Afrodita, segons la mitologia grega, és la deessa de l'amor -entès com l'atracció física-, la luxúria, la bellesa, la prostitució i la reproducció. Calipígia significa "de les belles natges". Es representen vestides, però amb la túnica aixecada de tal manera que quedin al descobert les natges, així ella pot delir-se mirant-se-les tot girant el cap.
Tinc un desig furtiu que ningú no sap. Quan algú em parla l’amago darrere meu i així que puc el torno a treure per mirar-lo i admirar-lo. L’amanyago tant com es deixa i el pentino tot sovint perquè quan arribi el moment que tothom el vegi, surti encisador i conquereixi els cors i convenci les ments.
Això que vindrà a continuació no sé si té algun sentit o només és un joc de paraules, però m'ha fet pensar en El meu amor sense casa de la gran Marçal, per l'estructura bàsicament.
Els núvols que planen sobre un territori desert. La sorra que s’escampa per les vides desertes. Els homes pels carrers solitaris empenyent el temps que els aboca a un espai incert. Els castells ingràvids desmuntats pel vent que brama amb la força que narren els vells d’un país insòlit incert estàtic i desert.
El refrany ve a ésser un llibre de saviesa obert a tothom, que abraça, gairebé, tots els temes de la vida diària, que condensa idees, sentiments consells i normes de capteniment i ofereixen les més variables opcions a qui vulgui extreure'n experiències i ensenyament.
Joan Amades
Les paraules sàvies del nostre gran folklorista català Joan Amades ho diuen tot. Recordem que sense la seva feina, unes 500 publicacions, ara no seríem el que som.
El refrany triat per avui, a sorts, ha estat:
L'enciam no mata la fam.
Extret del llibre Tots els refranys catalans d'Anna Parés i Puntas. Una joia de llibre!
Ara que sóc lliure i que de moment ho he aprovat tot (falta la nota de l'examen que he fet avui) ja puc somriure i dormir i menjar i avorrir-me ben tranquil·la. És tan genial tenir temps per avorrir-se, no ho heu pensat mai? Tenir temps per decidir no fer res o fer-ho tot.
Tinc dues setmanes de festa i una llista plena de coses per fer: llocs on anar, amics amb qui quedar, llibres per llegir, idees per escriure, metges on anar, concursos a cursar... i la càmera per aprendre a utilitzar!
Segur que em falta temps al final, però hauré fet el que hauré volgut.
Després del ritme lent de les últimes setmanes intentaré tornar a agafar el ritme amb el blog (blogs!).
Ara sí que em podeu dir "Bon Nadal", perquè per aquestes dates és quan realment faig vacances!
Avui, un gran poema de la meva Gioconda Belli. Recordo que el vam llegir a Plaça Concòrdia el dia de la dona de l'any passat.
Us deixo el vídeo on ella mateixa el llegeix.
No. No tengo las piernas de la Cindy Crawford. No me he pasado la vida en pasarelas, desfiles de modas, tostada bajo las luces de los fotógrafos. Mis piernas son anchas ya llegando a la cadera, y a pesar de mis múltiples intentos por ponerme trajes aeróbicos y tirarme en el suelo a sudar, no logro que pierdan esa tendencia a ensancharse, como pilares que necesitaran jugoso sustento.
No. No tengo la cintura de la Cindy Crawford ni ese vientre perfecto, liso y ligeramente cóncavo, con el ombligo deslumbrante en el centro. Alguna vez lo tuve. Alguna vez presumí de esa región de mi anatomía. Fue antes de que naciera Camilo, antes de que el decidiera apresurarse a nacer y decidiera entrar al mundo de pie; antes de que la cesárea me dejara cicatriz.
No. No tengo los brazos de la Cindy Crawford tostados, torneados, cada músculo fortalecido con el ejercicio indicado, las pesas delicadamente balanceadas. Mis brazos delgados no han desarrollado más musculatura que la necesaria para marcar estas teclas, cargar a mis hijos, cepillarme el pelo, gesticular discutiendo sobre el futuro, abrazar a los amigos.
No. No tengo los pechos de la Cindy Crawford, anchos, redondos, copa B o C. Los míos nunca han sido muy lucidores en los escotes, aún cuando mi madre me aseguraba -madre al fin- que los pechos, así separados, eran los pechos griegos de la Venus de Milo.
¡Ah! Y la cara, la cara de la Cindy Crawford, ni se diga. Ese lunar en la comisura de la boca, las facciones tan en orden, los ojos grandes, el arco de las cejas, la nariz delicada. Mi cara, por la costumbre, ha terminado por gustarme: los ojos de elefante, la nariz con sus ventanas de par en par, la boca respetable, después de todo sensual. Se salva el conjunto con la ayuda del pelo. En este departamento sí puedo aventajar a la Cindy Crawford. No sé si esto pueda servirte de consuelo.
Por último y como la más pesada evidencia, no tengo el trasero de la Cindy Crawford: pequeño, redondo, cada mitad exquisitamente delineada. El mío es tenazmente grande, ancho, ánfora o tinaja, usted escoja. No hay manera de ocultarlo y lo más que puedo es no tenerle vergüenza, sacarle provecho para leer cómodamente sentada o ser escritora.
Pero decime: ¿Cuántas veces has tenido a la Cindy Crawford a tus pies? ¿Cuántas veces te ha ofrecido, como yo, ternura en la mañana, besos en la nuca mientras dormís, cosquillas, risas, el sorbete en la cama, un poema de pronto, la idea para una ventura, las premoniciones? ¿Qué experiencias te podría contar la Cindy Crawford que, remotamente, pudieran compararse con las mías, qué revoluciones, conspiraciones, hechos históricos, tiene ella en su haber? Modestia aparte:¿Será su cuerpo tan perfecto capaz de los desaforos del mío, brioso, gentil, conocedor de noches sin mañana, de mañanas sin noche, sabio explorador de todos los rincones de tu geografía?
