Coses d'animals

Ahir al matí la meva mare em va comunicar que havíem d'anar d'enterrament: un dels dos cargols que teníem a la peixera s'havia tirat a l'estil puenting i se l'havia trobat de bon matí a terra.

Per sort, no el va aixafar -de miracle!- i el va tornar a la peixera per si hi havia alguna possibilitat que encara fos viu.

Durant tot el dia vam estar dient: pobre cargol, pobre. Fins i tot es van fer hipòtesis del per què havia saltat. Alguns deien que era perquè s'havia espantat al veure la meva cara enganxada a la peixera, d'altres que s'havia enamorat de mi i volia venir a buscar-me i un final, que volia ser el protagonisme d'aquell poema meu on mor un cargol.

La veritat no la vam saber, però quan ja teníem coll avall que el nostre cargol més excursionista ja no treuria mai més el cap, cap al vespre ens va dir que

NO ESTABA MUERTO ESTABA TOMANDO EL AIRE!

I s'ha passat tota la nit amunt i avall i ara reposa feliçment enganxat al vidre de la peixera.

Dolor de dolor

Visc sobre columnes d’aigua
que em fan caure a cada instant.
M’ofego amb la meva pròpia existència.
Solidificar i caure estrepitosament.

Em sento tan fràgil
que desitjaria estar esmicolant-me,
trencant-me, polvoritzant-me
i passar a ser un no-ser.

Qui entent aquesta solitud
plena de silencis?

El meu cos flagelat pel dolor
esmuny les últimes engrunes de lucidesa.
Després tot ja estarà llest:
Soledat.
Solitud.

Ni plorar ja em calma
i tots els meus punys fermats
desfiguren aquesta ànima
cada vegada més esquinçada.

El dolor es detecta tard
i no és fàcil d’acceptar
-molt menys de vèncer-,
però tant és perquè en aquesta vida
tothom mor per algun mal.

[i a cada instant més petita em faig…]



Raquel Riba i Raja, 22 de setembre de 2010

Tengo

Tengo en mis ovarios
semillas,
poemas sin empezar,
llantos y risas congelados.

Quisiera poder visitar
esos enormes almacenes
diminutos,
conocer los hijos
que nunca tendré;
pedirles perdón
a través de la sangre.


Gioconda Belli

I demà, tal vegada...

foto by Raquel Riba i Raja

Què en queda de tantes paraules escrites?
Dels somnis cridats al vent
i de les mirades dormides enmig la nit?
Penso en els dies que passen sense adonar-me’n,
en els núvols que passen sense deixar rastre
i en les petges invisibles al temps.
Em pregunto quant val tot el que m’envolta
-si és que hi ha valor al meu voltant-.

Els raigs de llum no parlen i, en canvi,
avui la claror em desperta els sentits.
Al primer corrent d’aire fred
tot el meu cos es prepara pels llamps d’hivern.
Fora fulles que m’amaguen.
Vull restar immòbil i sentir.
Sentir
com se m’eriça la pell quan m’envoltes
i deixar caure les parpelles en un moment infinit.

Sóc viva pel fred i la pell;
per les sensacions que no sé ni d’on vénen
-i ni em molesto a conèixer-ne l’origen-.
però, tal vegada, això no duri per sempre.
Tan sols resta fruir de cada instant,
saber gaudir cada instant
perquè demà qui sap si cap aire
mourà lentament els meus cabells.

Ja no sentiré el frec de les fulles caient ingràvides
de les branques altíssimes dels arbres més vells.
I no veuré com s’aturen a terra
pausades per la infinita i inclement
fi de totes les coses.

Un dia ja no em preguntaré el perquè de les coses
i ningú no pensarà que m’agradava buscar
el perquè de les coses.
I en aquell precís instant
ja no hi haurà res.

Les paraules mortes se les endú el vent.


Raquel Riba i Raja, 19 de setembre de 2010

A la universitat en Català

Us animo a entrar a la pàgina següent i adherir-vos-hi. Si podeu aconseguir les postals per enviar-les i fer pressió, molt millor!

Per un ensenyament digne i en Català!

http://www.alauniversitatencatala.cat


Reivindicacions

Vull

1. Poder rebre l’ensenyament de tots els graus íntegrament en català.

2. Més oferta de postgraus i màsters oficials en català.

3. Que tot el professorat que s'incorpori a les universitats conegui suficientment la llengua catalana.

4. Que s’anunciï i es respecti la llengua de la docència.

5. Poder fer els exàmens, les pràctiques i els treballs en català.

6. Que hi hagi un reconeixement oficial de la recerca feta en català.

7. Disposar de bibliografia específica en català.

8. Que l’estudiantat de mobilitat i intercanvi conegui el català.

9. Que totes les universitats elaborin un reglament d'usos lingüístics
i el compleixin.

10. Que les i els futurs professionals siguin competents en llengua catalana.


Hi tinc dret!

Sant Jordi i el Drac

Us vull explicar i ensenyar el regal que vaig rebre ahir.

Era un regal esperadíssim ja que des del 5 d’agost el Natxo m’anava dient:

- Ui quina sorpresa, ui quina sorpresa... Ja veuràs quan arribi, ja!

I jo cada dia estava més nerviosa per aquest regal que no arribava mai i que servia per recordar els nostres 2 primers anys junts.

Com podeu veure a les imatges és un conte que explica la llegenda de Sant Jordi i el Drac, però si us hi fixeu bé us adonareu que el cavaller és un pèl peculiar, no trobeu? Sí! És la caricatura del Natxo! I la princesa és una caricatura meva, tot i que no hi trobem gaire semblança i es diu Raquel, tal i com explica el conte.

El regal ha trigat tant perquè va enxampar a la impremta de vacances (ja sabeu, l’agost) i els dissenyadors van tenir problemes tècnics amb les fotos que el Natxo els va enviar perquè poguessin dibuixar-nos, però finalment ja ha arribat!

Penso que és un regal molt original. Poder formar part d’un conte i que t’hi vegis representat és meravellós. Un llibre únic, sens dubte.

Pel que m’ha explicat el Natxo i he pogut veure, es tracta d’un estudi que es dedica al disseny en molts àmbits. Un d’ells és els contes. Tenen uns quants contes, coneguts per tothom, que pots encarregar per caricaturitzar. En principi, la majoria són per nens, però tant el Sant Jordi i el Drac, com la llegenda de les quatre barres, els fan per adults.

Si us interessa us deixo la pàgina web on podreu trobar més informació. Es diu Estudi Xevidom, i la pàgina web és www.xevidom.com

A mi m’ha encantat, i a vosaltres?

Gràcies, Natxo! No tinc paraules. Com pot ser que et superis sempre tant? :) ELUFPA

Busca'm les cicatrius

Deltebre, agost 2010

foto by Raquel Riba i Raja.

Fes el camí de les meves cicatrius
per buscar-me enmig la tempesta.
Tinc les ferides ben obertes
per salar-les amb les teves llàgrimes.

Afila les ungles i arrenca'm totes les crostes.
La nafra sagna descontrolada.

Cada punt cosit sobre la pell
m'inclina més a esperar-me.
Degoten fils llarguíssims
d'una agonia lenta i compassada.

Busca'm les cicatrius, una a una,
amb els llavis de les teves mans
fins que em trobis ancorada
als batecs del meu dolor.

Raquel Riba i Raja, 5 de setembre de 2010