Bon any!

Potser perquè sóc una persona contenta ja fa anys que començo i acabo els anys rient. No ho puc evitar. No és que m'ho proposi i així que sonen les campanades em provoqui el riure, no. El fet és que veure la família davant la tele amb el bol de raïm a les mans i tan concentrats, i el gos acabant-se el raïm en 3 segons (sí, a casa meva el Pug menja el raïm i els Reis Mags d'Orient li porten sempre regalets) em fa riure molt. És una escena molt còmica. Potser també per això no acostumo mai a acabar-me les olives a temps (entre els 7 i 9 anys vaig decidir que no m'agrada el raïm), no fos cas que m'ennuegués!

Amb tot això vull dir que espero acabar el 2009 i començar el 2010 amb una gran rialla. I també desitjo que ho feu vosaltres.



Bon any nou a tots i a totes! :)

País de pell

Em passaria hores passejant-me
per les teves contrades,
posant límits al teu cos infinit,
vorejant tots els revolts salvatges
que s’amaguen sota l’espès pit.
Fotografiaria el paisatge
de tardor,
d’hivern,
d’estiu
i les primeres flors a la primavera.
Gaudiria de les muntanyes
i dels rius amagats entre els plecs
que et fa la pell en estat tranquil.
Cantaria tot caminant
cantarelles populars
i m’arrelaria a la meva terra
per alimentar-me d’ella.
Gaudiria i gaudeixo
de la suavitat del meu país
ferm, viu i fresc.


Raquel Riba, 29 de Desembre de 2009

Carnívora de tu

Avui us regalo un poema genial de la gran Maria Mercè Marçal.

Carnívora de tu, no sé com enyorar-te.
T'he fet carn de la carn, t'he menjat
i he escopit
la teva por corcada, com els ossos als cans
-aquests cans que ara udolen,
glaçats, la teva mort.

No sé com enyorar-te, no sé com estimar-te
ara que la mort deixa
que et pugui dir de tu.

Maria Mercè Marçal

Bones festes

Avui la inspiració també fa vacances -ja li toca, pobreta-...

Espero que estigueu passant un molt bon dia, que demà els canelons vagin de gust i que passeu unes bones vacances.

També desitjo que el Tió s'hagi portat molt molt bé! A casa meva es veu que som tots uns angelets perquè, un any més, ens ha cagat coses molt xules. Jo sempre dic que és per la versió que fem de la cançó...

Caga Tió
avellanes i torró
si no cagues fort
et fotré un cop de bastó (i li piques fort, per si de cas...xD)

Una abraçada molt forta! :D

Sigueu molt feliços(sempre!)



"No desitjo una altra cosa, el meu món, els meus amics... i la vida no em fa nosa..."

Si em miro al mirall...

Ara que em miro al mirall
amb ulls plorosos
i no em reconec
em pregunto què passarà demà
quan jo ja no hi sigui.
La imatge borrosa es distorsiona
amb els records que ja no tindré.
Quan s’aturi el temps
i ja no us pugui veure viure
em pregunto com seran els dies.
Si m’imagino el buit que puc deixar
quan jo ja no senti res
em ve un gran plor de tristesa
per haver-vos abandonat.
Em pregunto quantes llàgrimes
cauran per mi
sense que jo les pugui consolar,
i quanta història naixerà
a partir del meu punt i final.

Ara que em miro al mirall
amb ulls plorosos
i que sento impotència
per no poder frenar-ho,
us he de dir
que us estimo
i que sense vosaltres jo no viuria.
Eternament
gràcies, gràcies, gràcies.

Raquel Riba, 24 de Desembre de 2009

Quadres

Hi ha quadres que no tenen preu. Són els que guardo a la memòria i contemplo sempre que ho desitjo. Són quadres d'hivern, plens de Sol. Salats. Em porten el xiuxiueig de la mar a l'anar a dormir. Les onades em bressolen càlidament als teus braços. Sento pau i una immensa felicitat que em desborda. Sonen a vuits dormint i a far. Tenen gust a Nosaltres, a Vida, a atzavara. Em fan sentir un extrem tacte a pell. Tota la geografia de pell... Suavitat electritzant. Aquests quadres fan olor a Tossa i a vent i a mans plenes i a lluna i a cues d'estel i a ocells a la platja. Porten l'olor dels teus cabells entortolligats amb els meus. Són el meu Paradís intern: sempre que vull hi entro i frueixo del teu somrís. Quadres plens de rialles. De calma. De Nosaltres. I ara, que hi penso tant, m'agafen unes ganes boges de tornar-los a viure...

Fotos fetes per Natxo Barrau i per mi

La loteria i els somnis

Ella: - Carinyo, per què no ens toca la loteria i anem a viure al nostre piset?

Ell: - Perquè no juguem.

