Bon any!

Potser perquè sóc una persona contenta ja fa anys que començo i acabo els anys rient. No ho puc evitar. No és que m'ho proposi i així que sonen les campanades em provoqui el riure, no. El fet és que veure la família davant la tele amb el bol de raïm a les mans i tan concentrats, i el gos acabant-se el raïm en 3 segons (sí, a casa meva el Pug menja el raïm i els Reis Mags d'Orient li porten sempre regalets) em fa riure molt. És una escena molt còmica. Potser també per això no acostumo mai a acabar-me les olives a temps (entre els 7 i 9 anys vaig decidir que no m'agrada el raïm), no fos cas que m'ennuegués!

Amb tot això vull dir que espero acabar el 2009 i començar el 2010 amb una gran rialla. I també desitjo que ho feu vosaltres.



Bon any nou a tots i a totes! :)

País de pell

Em passaria hores passejant-me
per les teves contrades,
posant límits al teu cos infinit,
vorejant tots els revolts salvatges
que s’amaguen sota l’espès pit.
Fotografiaria el paisatge
de tardor,
d’hivern,
d’estiu
i les primeres flors a la primavera.
Gaudiria de les muntanyes
i dels rius amagats entre els plecs
que et fa la pell en estat tranquil.
Cantaria tot caminant
cantarelles populars
i m’arrelaria a la meva terra
per alimentar-me d’ella.
Gaudiria i gaudeixo
de la suavitat del meu país
ferm, viu i fresc.


Raquel Riba, 29 de Desembre de 2009

Carnívora de tu

Avui us regalo un poema genial de la gran Maria Mercè Marçal.

Carnívora de tu, no sé com enyorar-te.
T'he fet carn de la carn, t'he menjat
i he escopit
la teva por corcada, com els ossos als cans
-aquests cans que ara udolen,
glaçats, la teva mort.

No sé com enyorar-te, no sé com estimar-te
ara que la mort deixa
que et pugui dir de tu.

Maria Mercè Marçal

Bones festes

Avui la inspiració també fa vacances -ja li toca, pobreta-...

Espero que estigueu passant un molt bon dia, que demà els canelons vagin de gust i que passeu unes bones vacances.

També desitjo que el Tió s'hagi portat molt molt bé! A casa meva es veu que som tots uns angelets perquè, un any més, ens ha cagat coses molt xules. Jo sempre dic que és per la versió que fem de la cançó...

Caga Tió
avellanes i torró
si no cagues fort
et fotré un cop de bastó (i li piques fort, per si de cas...xD)

Una abraçada molt forta! :D

Sigueu molt feliços(sempre!)



"No desitjo una altra cosa, el meu món, els meus amics... i la vida no em fa nosa..."

Si em miro al mirall...

Ara que em miro al mirall
amb ulls plorosos
i no em reconec
em pregunto què passarà demà
quan jo ja no hi sigui.
La imatge borrosa es distorsiona
amb els records que ja no tindré.
Quan s’aturi el temps
i ja no us pugui veure viure
em pregunto com seran els dies.
Si m’imagino el buit que puc deixar
quan jo ja no senti res
em ve un gran plor de tristesa
per haver-vos abandonat.
Em pregunto quantes llàgrimes
cauran per mi
sense que jo les pugui consolar,
i quanta història naixerà
a partir del meu punt i final.

Ara que em miro al mirall
amb ulls plorosos
i que sento impotència
per no poder frenar-ho,
us he de dir
que us estimo
i que sense vosaltres jo no viuria.
Eternament
gràcies, gràcies, gràcies.

Raquel Riba, 24 de Desembre de 2009

Quadres

Hi ha quadres que no tenen preu. Són els que guardo a la memòria i contemplo sempre que ho desitjo. Són quadres d'hivern, plens de Sol. Salats. Em porten el xiuxiueig de la mar a l'anar a dormir. Les onades em bressolen càlidament als teus braços. Sento pau i una immensa felicitat que em desborda. Sonen a vuits dormint i a far. Tenen gust a Nosaltres, a Vida, a atzavara. Em fan sentir un extrem tacte a pell. Tota la geografia de pell... Suavitat electritzant. Aquests quadres fan olor a Tossa i a vent i a mans plenes i a lluna i a cues d'estel i a ocells a la platja. Porten l'olor dels teus cabells entortolligats amb els meus. Són el meu Paradís intern: sempre que vull hi entro i frueixo del teu somrís. Quadres plens de rialles. De calma. De Nosaltres. I ara, que hi penso tant, m'agafen unes ganes boges de tornar-los a viure...

