dissabte, 27 de març del 2010

A tall d'exordi



Per un dia tan assenyalat com avui, unes paraules ben sàvies del gran poeta català Miquel Martí i Pol.

Mirem la vida cara a cara i seguim creixent... Per molts anys Natxo! Feliços 30 i els que vindran. :)


Qualsevol de nosaltres, perdedors
irreverents i lúcids, i també
qualsevol d'ells, els altres, instal·lats
en castes de poder i privilegi,
un matí qualsevol, des de la trista
permuta del mirall, podem sentir-nos
exiliats sense sortir de casa.
I què farem, llavors? Invocarem
lleis i preceptes? Cridarem a comptes
els descreguts? Renegarem els déus?
Així s'expressa el temps, sense cap llei
d'impietat, i és bo saber-ho i dir-ho
per assajar de viure amb els sentits
i els sentiments en perpètua vigília.
Mirar la vida cara a cara és un
recomanable i prudent exercici
d'humilitat, una activa i discreta
conspiració que ens apropa a aquell nucli
tan oblidat de nosaltres mateixos
en què a vegades és dur descobrir-se.
Créixer també és saber que la tristesa
i fins i tot l'afront no són, per sort,
exclusiva dels vils, sinó un grotesc
patrimoni de tots, i que pels ulls
dels marginats, dels pobres, dels vençuts,
se'ns en va a tots plegats el goig de viure
harmoniosament i amb alegria.

Miquel Martí i Pol

dimecres, 24 de març del 2010

Una nit obscura

Avui he tingut el gran plaer de començar a rellegir els contes de la meva gran i estimada Mercè Rodoreda d'un llibre -físic- que encara no havia obert: Una campanda de vidre a cura de Carme Arnau. És un recull dels seus contes més autobiogràfics.

Des de sempre que em té el cor robat i és la meva gran referent, per això he anat aconseguint tota la seva obra, de vegades les mateixes novel·les, però d'edicions diferents. Ara fa dos nadals va sortir una edició especial on hi havia la narrativa completa. Els reis mags d'orient van saber que seria el regal perfecte i van encertar, és clar! Falta la segona part -poesia i teatre- que tenia entès que sortiria fa uns mesos... Jo no em puc esperar més. Que surti ja! (desitjo que la història de la segona part no acabi en un no-res...)

Els fragments que vénen a continuació són la majoria dels que he subratllat del conte Una nit obscura, una delícia molt crua.



Però la veritat és que ho era, si bé la bellesa no ho és pas tot en una noia. Jo, que després l'he estreta en els meus braços, que l'he sentida sospirar d'amor sota el meu pit, que m'he embriagat només amb el perrfum dels seus cabells, puc dir-vos que la forma dels ulls o la perfecció dels llavis no ho són pas tot per a estimar.
Potser és la manera de dir les coses, o de mirar, o de somriure, allò que verament us embogeix...


...i dolçament m'envoltà el coll amb els braços i la seva boca, contra el meu coll, digué coses.
-És com si t'hagués esperat de sempre, d'enllà del temps, de quan encara no esperava...


...jo estrenyia la noia contra mi amb tanta força que el meu cor sentia el seu. Ella m'havia esperat sempre i jo l'havia desitjada de sempre: una noia així, feta de tendreses, que dugués pau al meu esperit, que el penetrés profundament, abans de fer-se'm seu per la carn.


M'adonava que ella esdevenia la meva preocupació dominant: que vivia en ella, per ella i amb ella. que havia arrelat profundament en la meva ànima i s'havia ensenyorit del meu esperit. Com mai no havia passat amb cap altra dona; però és que ella ho era realment?


...i vaig adonar-me que l'estimava terriblement. Perquè era l'amor veritable, potser possible només, per la seva intensitat, enmig d'aquesta sensació de mort.


-Ets l'única cosa bona que he trobat en la meva vida... Tot el meu passat, tot el meu esdevenidor, són dintre aquesta teva mà petita...


Arran del seu respir vaig beure una paraula: vella com les coses. Vida. Va pronunciar-la amb tota l'emoció i amb tot el significat. Vida.
I jo vaig dir el seu nom, quan respirava sota el meu pit, en el punt que venia l'alba.
-Loki...


He mort en néixer el dia. Per tal de poder anar amb Loki vaig arrencar-me les benes, i la ferida, a l'acte, s'eixamplà i s'aprofundí.


Sento l'aire que m'han fet en tapar-me tot amb un llençol. No he escoltat què deien els qui em voltaven, perquè no m'interessava.
Llavors m'han deixat: ben sol amb l'home mort que jo era.


I calla tot.

dilluns, 22 de març del 2010

Plouran bales


Un dia els estels es cansaran
de veure afeblida la seva llum
i el Sol apuntarà acusador
amb el dit de la justícia.