Conversa somiatruites amb el Natxo. Sort que sempre hi ha algú que et fa baixar dels núvols... 20 de desembre de 2008

Pànic

Estic gelada.
El pànic se m’ha ficat al cos.
Em fan por les paraules mal dites
de les persones ben estimades.
Pateixo pel moment de la confessió.
No suportaria arguments insuficients
ni males reflexions per fer-me patir.
Tinc les mans garratibades
i un sentiment d’estranya melangia.
La pluja encara congela més
aquesta idea esfereïdora i turmentosa
que em segueix com l’ombra
i em paralitza el cor.
No vull haver de sentir coses injustes
ni haver de doldre’m de les pedres
tirades amb mala idea, per fotre’m.
Que cadascú miri endins
i reflexioni i pensi
que en aquesta vida
s’ha de ser just i honest.

Raquel Riba, 21 de Desembre de 2009

Ahir vaig començar a llegir El petit príncep.


-Necessito un be. Dibuixa'm un be.

Aleshores el vaig dibuixar.
Se'l va mirar amb atenció, i va fer:

-No! Aquest ja està molt malalt. Fes-ne un altre.

Vaig dibuixar:
El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:

-Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...

O sigui que vaig tornar a fer el dibuix:
Però fou rebutjat, igual que els anteriors:

-Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibix amb quatre gargots. I vaig engegar:

-Això és la caixa. El be que vols és a dins.

Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s'il·luminava:

-És exactament així, que el volia! Et sembla que necessita molta herba aquest be?

-Per què?

-Perquè a casa meva és molt petit...

-Segur que n'hi haurà prou. T'he donat un be molt petit.

Va vinclar el cap sobre el dibuix:

-No tan petit... Mira! S'ha adormit...

I va ser així que vaig conèixer el petit príncep.



No tinc paraules! Oh!

El país bajo mi piel

Fa una estona he acabat l'autobiografia de la meva Gioconda Belli: El país bajo mi piel.

Jo sabia que havia col·laborat a fer la revolució sandinista a Nicaragua, el seu país, i que s'havia hagut d'exiliar. A través dels seus poemes també havia entès que té 4 fills i marit. Però saber això no és saber res de la seva vida.

No vull explicar-vos gaire detalls de la seva revolució personal perquè seria incapaç de transmetre tot el que ella transmet amb les seves paraules. Només vull deixar constància que aquest llibre és un regal, no només pel plaer de llegir el seu estil sinó també perquè ens regala la seva vida i una part de la història molt important.

Necessito dir que l'admiro. Ha tingut una vida molt dura, i no només pels temps de guerra. L'amor i el desamor han estat grans protagonistes a la seva vida, però amb la seva força i els seus somnis ha tirat endavant i ha lluitat sempre pel que creia. Ha hagut de sacrificar moltes coses, una de les que més li doldria era passar poc temps al costat de les seves filles quan eren petites, però hi havia una cosa que estava per damunt de tot i era alliberar i reconstruir un país destruït. Vull transcriure un paràgraf que narra el coneixement del patiment de les seves filles. A mi em va arribar molt dins:

Mis hijas sólo conservan de ese tiempo el recuerdo de mi ausencia. Años después en su solicitud de ingreso a una universidad de Estados Unidos, Melissa (la segona filla) escribió un ensayo en el que se referiría a mí con mucho amor, pero que empezaba diciendo: "Otra vez su cepillo de dientes no está." Quizá ni me despedía. No lo recuerdo y me parece terrible ahora. Leer el escrito de Melissa me sacudió. La vi niña mirando el lavamanos, imaginé su desconsuelo infantil. Me eché a llorar y acabamos llorando las dos. Mis sollozos eran inconsolables, y fue ella quien me calmó dándome golpecitos en la espalda, abrazándome contra su pecho, dicíendome, "ya está, mamá, ya pasó. No te podía salir todo bien".

Narra amb total transparència i amb els ulls crítics del temps, tot el que va viure i sentir. Un tresor que cal buscar i llegir per entendre bé tota la seva obra literària.

Besos

Vull fer-te petons.

Petons als llavis, a les parpelles.
Al coll i a les mans obertes.
Besar cada part de tu
i deixar-te amarat de besos.

Vull fer-te petons
i seguir besant-te.
Els mugrons, les aixelles.
El melic, els malucs nus.
Fer-te l’amor amb els llavis
molt a poc a poc.

Tots els dits, els peus.
Les cuixes, les natges.
Petons delicadament suaus
vull fer-te a la deu de vida.

Vull petonejar-te tot el cos
i en haver acabat
tornar a començar.

I seguir besant-te…

Raquel Riba, 17 de Desembre de 2009

Buits

[...]

Sobre aire i espai en aquesta casa.

Ara n’estic del tot convençuda.
Sense tu això no és més que un desert
movent-se, a voltes, per un lleu vent
que bufa, sense esma, a desgana.

Raquel Riba, 22 de maig de 2008

Buscant un estel

El dia que et sentis mancat de mi
hauràs de marxar molt lluny a buscar-me.
Recorreràs prats coberts de vida,
saltaràs muntanyes amb valentia.
Els llamps seran la teva font d’energia
i veuràs el món de colors fantasia.
Passaràs per allà on he trepitjat
resseguint les meves passes amb la mà
i el teu únic desig serà trobar-me ben aviat.
Hauràs de sentir l’escalfor del Sol a la cara,
l’olor de les flors ben de matinada
i la humitat de la terra a la vesprada.

