Per molts anys VidaMeva!

Avui el Natxo, la persona que m'ha ensenyat què és la Vida, fa 32 anys i des d'aquí m'agradaria enviar-li tots els bons sentiments perquè sempre tingui la felicitat recorrent la pell i un somriure d'alegria enganxat al cos.

Gràcies per donar-te'm i fer de la vida, Vida.

Ja saps que sobren les paraules quan es tracta de Nosaltres, perquè el sol fet d'haver creat aquest univers nostre ja ho diu tot. L'amor parla per si sol. ELUFPA

T'estimo t'estim t'estime

En un dia tan especial et vull dedicar la primera part de la cançó "La tarde" de Sindo Garay. La reconeixeràs de seguida.

La luz que en tus ojos arde,
si los abres amanece,
cuando los cierras parece
que va muriendo la tarde.

La penas que me maltratan
son tantas, que se atropellan.
y como de matarme tratan ...
se agolpan unas a otras y por eso no me matan!

Les fases de l'abisme

1. El mal de l’abisme

Una altra fiblada m’ha deixat sense respiració.

Quantes vegades més hauré de sentir
que el cos se m’estripa
que el cor explota
i que m’asfixio amb el meu propi verí?
No vull sentir-me paralitzada
ni forastera dels meus propis sentiments
que també són els teus.
No vull sentir-me espia
d’una relació que no va amb mi,
però que maltracta tot el que sóc.
No m’agrada que us mireu.
No vull que us parleu ni us abraceu.
No vull que cap complicitat us envaeixi
i jo m’ho quedi mirant des de mi.
No m’agrada el que sou,
i no sé què sou.
No vull que de tu surtin les paraules
que un dia ens van fer el que som
per fer somriure a un cos nouvingut
maltractat per la seva pròpia inconsciència.
Tu no has de ser especial
per a ningú que no sigui jo
i, en canvi, veig massa espurnes a ulls aliens.
No hi entenc de possessions.
Jo només vull que el temps
no panseixi el que més vull
i que les teves paraules
no traeixin el que som.


2. L’auto-odi de l’abisme

Quan la sang em bull
i veig el pitjor de mi en acció
m’avergonyeixo tant de mi
que no sortiria de la closca en anys.
No em puc permetre admetre
que ara lluito contra uns sentiments
que sempre he rebutjat.
El dolor és doble:
el que sento
i el que sento per sentir el que sento.
Em sé ridícula
quan la còlera s’apodera de mi
i em fa dubtar de tot el que m’envolta.
No vull patir ni fer-me mal.
No vull que les meves neures
ens acabin dividint.
Vull amagar-me del que sento

i no caure mai més

en un moment de debilitat.

3. La superació de l’abisme

Després de desitjar que caiguin avions
em mires amb la mirada més sincera
i jo em pregunto per què el meu cervell
ha d’estar contínuament entre dos mons.
Quan mataria de ràbia i de pena
tot el teu cos apunta cap a mi
i em sento culpable
pels delictes que encara no he comès.
Les teves paraules no deixen espai al dubte
i les abraçades segellen el nostre pacte,
però pensar que no tot ho puc controlar
em fa perdre el meu nord.
No em castiguis pel que sento
perquè m’acabo d’adonar que sóc humana.
Perdona’m.
No em mortifiquis
per aquest nou jo que ara et revelo.
T’asseguro que el meu cos
ja ha estat flagelat pel meu amor propi.
Només demano que miris des d’on jo sóc
i et preguntis si t’agradaria veure el mateix
amb els teus ulls.
Necessito una mica més de paciència
i tota comprensió
per poder sortir d’aquest martiri
sense ferides incurables.
Sé que ho faré.
Ho farem amb confiança
mirant-nos sincerament als ulls.

Raquel Riba i Raja
25 de març de 2012

Te veo dormir

Quantes veritats trobo en les paraules dels altres.



Te veo dormir
y desde mi plexo solar
una luna de agua
encrespa su ola suave
sobre mi torso de noche acurrucada.
Te toco para arrullarte como madre.
Veo tu espalda fuerte como amante.
Sonrío quedamente como hermana.

Tantas mujeres hay en mí.
Y en cada una de ellas
Se te ama.

Gioconda Belli