Fotos fetes per Natxo Barrau i per mi

La loteria i els somnis

Ella: - Carinyo, per què no ens toca la loteria i anem a viure al nostre piset?

Ell: - Perquè no juguem.

Conversa somiatruites amb el Natxo. Sort que sempre hi ha algú que et fa baixar dels núvols... 20 de desembre de 2008

Pànic

Estic gelada.
El pànic se m’ha ficat al cos.
Em fan por les paraules mal dites
de les persones ben estimades.
Pateixo pel moment de la confessió.
No suportaria arguments insuficients
ni males reflexions per fer-me patir.
Tinc les mans garratibades
i un sentiment d’estranya melangia.
La pluja encara congela més
aquesta idea esfereïdora i turmentosa
que em segueix com l’ombra
i em paralitza el cor.
No vull haver de sentir coses injustes
ni haver de doldre’m de les pedres
tirades amb mala idea, per fotre’m.
Que cadascú miri endins
i reflexioni i pensi
que en aquesta vida
s’ha de ser just i honest.

Raquel Riba, 21 de Desembre de 2009

Ahir vaig començar a llegir El petit príncep.


-Necessito un be. Dibuixa'm un be.

Aleshores el vaig dibuixar.
Se'l va mirar amb atenció, i va fer:

-No! Aquest ja està molt malalt. Fes-ne un altre.

Vaig dibuixar:
El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:

-Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...

O sigui que vaig tornar a fer el dibuix:
Però fou rebutjat, igual que els anteriors:

-Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibix amb quatre gargots. I vaig engegar:

-Això és la caixa. El be que vols és a dins.

Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s'il·luminava:

-És exactament així, que el volia! Et sembla que necessita molta herba aquest be?

-Per què?

-Perquè a casa meva és molt petit...

-Segur que n'hi haurà prou. T'he donat un be molt petit.

Va vinclar el cap sobre el dibuix:

-No tan petit... Mira! S'ha adormit...

I va ser així que vaig conèixer el petit príncep.



No tinc paraules! Oh!

El país bajo mi piel

Fa una estona he acabat l'autobiografia de la meva Gioconda Belli: El país bajo mi piel.

Jo sabia que havia col·laborat a fer la revolució sandinista a Nicaragua, el seu país, i que s'havia hagut d'exiliar. A través dels seus poemes també havia entès que té 4 fills i marit. Però saber això no és saber res de la seva vida.

No vull explicar-vos gaire detalls de la seva revolució personal perquè seria incapaç de transmetre tot el que ella transmet amb les seves paraules. Només vull deixar constància que aquest llibre és un regal, no només pel plaer de llegir el seu estil sinó també perquè ens regala la seva vida i una part de la història molt important.

Necessito dir que l'admiro. Ha tingut una vida molt dura, i no només pels temps de guerra. L'amor i el desamor han estat grans protagonistes a la seva vida, però amb la seva força i els seus somnis ha tirat endavant i ha lluitat sempre pel que creia. Ha hagut de sacrificar moltes coses, una de les que més li doldria era passar poc temps al costat de les seves filles quan eren petites, però hi havia una cosa que estava per damunt de tot i era alliberar i reconstruir un país destruït. Vull transcriure un paràgraf que narra el coneixement del patiment de les seves filles. A mi em va arribar molt dins:

Mis hijas sólo conservan de ese tiempo el recuerdo de mi ausencia. Años después en su solicitud de ingreso a una universidad de Estados Unidos, Melissa (la segona filla) escribió un ensayo en el que se referiría a mí con mucho amor, pero que empezaba diciendo: "Otra vez su cepillo de dientes no está." Quizá ni me despedía. No lo recuerdo y me parece terrible ahora. Leer el escrito de Melissa me sacudió. La vi niña mirando el lavamanos, imaginé su desconsuelo infantil. Me eché a llorar y acabamos llorando las dos. Mis sollozos eran inconsolables, y fue ella quien me calmó dándome golpecitos en la espalda, abrazándome contra su pecho, dicíendome, "ya está, mamá, ya pasó. No te podía salir todo bien".