Contra més corris més lluny em tindràs
perquè el camí que segueixes
és el camí que jo he traçat
-alegria i felicitat-.
El camí que jo he fet,
-pau i tranquil·litat-,
és aquell que no es pot viure al teu costat.

El dia que et sentis mancat de mi
recorda que jo un dia no et vaig poder tenir
per això ara sóc lluny de casa.
Recorda que malgrat tot, s’ha de seguir
i com jo, tu també tindràs la teva nit estrellada.

No m’atraparàs mai, el meu camí no acaba.

Raquel Riba, 22 de Febrer de 2008

Pena

Ara sé què és la pena. El teu “Això s’ha acabat” sobtat i amb cara inexpresiva m’ha fet entrar en un món de solitud i incomprensió. Et mirava els ulls per trobar-hi una espurna d’esperança i només hi he vist un final sense respostes. Has acabat amb la màgia. Te l’has menjada en un segon. Com es poden asfixiar els sentiments amb tanta velocitat i sense escrúpols? Del teu ésser dolç i amable no n’han quedat ni engrunes. No m’has sabut ni argumentar la teva decisió. Com pot ser que em diguessis que jo era la teva vida hores abans de decidir acabar amb tot? Des del moment de la teva mala il·luminació m’he submergit en una mar de dubtes i pors. La meva realitat ha començat a fondre’s i a dissoldre’s amb les llàgrimes del dolor. Semblava que algú s’estigués fent passar per tu, amb la mateixa cara, les mateixes mans i cames, la mateixa veu, però amb una crueltat mai coneguda. De la teva bondat només hi he trobat un lleu rastre quan m’has dit que no em volies fer patir. Jo necessitava respostes vàlides, alguna explicació de tot plegat, però a cada intent xocava contra la teva muralla. El teu hermetisme desolador i punyent em feia sagnar pels ulls. He entrat en un estat de coma conscient. No volia veure la realitat perquè no podia entendre res. Com pot ser que tot es desmonti sense cap previ avís? El teu amor m’ha deixat orfe. Has volgut tornar-me el cor robat amb tanta brusquedat que m’has malmès tots els altres òrgans. Sóc un cos estripat. Tan sols sóc ànima en pena. Garbuix de sang i fetge.

M’has fet coneixedora de la veritable pena, aquella que se’t fica al moll dels ossos i als pulmons i et va matant lentament amb l’agonia de veure passar els dies sense poder fer-hi res.

Raquel Riba, 15 de desembre de 2009

Hieràtica

I de cop l'escometeren unes ganes boges de cridar, de córrer, d'escapar de la vida. Però no pogué fugir. Restà hieràtica entre els confins de la seva consciència.


Raquel Riba, 1 de maig de 2009

Inauguració

Avui tinc el plaer de presentar-vos un nou bloc: La ciutat de Barcelona.

És un projecte comú amb el Natxo. Em fa molta il·lusió que hagi pensat en mi per tirar endavant un bloc sobre la meva ciutat. No és cap secret que en sóc una enamoradda.

El bloc servirà per treure a la llum reflexions, idees, imatges, històries...qualsevol cosa relacionada amb Barcelona. I el millor és que tothom qui ho desitgi hi podrà col·laborar. Només cal que ens ho feu saber a través del bloc.

Espero que el seguiu i hi participeu i, sobretot, que el gaudiu tant com nosaltres!

Massa tard?

Segueixo recopilant escrits. Ahir em vaig trobar amb la meva primera cançó! xD Al llarg dels anys ha patit grans transformacions musicals, fins al punt que ja no es canta, es parla! (és que jo no sóc ni guitarrista ni cantant, però vaig patir de cumbisme a l'adolescència) Mireu si sóc bona que us la deixo escoltar i tot! :P


Fosca nit de sentiments…

I potser sabré demà
el perquè de tot.
Mentrestant aguantaré
tirant camins deserts.

Ombres soles, distant…
núvols grisos que volen vent.
Dins d’una boira, confusa,
em trobo perdent.

La llum em cega els ulls
però no puc tocar-la.
Demà tornaré a trobar-la.
Espero que no sigui massa tard.


Raquel Riba, estiu 2003

Quan em mires...

Quan em mires amb aquests ulls
que fan l’instant etern,
desitjo tant besar-te
que la por de perdre’t
m’impedeix dir-te
que ets tu qui realment estimo.

Raquel Riba, 2006

Als núvols

Foto feta dimarts al Turó de l'home. Va ser genial estar als núvols! :)

M’he enfilat sobre un núvol
per acaronar el tacte de la nostra dimensió.
Amb peus descalços
he sentit l’escalfor del Sol
abraçant-me
i amb les mans
he palpat la humitat de cada bes.

N’he agafat bocinets
per endur-me’ls de tornada a casa
i poder-me fer un llit
per dormir entre els estels.