Quan al cel es condensi la ràbia
els núvols dispararan descontrolats
i veurem ploure bales de pedra
i la sang omplirà tots els rials.

No valdrà córrer a recer:
no hi haurà aixopluc on anar.

Demanaràs clemència
quan et sentis acorralat,
però ja no valdran les paraules
només el teu crit final.

Raquel Riba, 22 de març de 2010

divendres, 19 de març del 2010

Vergonyós o De lagartas y lagartijas

Ahir al vespre van celebrar-se les eleccions de la Coordinadora de colles de diables i bestiari de foc de Barcelona. L’acte estava organitzat de la següent manera: presentació de les dues candidatures, preguntes de les colles, votació i recompte.

La primera candidatura que es va exposar va ser la presidida pel Natxo Barrau. Amb l’ajuda d’una presentació feta amb Power Point va anar explicant les motivacions de la candidatura i les raons per les quals hauríem de votar-los. L’actuació va ser impecable. Fins aquí, tot perfecte.

Quan va tocar el torn de l’altra, presidida per la Marga Arregui, en comptes de defensar la seva candidatura i exposar el que volien fer –que era el que s’havia de fer ahir-, van començar a fer un atac directe contra l’antic president i membre de la candidatura rival: el Natxo Barrau.

Van arribar a dir moltíssimes coses per desprestigiar-lo. Directament va ser una batalla a sang freda, amb molta mala llet i de la pitjor manera.

Mai no m’havia trobat amb una situació tan desagradable ni desafortunada. Feia vergonya estar allà assegut escoltant les barbaritats que es van arribar a dir, saber de primera mà com estaven malutilitzant la informació i mentint, i no poder fer-hi res. La de bajanades que vam arribar a escoltar.
Va ser tal l’escomesa que hi va haver alguna persona que va aixecar-se i va sortir a fora per no haver de seguir escoltant unes persones indignes que l’únic que van saber fer, en comptes de defensar amb arguments la seva candidatura, va ser treure tots els draps bruts, fins i tot aquells que ja estaven resolts, per enfonsar la candidatura rival. Això és joc brut. I ja sabem que en el joc brut només val la desinformació i les mentides.
Em va fer recordar aquelles marranejades que tenen els més petits quan volen una cosa i no tenen mitjans per aconseguir-la.

Jo hi vaig assistir com a representant de la meva colla junt a un altre membre d’aquesta i em vaig sentir profundament enganyada i indignada de veure com unes persones que han estat treballant al costat d’una altra (part de la candidatura de la Marga formava part de la junta anterior de Coordinadora presidida pel Natxo Barrau), la foten a parir quan no toca, amb l’única finalitat de fer mal. Nosaltres anàvem allà a escoltar com defensaven els seus arguments i tot el que vam trobar és merda.

Evidentment, aquest fet va provocar que els representants de les colles de diables, bestiari i percussió que estaven presents es crispessin i diguessin la seva, entre d’altres coses, que si tan malament estaven a la junta i des d’un principi, per què no van deixar-la? Per què han esperat fins a l’últim moment per treure-ho? Amb raó es van queixar que tot això no hagi arribat a les colles durant una reunió de Coordinadora i ho treguin de mala manera quan no toca.

Durant tot el procés d’anar a matar, s’ha de dir i felicitar a la candidatura del Natxo que es mantinguessin tan serens i amb una dignitat absoluta. En cap moment van perdre els papers ni van entrar al joc brut que tant havien provocat els altres. Estic convençuda que si hi haguessin entrat, la Marga i companyia haguessin quedat ben emmerdats, tant que potser no sabrien com surtir-se’n, però aquell no era el moment.
Des d’aquí us vull donar l’enhorabona i les gràcies per haver demostrat que els joves sabem com ens hem de comportar davant de la vida, i que els grans perden el nord massa sovint, com es va demostrar ahir.
M’explico, una de les virtuts que van trobar-se els de la Marga és que són gent gran amb experiència. Els del Natxo són molt més joves, però tot i així també tenen anys de rodatge en tot el món del foc.

Resultat: abstenció, vots en blanc i triomf de la candidatura de la por, la de la Marga Arrengui.

El més deplorable va ser que en acabar el recompte de vots i que el Natxo anés a felicitar educadament la Marga, aquesta es va apropar a ell per demanar-li perdó per tot el que havia dit i l’escena que havia organitzat, i oferir-los que si volen poden col·laborar amb ells. Quanta falsetat! Tirar merda sobre una persona que s’ha deixat la pell per l’entitat –segur que amb errors, jo no dic que no-, i després vulgui fer com si res. En canvi, ell va saber estar a l’alçada fins a l’últim moment.

