Afrodita, segons la mitologia grega, és la deessa de l'amor -entès com l'atracció física-, la luxúria, la bellesa, la prostitució i la reproducció. Calipigia significa "de les belles natges". Es representen vestides, però amb la túnica aixecada de tal manera que quedin al descobert les natges, així ella pot delir-se mirant-se-les tot girant el cap.
Potser encara trobaria un toll d'aigua pels caminets... I dintre de cada toll, per petit que fos, hi hauria un cel.
Extret de La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda
Tinc tantes ganes de rellegir els seus llibres infinitament plaents i alliçonadors, i que surti d'una vegada la segona part de les obres completes! (No tinc espera, ja ho sé, però és que és la millor escriptora que tenim i ho vull tenir tot tot i tot)
Tinc un desig furtiu que ningú no sap. Quan algú em parla l’amago darrere meu i així que puc el torno a treure per mirar-lo i admirar-lo. L’amanyago tant com es deixa i el pentino tot sovint perquè quan arribi el moment que tothom el vegi, surti encisador i conquereixi els cors i convenci les ments.
Això que vindrà a continuació no sé si té algun sentit o només és un joc de paraules, però m'ha fet pensar en El meu amor sense casa de la gran Marçal, per l'estructura bàsicament.
Els núvols que planen sobre un territori desert. La sorra que s’escampa per les vides desertes. Els homes pels carrers solitaris empenyent el temps que els aboca a un espai incert. Els castells ingràvids desmuntats pel vent que brama amb la força que narren els vells d’un país insòlit incert estàtic i desert.
El refrany ve a ésser un llibre de saviesa obert a tothom, que abraça, gairebé, tots els temes de la vida diària, que condensa idees, sentiments consells i normes de capteniment i ofereixen les més variables opcions a qui vulgui extreure'n experiències i ensenyament.
Joan Amades
Les paraules sàvies del nostre gran folklorista català Joan Amades ho diuen tot. Recordem que sense la seva feina, unes 500 publicacions, ara no seríem el que som.
El refrany triat per avui, a sorts, ha estat:
L'enciam no mata la fam.
Extret del llibre Tots els refranys catalans d'Anna Parés i Puntas. Una joia de llibre!
Ara que sóc lliure i que de moment ho he aprovat tot (falta la nota de l'examen que he fet avui) ja puc somriure i dormir i menjar i avorrir-me ben tranquil·la. És tan genial tenir temps per avorrir-se, no ho heu pensat mai? Tenir temps per decidir no fer res o fer-ho tot.
Tinc dues setmanes de festa i una llista plena de coses per fer: llocs on anar, amics amb qui quedar, llibres per llegir, idees per escriure, metges on anar, concursos a cursar... i la càmera per aprendre a utilitzar!
Segur que em falta temps al final, però hauré fet el que hauré volgut.
Després del ritme lent de les últimes setmanes intentaré tornar a agafar el ritme amb el blog (blogs!).
Ara sí que em podeu dir "Bon Nadal", perquè per aquestes dates és quan realment faig vacances!
Avui, un gran poema de la meva Gioconda Belli. Recordo que el vam llegir a Plaça Concòrdia el dia de la dona de l'any passat.
Us deixo el vídeo on ella mateixa el llegeix.
No. No tengo las piernas de la Cindy Crawford. No me he pasado la vida en pasarelas, desfiles de modas, tostada bajo las luces de los fotógrafos. Mis piernas son anchas ya llegando a la cadera, y a pesar de mis múltiples intentos por ponerme trajes aeróbicos y tirarme en el suelo a sudar, no logro que pierdan esa tendencia a ensancharse, como pilares que necesitaran jugoso sustento.
No. No tengo la cintura de la Cindy Crawford ni ese vientre perfecto, liso y ligeramente cóncavo, con el ombligo deslumbrante en el centro. Alguna vez lo tuve. Alguna vez presumí de esa región de mi anatomía. Fue antes de que naciera Camilo, antes de que el decidiera apresurarse a nacer y decidiera entrar al mundo de pie; antes de que la cesárea me dejara cicatriz.
No. No tengo los brazos de la Cindy Crawford tostados, torneados, cada músculo fortalecido con el ejercicio indicado, las pesas delicadamente balanceadas. Mis brazos delgados no han desarrollado más musculatura que la necesaria para marcar estas teclas, cargar a mis hijos, cepillarme el pelo, gesticular discutiendo sobre el futuro, abrazar a los amigos.
No. No tengo los pechos de la Cindy Crawford, anchos, redondos, copa B o C. Los míos nunca han sido muy lucidores en los escotes, aún cuando mi madre me aseguraba -madre al fin- que los pechos, así separados, eran los pechos griegos de la Venus de Milo.
¡Ah! Y la cara, la cara de la Cindy Crawford, ni se diga. Ese lunar en la comisura de la boca, las facciones tan en orden, los ojos grandes, el arco de las cejas, la nariz delicada. Mi cara, por la costumbre, ha terminado por gustarme: los ojos de elefante, la nariz con sus ventanas de par en par, la boca respetable, después de todo sensual. Se salva el conjunto con la ayuda del pelo. En este departamento sí puedo aventajar a la Cindy Crawford. No sé si esto pueda servirte de consuelo.
Por último y como la más pesada evidencia, no tengo el trasero de la Cindy Crawford: pequeño, redondo, cada mitad exquisitamente delineada. El mío es tenazmente grande, ancho, ánfora o tinaja, usted escoja. No hay manera de ocultarlo y lo más que puedo es no tenerle vergüenza, sacarle provecho para leer cómodamente sentada o ser escritora.
Pero decime: ¿Cuántas veces has tenido a la Cindy Crawford a tus pies? ¿Cuántas veces te ha ofrecido, como yo, ternura en la mañana, besos en la nuca mientras dormís, cosquillas, risas, el sorbete en la cama, un poema de pronto, la idea para una ventura, las premoniciones? ¿Qué experiencias te podría contar la Cindy Crawford que, remotamente, pudieran compararse con las mías, qué revoluciones, conspiraciones, hechos históricos, tiene ella en su haber? Modestia aparte:¿Será su cuerpo tan perfecto capaz de los desaforos del mío, brioso, gentil, conocedor de noches sin mañana, de mañanas sin noche, sabio explorador de todos los rincones de tu geografía?
Pensalo bien. Evaluá lo que te ofrezco. Cerrá esa revista y vení a la cama.
Avui, filosofia de vida de la mà de la gran grandíssima Nina Simone. M'encanta aquest vídeo. Atenció al pentinat, brutal! Atenció a la fixació dels ulls...
foto de Margaret Randall