Viatjaré cada nit
amb la lluna per bandera
per acariciar els teus somnis
i endolcir la nostra tendresa.

Raquel Riba, 9 de Desembre de 2009

Tsunami

Les teves onades d’amor
s’enfilen pel meu interior
i m’inunden de la passió del teu cos.
Noto el dibuix que tracen
sobre la meva pell.

Pintes la vida amb els sentits.

El teu flux càlid
forma ondulacions
que, amb ulls clucs,
saborejo gaudint

de les pessigolles internes
que em provoca a l’ànima.

Les teves onades de plaer
m’esquitxen
en un intent d’arribar a l’infinit.
Quedo xopa de fruïció
i rialles.

Ets la mar
que em regala
tota la seva escuma.

I jo la sorra
que es vol perdre
dins la teva fluïdesa.

Raquel Riba, 9 de Desembre de 2009

Riells III

Després d’escriure el somni de la migdiada
ens hem fet l’amor
de la manera més dolça possible
per quedar-nos impregnats
de carícies i petons melosos.

M’he sentit tan dins teu
passejant-me pels racons de la teva pell…

Fer-te l’amor, VidaMeva,
és l’acte més bonic
que pot fer-te el meu cos i ànima
en amorosa harmonia.

A l’acabar ens hem quedat abraçats
amarats de l’aroma del sexe.
I rèiem sense cap motiu
perquè estimar-nos és alegria.
M’agrada que el màxim plaer compartit
arribi a desfermar-se en una gran rialla.

Raquel Riba, 9 d’Agost de 2009

(foto feta per Natxo Barrau)

Desig de vida

No intento aspirar a grans coses
en aquesta vida.
Poder viure a casa meva
amb la meva parella,
tranquil·lament.
Sortir a passejar cap al vespre
i a les tardes de diumenge.
Treballar per poder viure
dignament
i veure de tant en tant
la meva gent.

No intento aspirar a grans coses
en aquesta vida.
Desitjo viure en pau
sense massa problemes
i tenir un gos, potser.
Poder escriure algun mot
sempre que us sembli bé.

No intento aspirar a grans coses
en aquesta vida.
Desviure’m per qui estimo
que és la vida meva
i que puguem fer l’amor
sempre que ho desitgem
apassionadament
o no.

Raquel Riba i Raja, 6 de desembre de 2009

La força de les paraules

Com a tots ens ha passat alguna vegada, un dia em vaig trobar caient sense saber com parar. Per sort algú que acabaria sent un molt bon amic em va agafar al vol i em va aturar. De les tantes paraules que em va disparar va sorgir una nova Raquel que es va saber desfer del que no li agradava i va saber veure el món amb uns ulls totalment positius. De totes aquelles paraules caigudes del cel i el nou humor van florir idees d'esperança, lluita i optimisme.

Allà on acaba un camí
en comença un altre
i així anar seguint, seguint, seguint…
Sents el que el vent et crida?
“La força és dins teu”.
Busca-la i treu-la,
només ho has de voler.

Si mai et sents sol
recorda que la vida
mai no corre sola,
sempre hi haurà un bon amic.

No oblidis que la vida és teva
ningú no te la pot prendre.
I quan no trobis el camí,
no et preocupis,
sempre em tindràs a mi.

Si mai et sents trist
recorda aquesta cançó
i viu el dia a dia,
sense mirar enrere,
perquè ara ve el millor!

Raquel Riba, 4 de Febrer de 2006

Els cops cauen

Ahir vaig estar buscant antics escrits per fer la tria pel concurs o concursos on algun dia em presentaré. En vaig trobar que ni recordava. Em va fer gràcia retrobar-me amb antigues paraules que havien sortit de mi. Avui us en penjo unes quantes que no tenen massa importància literària -tenia 15 anys!! i tot just començava a experimentar amb els mots-, però sí emocional, perquè tot i que no ho recordo, alguna cosa em deuria passar per escriure-les.


Els cops cauen un rere l’altre
sense lloc on aixoplugar-se.
Mostres d’amor desfet,
d’amor perdut.

Ment en blanc,
sentiments morts.

Un cos sol i fort
torna a plorar.
Ara ja sense dolor
mira nit enllà.

Raquel Riba, 10 d'Abril de 2004

El cel a les mans

Avui uns versos d'una etapa i història especial.

[...]

Potser és que ets d’aquells amors
que el temps no pot esborrar.
Pot ser que m’equivoqui,
o simplement m’hagi enamorat.
Però tant és,
perquè tu m’has fet tocar el cel amb les mans.

Raquel Riba, 11 de novembre de 2006

Cos de mel

[...]

Al teu sexe hi regalima
el sucre ja fos.
No pensava que un cos
pogués ser tan dolç.

Tens el cos de mel.

[...]

Raquel Riba, 15 d'Octubre de 2008

(foto by Natxo Barrau Salguero)

Fred de pell nua

Tinc fred de pell nua.
Sola.
Oblidada.
Tinc fred de cos rígid.
Fràgil.
Sento el fred de la solitud
dins l’estómac.
Dins les venes
la sang coagulada.
Tinc fred de pànic.
De l’horror més feréstec.
Tinc fred de somriure glaçat.
Immòbil.
Sento el fred més fred
per la teva absència
i somnio l’escalfor serena
de la teva pell amb la meva.