I a mi, molt sincerament, em preocupa el futur de la Coordinadora ara que veig qui la porta. Perquè ahir van deixar ben clar com són de pocavergonyes, irresponsables, de la poca estima que tenen a l’entitat que representen i de quina manera funcionen: trepitjant a qui es posi per davant.
L’entitat és la veritable perjudicada, i espero equivocar-me pel futur de la nostra cultura.

Està clar que sense arguments l’única sortida és crear por, com tantes vegades hem vist fer en aquest país.

Ara el que toca és anar a les reunions i dir la nostra. Ningú ens farà callar el que no ens agrada i hem de vigilar de ben a prop que aquesta colla d’ineptes que ens representa no acabi amb la nostra entitat, perquè la Coordinadora és de totes les colles.

I si algú s'ha ofès, pitjors coses es van dir ahir. Només és la meva opinió de l'espectacle d'ahir al vespre.

dijous, 18 de març del 2010

Com goses despullar-me els sentits?


Com goses despullar-me els sentits?
No pots aparèixer de sobte
i pretendre fer-me la teva nina
de cabells sedosos i rinxolats.

Ara no m’agafis la mà delicadament
ni m’acariciïs la cara amb dolçor.
Que no veus que jo no sóc domesticable?
No provis de treure’m la meva llibertat.

No t’aferris a un somni que mai no es farà realitat.
Esborra’m del teu paradís definitivament.
A mi això no em fa mal però a tu sí,
així que para de torturar-te i sigues feliç.

Raquel Riba, 18 de març de 2010

dilluns, 15 de març del 2010

Ahir a la nit ja no hi eres

(foto per Natxo Barrau)

Ahir a la nit ja no hi eres.
Jo m’enfilava pels nusos
per trobar-te somrient
i dormir amarada del teu perfum.
Et buscava tant
pels voltants del meu cos nàufrag...
però les onades em tombaven.
Aquella brisa suau i agradable
se’m tornava gèlida sense els teus ulls.
Recordo la plàcida sensació
dels teus braços envoltant-me
enmig la nit fosca i la son profunda.
Jo dormia i somreia.
A totes hores somreia,
però ahir a la nit ja no hi eres.

Quan la teva mà càlida vorejava
la meva pell mig dormida
em feies sentir Vida, plena.
I estremida m’eriçaves completa.

Però aquest matí ja no hi eres...

Raquel Riba, 15 de març de 2010

divendres, 12 de març del 2010

Refrany V x2

Tornem a recuperar els refranys que tant ens agraden.

Recordo que a les classes on vaig fer 3r i 4t de primària teníem penjades cartolines grans amb refranys escrits. Un d'ells va ser

Dos no es barallen si un no vol

Aquest i un altre que sempre em deia la meva mare quan em pentinava i jo em queixava(Quien quiere presumir tiene que sufrir) van ser els primers refranys que vaig aprendre conscientment.
Curiós o no, tinc la sensació que els vaig aprendre gairebé simultàniament. Coses de començar a ser conscient del món que t'evolta, suposo.

dimecres, 10 de març del 2010

Envejo totes les muses



Llegeixo les teves paraules
i envejo les muses que t’han inspirat.
Les envejo totes,
per haver-te fet escriure
un paradís de sensacions
que no és el nostre.
Cada carícia feta al paper
n’és una hipotètica a una altra pell
i imagino que és la meva.
Però jo, ara i eternament, sóc musa teva.
M’he d’envejar?
Els teus mots són abraçades
i camins de besos
plens de llunes i de llum.
Frueixo amb cada imatge
que em fas recordar o imaginar.
Em sorprens amb conceptes nous
que només podien sortir del teu interior.
Envejo totes les altres muses,
però també m’agrada infiltrar-me
en les històries que no són meves.
Em fan sentir bruixeta o fada de futures realitats
i sé, per sobre de tot,
que no hi ha muses sense un bon poeta.


Raquel Riba, 10 de març de 2010

dimarts, 2 de març del 2010

El color rosat de les teves galtes


Sovint
per tornar al passat
només em cal fixar la vista
en una vella cara coneguda.

Dins la mirada
tantes vivències!

Ningú no pot entendre
la tendresa que em provoca
el color rosat de les teves galtes,
per molts defectes
a primer cop d’ull;
per tantes ganyotes
després de massa temps.

Sempre
hi haurà un punt de tendresa
al rosat de les teves galtes.

Llàstima
que el temps ens hagi fet
només una mirada enrere.
I quants ulls
que no ho saben veure.

Procurarem que els nostres
no perdin la destresa
de veure en el color rosat
tanta tendresa.


Raquel Riba, 2 de març de 2010
 
Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons