Ahir vaig començar a llegir El petit príncep.
-Necessito un be. Dibuixa'm un be.
Aleshores el vaig dibuixar.
Se'l va mirar amb atenció, i va fer:
-No! Aquest ja està molt malalt. Fes-ne un altre.
Vaig dibuixar:
El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:
-Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...
O sigui que vaig tornar a fer el dibuix:
Però fou rebutjat, igual que els anteriors:
-Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.
Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibix amb quatre gargots. I vaig engegar:
-Això és la caixa. El be que vols és a dins.
Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s'il·luminava:
-És exactament així, que el volia! Et sembla que necessita molta herba aquest be?
-Per què?
-Perquè a casa meva és molt petit...
-Segur que n'hi haurà prou. T'he donat un be molt petit.
Va vinclar el cap sobre el dibuix:
-No tan petit... Mira! S'ha adormit...
I va ser així que vaig conèixer el petit príncep.
No tinc paraules! Oh!
El present és un regal
Fa 2 mesos
5 comentaris:
Quina alegria que t'estigui agradant tant; era quelcom que ens manaca a tots dos, i ja saps el que diu la dedicatòria...
No em puc creure que no l'haguessis llegit. És imprescindible!
Perdóóóóó!! Si jo ja ho sabia, però mai no havia caigut a les meves mans. Ara que ja l'he llegit, ja formo part de les persones normals no? Encara hi ha algú que no ho ha fet...:P
Jo ja vai' fer perquè el tinguessis, ara ja sé que tinc més a prop saldar un compte pendent.
Hi ha fragments preciosos, més val llegir-lo ara que massa d'hora.
Aquest capítol del be a la capsa és preciós, de fet és ben bé la capacitat infantil de la imaginació que malhauradament amb els anys perdem.
quan l'acabis fes un comentari a veure que t'ha semblat tota l'obra.
Publica un comentari a l'entrada