Raquel Riba, 2 de Desembre de 2009

Una història d'amor especial

Després d'un sopar de retrobaments d'escola ara fa uns anys, l'Anna -una amiga- i jo vam tenir una conversa molt peculiar fruit dels nostres caràcters estranys -divertits, si més no-. Em va agradar tant la nostra imaginació que a l'endemà vaig escriure tota la conversa.

Avís: és una anada d'olla.

Si he decidit penjar-lo avui i no demà és perquè aquesta tarda he pogut parlar amb l'Anna -curta conversa- després de molts mesos sense veure'ns ni parlar. M'ha fet il·lusió i li he demanat permís per fer pública la nostra bogeria. Espero que rigueu tant com ho vam fer nosaltres.




Raquel: bua, jo m'estic clapant...m'estiro!

Anna: va, va, jo també.

(Una vegada estirades i acomodades)

Anna: Raquel, explica'm algu...

Raquel(en su mundo): ...

Anna: Raquel? explica'm algu...

Raquel(que sent un eco de lluny): què? ah! és que estava pendent que ens fessin la foto xDDDD

Anna: xDD

Raquel: va, explica una història.

Anna: hi havia una vegada un porc molt gros i gras. Però no era un porc qualsevol, era un porc VERD!

Raquel: jo conec un porc verd!! :D

Anna: ah sí? :S ...wenu doncs el porc verd fumava mariguana i volia buscar una porca per estar amb ella...però no podia ser una porca qualsevulla, havia de ser una porca verda! i d'aquestes no se'n trobaven a tot arreu. N'hi havia en un país molt llunyà. Així que...Va segueix tu, Raquel..

Raquel: Com que havia de creuar tot l'oceà, perquè les porques verdes i grosses només vivien allà, va haver de fumar mariguana durant una setmana i vinga a fumar i a fumar, perquè havia d'agafar molta energia potencial per poder arribar amb les seves ales fins l'altre país. Després del llarg viatge, quan ja estava aterrant va tenir una gran visió: va veure la seva mitja porca: una porca verda, grossa, guarra, marrana i ionki, que, com ell, no parava de fumar mariguana. Va ser un flechazo, i es va dir: aquesta és LA meva porca!

Hem de dir que la porca era verda perquè tenia una mutació de substitució en el cromosoma 13, que és qui porta tot el tema de la pigmentació, on en comptes d'haver-hi un codó A-A-G, hi havia un C-C-A.

El porc que no s'ho acabava de creure i encara no sabia si allò era real o era degut a la seva gran fumada, va anar volant de pressa cap a la porca, amb tanta mala sort, que portava tanta energia cinètica que li va fotre una hòstia i la pobra porca verda, marrana i ionki va sortir disparada amb sentit contrari degut al xoc elàstic que acabaven de tenir.
El porc hagués preferit tenir un xoc perfectament inelàstic i així poder-se haver quedat enganxat a la porca per sempre més, però no va ser així. Amb el xoc que van tenir es va conservar l'energia cinètica. Però no tota l'energia que portava, que es va transformar en calor i en deformar a la porca. Així que la puta porca ara encara estava més deformada i buturuda a causa del xoc. Així que tot nerviós i preocupat per la seva porca, es va dir: tiu, has d'aconseguir agafar-la abans que caigui en paràbola, perquè seria un xoc mortal i no m'ho perdonaria mai. He de saber el temps que trigarà en arribar a terra i arribar-hi abans. Així que va consultar-ho a un mecànic clàssic i després de descomposar el moviment en els dos components d'aquest(x i y), perquè era un tir parabòlic, van arribar a la conclusió que arribaria a terra al cap de 20 segons.
El porc verd, que encara li quedava energia potencial de la gran fumada que havia fet, va apretar el turbo de les ales i va sortir disparat com un coet cap a la porca verda i marrana.
Hem de dir que, mentre el porc es preocupava per arribar a temps a la porca, la guarra, no parava de fotre crits i gemecs de porca a punt d'entrar a l'escorxador(hryusdbueyt).
El porc verd, per fi va arribar a ella i aquesta vegada van tenir un xoc perfectament inelàstic que va fer que les seves masses es convertissin en una de sola i va tenir lloc una reacció nuclear de fusió, on es va desprendre tanta energia que van fer sortir estels i planetes i llamps i trons...

Anna: ...i es va crear l'univers.

Raquel: i van ser feliços i van menjar anissos!

Anna: Raquel...què t'has fumat? xDDD

Raquel: (seguia pensant en la porca verda guarra i marrana)

Anna(ja incorporada): tia, som unes putes frikis! xDDDD

Raquel: xDDD els frikis som els millors....

(...)

Raquel: Anna, saps què?

Anna: què?