Narra amb total transparència i amb els ulls crítics del temps, tot el que va viure i sentir. Un tresor que cal buscar i llegir per entendre bé tota la seva obra literària.

Besos

Vull fer-te petons.

Petons als llavis, a les parpelles.
Al coll i a les mans obertes.
Besar cada part de tu
i deixar-te amarat de besos.

Vull fer-te petons
i seguir besant-te.
Els mugrons, les aixelles.
El melic, els malucs nus.
Fer-te l’amor amb els llavis
molt a poc a poc.

Tots els dits, els peus.
Les cuixes, les natges.
Petons delicadament suaus
vull fer-te a la deu de vida.

Vull petonejar-te tot el cos
i en haver acabat
tornar a començar.

I seguir besant-te…

Raquel Riba, 17 de Desembre de 2009

Buits

[...]

Sobre aire i espai en aquesta casa.

Ara n’estic del tot convençuda.
Sense tu això no és més que un desert
movent-se, a voltes, per un lleu vent
que bufa, sense esma, a desgana.

Raquel Riba, 22 de maig de 2008

Buscant un estel

El dia que et sentis mancat de mi
hauràs de marxar molt lluny a buscar-me.
Recorreràs prats coberts de vida,
saltaràs muntanyes amb valentia.
Els llamps seran la teva font d’energia
i veuràs el món de colors fantasia.
Passaràs per allà on he trepitjat
resseguint les meves passes amb la mà
i el teu únic desig serà trobar-me ben aviat.
Hauràs de sentir l’escalfor del Sol a la cara,
l’olor de les flors ben de matinada
i la humitat de la terra a la vesprada.

Contra més corris més lluny em tindràs
perquè el camí que segueixes
és el camí que jo he traçat
-alegria i felicitat-.
El camí que jo he fet,
-pau i tranquil·litat-,
és aquell que no es pot viure al teu costat.

El dia que et sentis mancat de mi
recorda que jo un dia no et vaig poder tenir
per això ara sóc lluny de casa.
Recorda que malgrat tot, s’ha de seguir
i com jo, tu també tindràs la teva nit estrellada.

No m’atraparàs mai, el meu camí no acaba.

Raquel Riba, 22 de Febrer de 2008

Pena

Ara sé què és la pena. El teu “Això s’ha acabat” sobtat i amb cara inexpresiva m’ha fet entrar en un món de solitud i incomprensió. Et mirava els ulls per trobar-hi una espurna d’esperança i només hi he vist un final sense respostes. Has acabat amb la màgia. Te l’has menjada en un segon. Com es poden asfixiar els sentiments amb tanta velocitat i sense escrúpols? Del teu ésser dolç i amable no n’han quedat ni engrunes. No m’has sabut ni argumentar la teva decisió. Com pot ser que em diguessis que jo era la teva vida hores abans de decidir acabar amb tot? Des del moment de la teva mala il·luminació m’he submergit en una mar de dubtes i pors. La meva realitat ha començat a fondre’s i a dissoldre’s amb les llàgrimes del dolor. Semblava que algú s’estigués fent passar per tu, amb la mateixa cara, les mateixes mans i cames, la mateixa veu, però amb una crueltat mai coneguda. De la teva bondat només hi he trobat un lleu rastre quan m’has dit que no em volies fer patir. Jo necessitava respostes vàlides, alguna explicació de tot plegat, però a cada intent xocava contra la teva muralla. El teu hermetisme desolador i punyent em feia sagnar pels ulls. He entrat en un estat de coma conscient. No volia veure la realitat perquè no podia entendre res. Com pot ser que tot es desmonti sense cap previ avís? El teu amor m’ha deixat orfe. Has volgut tornar-me el cor robat amb tanta brusquedat que m’has malmès tots els altres òrgans. Sóc un cos estripat. Tan sols sóc ànima en pena. Garbuix de sang i fetge.

M’has fet coneixedora de la veritable pena, aquella que se’t fica al moll dels ossos i als pulmons i et va matant lentament amb l’agonia de veure passar els dies sense poder fer-hi res.

Raquel Riba, 15 de desembre de 2009

Hieràtica

I de cop l'escometeren unes ganes boges de cridar, de córrer, d'escapar de la vida. Però no pogué fugir. Restà hieràtica entre els confins de la seva consciència.


Raquel Riba, 1 de maig de 2009

Inauguració

Avui tinc el plaer de presentar-vos un nou bloc: La ciutat de Barcelona.

És un projecte comú amb el Natxo. Em fa molta il·lusió que hagi pensat en mi per tirar endavant un bloc sobre la meva ciutat. No és cap secret que en sóc una enamoradda.

El bloc servirà per treure a la llum reflexions, idees, imatges, històries...qualsevol cosa relacionada amb Barcelona. I el millor és que tothom qui ho desitgi hi podrà col·laborar. Només cal que ens ho feu saber a través del bloc.

Espero que el seguiu i hi participeu i, sobretot, que el gaudiu tant com nosaltres!

Massa tard?

Segueixo recopilant escrits. Ahir em vaig trobar amb la meva primera cançó! xD Al llarg dels anys ha patit grans transformacions musicals, fins al punt que ja no es canta, es parla! (és que jo no sóc ni guitarrista ni cantant, però vaig patir de cumbisme a l'adolescència) Mireu si sóc bona que us la deixo escoltar i tot! :P


Fosca nit de sentiments…

I potser sabré demà
el perquè de tot.
Mentrestant aguantaré
tirant camins deserts.

Ombres soles, distant…
núvols grisos que volen vent.
Dins d’una boira, confusa,
em trobo perdent.

La llum em cega els ulls
però no puc tocar-la.
Demà tornaré a trobar-la.
Espero que no sigui massa tard.


Raquel Riba, estiu 2003

Quan em mires...

Quan em mires amb aquests ulls
que fan l’instant etern,
desitjo tant besar-te
que la por de perdre’t
m’impedeix dir-te
que ets tu qui realment estimo.

Raquel Riba, 2006

Als núvols

Foto feta dimarts al Turó de l'home. Va ser genial estar als núvols! :)

M’he enfilat sobre un núvol
per acaronar el tacte de la nostra dimensió.
Amb peus descalços
he sentit l’escalfor del Sol
abraçant-me
i amb les mans
he palpat la humitat de cada bes.

N’he agafat bocinets
per endur-me’ls de tornada a casa
i poder-me fer un llit
per dormir entre els estels.

Viatjaré cada nit
amb la lluna per bandera
per acariciar els teus somnis
i endolcir la nostra tendresa.

Raquel Riba, 9 de Desembre de 2009

Tsunami

Les teves onades d’amor
s’enfilen pel meu interior
i m’inunden de la passió del teu cos.
Noto el dibuix que tracen
sobre la meva pell.

Pintes la vida amb els sentits.

El teu flux càlid
forma ondulacions
que, amb ulls clucs,
saborejo gaudint

de les pessigolles internes
que em provoca a l’ànima.

Les teves onades de plaer
m’esquitxen
en un intent d’arribar a l’infinit.
Quedo xopa de fruïció
i rialles.

Ets la mar
que em regala
tota la seva escuma.

I jo la sorra
que es vol perdre
dins la teva fluïdesa.

Raquel Riba, 9 de Desembre de 2009

Riells III

Després d’escriure el somni de la migdiada
ens hem fet l’amor
de la manera més dolça possible
per quedar-nos impregnats
de carícies i petons melosos.

M’he sentit tan dins teu
passejant-me pels racons de la teva pell…

Fer-te l’amor, VidaMeva,
és l’acte més bonic
que pot fer-te el meu cos i ànima
en amorosa harmonia.

A l’acabar ens hem quedat abraçats
amarats de l’aroma del sexe.
I rèiem sense cap motiu
perquè estimar-nos és alegria.
M’agrada que el màxim plaer compartit
arribi a desfermar-se en una gran rialla.

Raquel Riba, 9 d’Agost de 2009

(foto feta per Natxo Barrau)

Desig de vida

No intento aspirar a grans coses
en aquesta vida.
Poder viure a casa meva
amb la meva parella,
tranquil·lament.
Sortir a passejar cap al vespre
i a les tardes de diumenge.
Treballar per poder viure
dignament
i veure de tant en tant
la meva gent.

No intento aspirar a grans coses
en aquesta vida.
Desitjo viure en pau
sense massa problemes
i tenir un gos, potser.
Poder escriure algun mot
sempre que us sembli bé.

No intento aspirar a grans coses
en aquesta vida.
Desviure’m per qui estimo
que és la vida meva
i que puguem fer l’amor
sempre que ho desitgem
apassionadament
o no.

Raquel Riba i Raja, 6 de desembre de 2009

La força de les paraules

Com a tots ens ha passat alguna vegada, un dia em vaig trobar caient sense saber com parar. Per sort algú que acabaria sent un molt bon amic em va agafar al vol i em va aturar. De les tantes paraules que em va disparar va sorgir una nova Raquel que es va saber desfer del que no li agradava i va saber veure el món amb uns ulls totalment positius. De totes aquelles paraules caigudes del cel i el nou humor van florir idees d'esperança, lluita i optimisme.

Allà on acaba un camí
en comença un altre
i així anar seguint, seguint, seguint…
Sents el que el vent et crida?
“La força és dins teu”.
Busca-la i treu-la,
només ho has de voler.

Si mai et sents sol
recorda que la vida
mai no corre sola,
sempre hi haurà un bon amic.

No oblidis que la vida és teva
ningú no te la pot prendre.
I quan no trobis el camí,
no et preocupis,
sempre em tindràs a mi.

Si mai et sents trist
recorda aquesta cançó
i viu el dia a dia,
sense mirar enrere,
perquè ara ve el millor!

Raquel Riba, 4 de Febrer de 2006

Els cops cauen

Ahir vaig estar buscant antics escrits per fer la tria pel concurs o concursos on algun dia em presentaré. En vaig trobar que ni recordava. Em va fer gràcia retrobar-me amb antigues paraules que havien sortit de mi. Avui us en penjo unes quantes que no tenen massa importància literària -tenia 15 anys!! i tot just començava a experimentar amb els mots-, però sí emocional, perquè tot i que no ho recordo, alguna cosa em deuria passar per escriure-les.


Els cops cauen un rere l’altre
sense lloc on aixoplugar-se.
Mostres d’amor desfet,
d’amor perdut.

Ment en blanc,
sentiments morts.

Un cos sol i fort
torna a plorar.
Ara ja sense dolor
mira nit enllà.

Raquel Riba, 10 d'Abril de 2004

El cel a les mans

Avui uns versos d'una etapa i història especial.

[...]

Potser és que ets d’aquells amors
que el temps no pot esborrar.
Pot ser que m’equivoqui,
o simplement m’hagi enamorat.
Però tant és,
perquè tu m’has fet tocar el cel amb les mans.

Raquel Riba, 11 de novembre de 2006

Cos de mel

[...]

Al teu sexe hi regalima
el sucre ja fos.
No pensava que un cos
pogués ser tan dolç.

Tens el cos de mel.

[...]

Raquel Riba, 15 d'Octubre de 2008

(foto by Natxo Barrau Salguero)

Fred de pell nua

Tinc fred de pell nua.
Sola.
Oblidada.
Tinc fred de cos rígid.
Fràgil.
Sento el fred de la solitud
dins l’estómac.
Dins les venes
la sang coagulada.
Tinc fred de pànic.
De l’horror més feréstec.
Tinc fred de somriure glaçat.
Immòbil.
Sento el fred més fred
per la teva absència
i somnio l’escalfor serena
de la teva pell amb la meva.

Raquel Riba, 2 de Desembre de 2009

Una història d'amor especial

Després d'un sopar de retrobaments d'escola ara fa uns anys, l'Anna -una amiga- i jo vam tenir una conversa molt peculiar fruit dels nostres caràcters estranys -divertits, si més no-. Em va agradar tant la nostra imaginació que a l'endemà vaig escriure tota la conversa.

Avís: és una anada d'olla.

Si he decidit penjar-lo avui i no demà és perquè aquesta tarda he pogut parlar amb l'Anna -curta conversa- després de molts mesos sense veure'ns ni parlar. M'ha fet il·lusió i li he demanat permís per fer pública la nostra bogeria. Espero que rigueu tant com ho vam fer nosaltres.