Pensalo bien. Evaluá lo que te ofrezco. Cerrá esa revista y vení a la cama.
Avui, filosofia de vida de la mà de la gran grandíssima Nina Simone. M'encanta aquest vídeo. Atenció al pentinat, brutal! Atenció a la fixació dels ulls...
Avui assistirem a la presentació del disc llibre Terra i cultura. Us animo que vingueu que hi actuarà la Sílvia Pérez! i m'imagino que cantarà el poema que va musicar de la Maria Mercè Marçal amb el qual ha guanyat el premi Miquel Martí i Pol: Terra i cultura. Us deixo la cançó al final de tot. A continuació, la informaió que podeu trobar al web de la Fundació Maria Mercè Marçal:
14 de gener de 2010
Presentació del disc llibre Terra i cultura, amb 18 musicacions de poemes compostes entre el 2008 i el 2009
Cinc de les cançons que recull són extretes del disc Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons, editat per la FMMM.
El músic Lluís Llach (impulsor i membre del jurat del premi Miquel Martí i Pol: Terra i Cultura) presentarà el disc, editat per Cossetània i Enderrock. Hi actuaran Sílvia Pérez Cruz, Clara Andrés, Jonjo Bosk i Ismael Inarejos.
Hora i lloc: a les set de la tarda al bar Horiginal (carrer Ferlandina, 29) a Barcelona.
Fa uns anys vaig descobrir aquest enorme text en forma de cançó, per La Gran Orquesta Republicana. Fa dos estius me'l passarien en paper durant el curs de monitor de lleure.
Una gran reflexió:
Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.
Trontolla el terra. Es desperta un bram de l’interior del món que ensordeix els sentits. Em quedo paralitzava confosa entre els crits de la gent. La ciutat es va destruint sota els meus peus. La gent que corre no sap on va. Jo els observo i es desprèn de mi una força d’últim instant. L’escena caòtica em fa riure d’absurditat. Tants mil·lennis d’existència per acabar, embogits per l’horror, morint sense trobar el nord.
Avui una combinació de dites populars i els escrits de sempre. La dita d'avui té diferents variants, però totes volen dir el mateix. És d'aquelles coses que a molta gent li encanta fer i que a mi no, però l'utilitzo molt irònicament, tot sovint.
Arrossegar-se per la merda
Amb una escombra faig una pila del que queda de mi i em recullo. Sóc un grapadet insignificant barrejat amb molta pols.
Quina desil·lusió: jo pensava que quedaria alguna cosa més de mi.
Seguim amb el nou apartat d'aquest bloc: els refranys i les dites populars.
Quantes vegades hauré sentit aquesta frase? La nostra llengua està plena de frases amb doble sentit, només cal que aprenguem a escoltar-la i entendre-la.
I recordeu sempre que més val tocar de peus a terra que caure estrepitosament, però sense deixar mai de somniar! Pot semblar contrari, però no ho és...
Em perdo a mi mateixa quan intento descobrir els motius de la fallida. M'esgarrapo la pell per trobar-me en algun indret i no m'hi veig. Em crido cap a l'interior del pou, però no em sento i no hi ha resposta. Em pregunto on de mi dec ser. Amagada de mi potser em trobo aviat.
No m'ho puc creure encara, però ja la tenim aquí! Es veu que aquest any m'he portat genial perquè els reis mags d'orient han fet realitat un dels meus somnis més somnis: una càmera com déu mana!!
Ha estat l'últim regal que he obert aquest matí i clarament no me l'esperava. Senzillament aquest any estava clar que no podia arribar i no era pas cap trauma. Sempre que hem dit "ui quan tinguem la càmera bona" era més una idea-somni de futur llunyà -níssim-, però ja ha arribat! La sorpresa ha estat ultra majúscula! Qui em coneix una miqueta de res ja pot adonar-se de com m'agrada la fotografia i que gaudeixo moltíssim fent fotos.
La càmera és una Nikon D3000 i va amb un pack amb dos objectius: 18-55mm (el normalet) i el 55-200mm (pepinu-ai quan el controli!!!!! tremoleu). També anava inclòs un llibre de fotografia, la funda, un curs d'iniciació (que arribi que arribi) i dues targetes de 2GB. Aquests packs de nadal m'encanten :P
Ja he pogut començar a practicar una miqueta, però em sembla que m'hauran d'ajudar molt aquells que ja fa temps que dominen aquestes coses, perquè no és gens fàcil!
Els reis m'han portat altres cosetes que també m'han fet moltíssima il·lusió, però oi que em perdonareu si no les dic? És que m'agrada deixar-li el protagonisme a la meva nena (sí, Natxo, jo ara també tinc "lamevanena" ;) )
En fi, de puta mare! :D
Espero que tots estigueu molt contents i feliços.
Foto tontíssima, però m'ha fet gràcia.
El Pug. Ha estat dels meus primers models.
Intentava dormir i jo no el deixava amb el clic clic de la càmera...pobret. :P
Les dents espeteguen frenètiques. Mossego amb força l’aire glaçat i l’esmicolo. Per terra tan sols bocins. Soroll de dents trencant-se per la ràbia, continguda. Dolor de sang, la nafra.
Tu somreies mentre jo et deia que no, que no puc més. I t’entortolligaves amb les meves paraules que esclataven en l’aire. Jo et deia que no i tu somreies feroçment mentre et suplicava que et desfessis dels mots salvatges que brunzien descalços per la meva pell.