Raquel: hi havia una vegada una formiga...xDDDDDDDDDD

Ho sento tant com tu

Ja n'hi ha prou de foscor.
No suporto més aquesta situació.
Em dolen els teus crits que no entenc.
No suporto les teves llàgrimes
regalimant galtes avall,
mullant-me per dins
de tristor,
tapant-me els panys
barrant-me les portes.
No m'agrada tant patiment.
No sé com fer-te arribar
el consol etern
que necessitem tots
per seguir endavant.
I a cada llàgrima teva
més petita em faig.

Ho sento
molt dins.
Tant com tu.

Raquel Riba, 30 de Novembre de 2009

I la vida...

I la vida,

que amb tu és més que vida,

s'alça enardida

fins al cap de l'infinit

i volta pels confins

de tot allò per descobrir

perquè en arribar

la llum esclati

en un huracà

d'aire,

alegria,

fruïció

i estima.

Raquel Riba, 29 de Novembre de 2009

Descanso en pau

Descanso en pau d'aquesta tarda
que ara em volta.
Fixo els ulls en qualsevulla cosa
sense perdre detall, minuciosa.
Des d'aquest seient etern
intento caminar a les palpentes
buscant on restar immòbil
per si cap mosca
cau atordida pel soroll de la posta.

Raquel Riba, 31 d’Agost de 2009

Neguit

Aquest neguit que tinc
m’està trinxant per dins.
Em torna més ombra
més fosca, més somorta.
Aquesta mala cosa
m’apreta els budells,
em sacseja l’estómac,
em tiba de les venes.

Vull roig de sang
i el retorn de la pau.

Raquel Riba, 21 de novembre de 2008

He mirat aquesta terra

Ahir vam anar al TNC a tornar a gaudir de l'última funció a Barcelona de El jardí dels cinc arbres. Per primer cop veia dues vegades una obra de teatre. L'experiència és sublim. És genial perquè et pots fixar molt més en els detalls.

Com la primera vegada, no tinc paraules per definir què vaig sentir. I com la primera vegada hi ha una escena que em té el cor robat. És el moment que la Sílvia Pérez (la nostra Sílvia) canta el poema que hi ha a continuació. L'escena és molt maca perquè hi ha molts més personatges a l'escenari: alguns se la miren mentre passa d'última fila a primera i una altra deixa fluir el seu cos, d'esquena, al compàs de la música.
Evidentment dit així no té cap mena de màgia, però viure-ho va ser(x2) una imatge per somniar-la cada nit.

Em pregunto si mai podré tornar a sentir aquests versos d'aquesta veu tan corprenedora. Ara que els escolto per Raimon, em torno a emocionar.

Avui he vist que el poema el va musicar ja fa anys Raimon. Us penjo el video del youtube.





Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu

Aquí teniu fragments de l'obra:

Diguem PROU

Sovint les dones semblen més interessades
a enllustrar-se les cadenes
que a tractar d'arrencar-se-les.

Mary Wollstonecraft


La dona serà realment igual a l'home
el dia en què es designi una dona incompetent
per un lloc important.

Françoise Giround


En verdad en verdad les digo:
No hay nada más poderoso en el mundo
que una mujer.

Por eso nos persiguen.

Gioconda Belli


Ningú no aconseguirà que et sentis inferior
si no li ho consenteixes.

Eleanor Roosevelt


No sólo de pan vive la mujer.

Gioconda Belli


A l'atzar agraeixo tres dons:
Haver nascut dona
de classe baixa i nació oprimida.

Maria Mercè Marçal


Jo no desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes,
sinó sobre elles mateixes.

Mary Wollstonecraft

Malaltia

Potser perquè ja fa setmanes que dino sola, deixo volar més la ment que de costum i passen coses com haver d'agafar un llapis i un paper qualsevol per escriure el que et passa pel cap.


La droga ha arribat.
El dolor és insuportable.
Més m'estimaria
desmaiar-me 40 vegades seguides
pel dolor d'ovaris
que patir un sol instant més
d'aquest dolor de tot
que em penetra tant
que em deixa sense mi.

Raquel Riba, 24 de novembre de 2009

Aquells peuets

Cada peuada era un petit raconet d’alegria. I jo em delia per aquells peuets menuts. Me’ls mirava una i altra vegada i els agafava amb les mans i els omplia de petons, i ell reia. Reia com una criatureta dolça, i ho era. Sembla mentida, però des que li vaig veure aquells peuets que mai més l’he pogut oblidar. Un nadó així no neix cada dia i aquells peus eren la cosa més rebonica que havia vist mai. Però des que no hi són i no els puc mirar, la vida ja no és vida…
A les nits els somio i sóc feliç i contenta. Quan em desperto tinc la sensació d’haver dormit al Paradís. Però els meus peuets ja no hi són i els enyoro i els busco a cada raconet…i res. La mala sort se’ls va endur per sempre. Aquells peuets…la meva vida.

Raquel Riba, 10 de juny de 2009

El jardí dels cinc arbres

foto treta del web del TNC

Ahir el Natxo i jo vam anar a veure El jardí dels cinc arbres al TNC. Era una part del regal d'aniversari que em feia.