Raquel: bua, jo m'estic clapant...m'estiro!

Anna: va, va, jo també.

(Una vegada estirades i acomodades)

Anna: Raquel, explica'm algu...

Raquel(en su mundo): ...

Anna: Raquel? explica'm algu...

Raquel(que sent un eco de lluny): què? ah! és que estava pendent que ens fessin la foto xDDDD

Anna: xDD

Raquel: va, explica una història.

Anna: hi havia una vegada un porc molt gros i gras. Però no era un porc qualsevol, era un porc VERD!

Raquel: jo conec un porc verd!! :D

Anna: ah sí? :S ...wenu doncs el porc verd fumava mariguana i volia buscar una porca per estar amb ella...però no podia ser una porca qualsevulla, havia de ser una porca verda! i d'aquestes no se'n trobaven a tot arreu. N'hi havia en un país molt llunyà. Així que...Va segueix tu, Raquel..

Raquel: Com que havia de creuar tot l'oceà, perquè les porques verdes i grosses només vivien allà, va haver de fumar mariguana durant una setmana i vinga a fumar i a fumar, perquè havia d'agafar molta energia potencial per poder arribar amb les seves ales fins l'altre país. Després del llarg viatge, quan ja estava aterrant va tenir una gran visió: va veure la seva mitja porca: una porca verda, grossa, guarra, marrana i ionki, que, com ell, no parava de fumar mariguana. Va ser un flechazo, i es va dir: aquesta és LA meva porca!

Hem de dir que la porca era verda perquè tenia una mutació de substitució en el cromosoma 13, que és qui porta tot el tema de la pigmentació, on en comptes d'haver-hi un codó A-A-G, hi havia un C-C-A.

El porc que no s'ho acabava de creure i encara no sabia si allò era real o era degut a la seva gran fumada, va anar volant de pressa cap a la porca, amb tanta mala sort, que portava tanta energia cinètica que li va fotre una hòstia i la pobra porca verda, marrana i ionki va sortir disparada amb sentit contrari degut al xoc elàstic que acabaven de tenir.
El porc hagués preferit tenir un xoc perfectament inelàstic i així poder-se haver quedat enganxat a la porca per sempre més, però no va ser així. Amb el xoc que van tenir es va conservar l'energia cinètica. Però no tota l'energia que portava, que es va transformar en calor i en deformar a la porca. Així que la puta porca ara encara estava més deformada i buturuda a causa del xoc. Així que tot nerviós i preocupat per la seva porca, es va dir: tiu, has d'aconseguir agafar-la abans que caigui en paràbola, perquè seria un xoc mortal i no m'ho perdonaria mai. He de saber el temps que trigarà en arribar a terra i arribar-hi abans. Així que va consultar-ho a un mecànic clàssic i després de descomposar el moviment en els dos components d'aquest(x i y), perquè era un tir parabòlic, van arribar a la conclusió que arribaria a terra al cap de 20 segons.
El porc verd, que encara li quedava energia potencial de la gran fumada que havia fet, va apretar el turbo de les ales i va sortir disparat com un coet cap a la porca verda i marrana.
Hem de dir que, mentre el porc es preocupava per arribar a temps a la porca, la guarra, no parava de fotre crits i gemecs de porca a punt d'entrar a l'escorxador(hryusdbueyt).
El porc verd, per fi va arribar a ella i aquesta vegada van tenir un xoc perfectament inelàstic que va fer que les seves masses es convertissin en una de sola i va tenir lloc una reacció nuclear de fusió, on es va desprendre tanta energia que van fer sortir estels i planetes i llamps i trons...

Anna: ...i es va crear l'univers.

Raquel: i van ser feliços i van menjar anissos!

Anna: Raquel...què t'has fumat? xDDD

Raquel: (seguia pensant en la porca verda guarra i marrana)

Anna(ja incorporada): tia, som unes putes frikis! xDDDD

Raquel: xDDD els frikis som els millors....

(...)

Raquel: Anna, saps què?

Anna: què?

Raquel: hi havia una vegada una formiga...xDDDDDDDDDD