Sabíem que l'obra estava feta a partir dels textos de Salvador Espriu i que hi actuava la Sílvia Pérez(per ara la millor veu catalana i femenina que he escoltat). Res més. No sabíem ben bé què ens trobaríem.

L'obra recrea els poemes de l'Espriu de tal manera que els puguem viure i veure, amb els seus personatges i indrets. És meravellós com han pogut enllaçar tots els textos creant una història i sense deixar de recitar els poemes. Val a dir que dóna goig i t'emociona sentir recitar com ho fan ells. No és fàcil saber-ho fer i et captiven.

A més, a mida que avança l'obra la Sílvia canta alguns dels poemes amb la seva veu característica, aquell xiuxiueig que es torna clam en un instant. Ens va emocionar. Tot ben entreteixit: personatges, història, poemes, actors, veu, música i escenografia.

L'escenografia senzilla, d'aquelles que et permet fer tot el que necessites. Vaig veure imatges realment precioses. La posada en escena és sublim.

Al final, aplaudiments dempeus i xiulets durant una bona estona. Tot el públic entregadíssim. Gràcies.

Encara estic aclaparada i no aconsegueixo fer una crítica amb cara i ulls, però és que no valen paraules. Últimament -ho parlàvem- estem veient obres tan tan bones que estan deixant el nivell molt alt per les que vindran!!!!

Els intèrprets eren:

Joan Anguera

Ivan Benet

Paula Blanco

Montserrat Carulla

Dani Espasa

Gregori Ferrer

Enric Majó

Eduard Muntada

Victòria Pagès

Sílvia Pérez Cruz

Àngels Poch

Entre d'altres, les composicions musicals són fetes per:

Paco Ibañez

Raimon

Joan Manuel Serrat

Toti Soler

Marina Rossell

Sílvia Pérez Cruz

Amb persones així, com voleu que no surtin tan bé les coses?

Aquesta ja és a la llista de les millors obres que he vist. De moment en són tres (per ordre de preferència):

1. La infanticida i Germana Pau.

Dos monòlegs de Caterina Albert (Víctor Català) Mai no arribaré a veure un personatge-actor com el que vam veure a La infanticida amb Emma Vilarasau. Només us diré que va acabar el monòleg i seguia plorant. I va sortir i va tornar a entrar, i seguia plorant. Fins al final no se li va poder veure un lleu dibuix de somriure als llavis. Això no és posar-se en el personatge, sinó ser el personatge. Per desgràcia hi vam anar l'últim dia i no vam poder repetir. Ho hagués fet encantadíssima de la vida. (La crítica aquí)

2. El jardí dels cinc arbres.

Si no us voleu perdre una de les millors obres que s'han fet, aneu-la a veure. Avui i dimecres són els dos últims dies. Jo hi tornaré avui i/o dimecres.

3. Alícia: viatge al país de les meravelles.

Jo sabia que existia l'Alícia, però era un record molt llunyà. Realment no sabia què li passava ni de què anava. L'obra et permet endinsar-te en el seu món. El Natxo ja va fer una bona crítica i jo ara no repetiré les paraules. Només dir que em va captivar tota l'escenografia i l'adaptació lingüística és insuperable.

Només em queda donar les gràcies al Natxo per fer-me aquests regals tan insuperables. Per fi vam poder veure-la i escoltar-la en directe. :)

La meva eterna pregunta és: per què no enregistren les obres de teatre? I si la vull veure cada dia de la meva vida?
És una llàstima i gens just que estiguin treballant una obra durant mesos per només poder-la representar durant 10 dies.

Paraules contra la violència de gènere

Ja tenim el cartell fet. Animeu-vos a venir per dir la vostra contra la violència de gènere!

(Si cliqueu sobre la imatge la podreu veure millor)

Barcelona

Sempre he dit que sóc una enamorada de Barcelona. M'encanta perdre'm per la meva ciutat. Les fotos són fetes des d'un helicòpter. Si mai teniu l'oportunitat de volar en helicòpter, feu-ho! És genial. (i ho diu una que té pànic a volar i a les altures)

Barcelona es desperta del somni
vestida amb les seves millors teles.
Llueix fils llargs que l’envolten
i l’abriguen, que l’hivern ja arriba.

Que bonica la imatge
d’aquesta ciutat tan meva
que em pertany tant
com jo pertanyo a ella.

La guarneixen fines capes d’aigua
que li fan d’espill i es mira,
presumida. Qui no ho faria!?
Barcelona avui plora
i els núvols espessos l’abracen
per protegir-la de mals forasters
i donar-li aquesta tonalitat senzilla
que m’atrau i em captiva.

L’estimo tant a la meva Barcelona!
I en dies com avui,
de pluja i fred de tardor,
em fa sortir a passejar
pels carrers amples i sols
alçant el cap al cel
per no deixar-me ni un detall
de la seva bellesa fantàstica.

Com erren els qui no la valoren
i avui es quedaran tancats a casa
maleïnt aquesta tristor –diuen-.
I jo els dic que s’equivoquen:
quin plaer tan gran redescobrir
indrets, avui abandonats, amb aquest estat
de quietud i buidor que tot ho omple.

Aquest to em fa lluir molt més
els colors càlids i lluents
que em formen
de viure en tu.

Raquel Riba, 28 d’Octubre de 2008

Per a tots ells

Avui va per a tots aquells
qui malgrat els entrebancs
pel verí de la pròpia ment
mai no us heu deixat vèncer.

És difícil tenir lucidesa
si a cada moment
et fan veure les barreres
que et separen dels altres.

Immersos dins un món paral·lel
aneu pas a pas per la vida
intentant fer d’aquests petits problemes
el més normal dels actes personals.

No enteneu de malalties mentals,
sabeu tot el que us cal per viure.
No voleu sentir parlar d’anormalitats,
diferència és sinònim de riquesa.

Raquel Riba, 28 d’Abril de 2008

Maleïts

Des d'un pou de misèria somort

escric paraules desgastades

a la vida que mai no he tingut.

Maleïts aquells qui

sabent tot el que vindria

no van moure ni un dit.

Raquel Riba, 17 de Novembre de 2009

Ennuega't

Ennuega’t
amb les teves pròpies paraules
lentament,
pateix.
A mi se m’han travat,
ja no me les trago.

Raquel Riba, 22 de Juliol de 2008

Premis cibernètics

Ara fa uns dies la Magda em va entregar un premi que em va fer molta il·lusió: va escollir el meu blog. La idea ve de Kreativ Blogger Award i consisteix en triar els 7 blogs que més t'agradin. Aquests hauran de fer el mateix, però no poden triar el blog pel qual han estat escollits.


Però jo tinc un problema molt gran! Que jo sàpiga només em llegeixen regularment 3 persones: el Natxo, la Magda i la Patricia(o Patrícia?). A la Magda no la puc triar perquè és ella d'on em ve tot el txou. Ja només me'n queden dues! Per tant, està clar, oi?



Páginas Frenéticas: Ja has estat triada per la Magda, però no et vull estressar. No cal que ho facis dues vegades!



(Ara faré "trampetes" o de fet no! Jo trio 2 blogs! )



Semirea: Natxo, m'encantes. Segueix deixant-nos meravellats amb les teves paraules, sisplau.



Sweet Hell Torture Chamber: Natxo, ara encara m'encantes més! jeje Gràcies per seguir-me des del primer dia i animar-me a començar, de nou, un blog.





Si normalment em llegiex algú més que no he dit, que digui alguna cosa! Al cap i a la fi els blogs viuen o moren segons la gent que els llegeix i deixa comentaris.



I de nou, moltes gràcies Magda! :)

No puc dir el teu nom

Estimar-te és un instint de pàtria.

El poema que avui penjo de Vicent Andrés Estellés m'ha fet recordar un de molt especial per a mi. Per això he volgut escriure els primers versos com a encapçalament.

El teu cos
és el meu país;
la terra de les meves arrels,
la meva història
i les llegendes.

Natxo Barrau i Salguero

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.


Vicent Andrés Estellés

Un trio animal

Després de 3 dies de temàtica feixuga, avui un escrit molt més lleuger.

Pobre gall.
Cada matí, puntual,
tingui son o no,
s’ha de llevar i entonar.

Pobra gallina.
Cada matí, puntual,
sent la fredor de l’absència del seu gall
i veu com li roben els ous.

Pobres animalons…

Potser demà, ben puntuals,
obren la porteta rovellada
i foten el camp.

Pobre granger:
sense ous ni cants!
Què farà sense els seus animalons?

[En comprarà més
perquè pagant St. Pere canta.]

Raquel Riba, 4 de Març de 2009

De moment

Sé que arribarà el moment
de no plorar-te fent el llit
ni esmorzant, ni cuinant.
Que quan et recordi
faré un gran somrís
i em sentiré feliç
per seguir portant-te en mi.
Però mentrestant, sisplau,
deixa que et plori
a cada instant.

Raquel Riba i Raja, 13 de Novembre de 2009

L'última anhelada

A cada anhelada
tot el teu cos tremola
i jo t’acaricio al compàs del teu alè.
Els dos sabem a la nostra manera
que s’apropa el final
i ens mirem amb l’única mirada
que nosaltres podem entendre.
Estàs tranquil i estirat
i jo sóc amb tu
per bressolar-te el dolor
i la falta de consciència.
Deu ser dur perdre les forces
i no entendre res.
Et xiuxiuejo que t’estimo
però ja no em sents.
Ho entens per tot l’amor
que et transmeten les meves mans.
Et vull traspassar onades de calma
i un breu desig, si puc:
quan vegis el final
el dolor es dissolgui
en una mar de pau.

Raquel Riba, 12 de Novembre de 2009

Sobre les espatlles

Amb el pes

de la teva mort

sobre les espatlles

seguiré caminant

fins que el temps

m'aturi

per sempre.

Raquel Riba, 11 de Novembre de 2009

La mare

Com vaig dir ahir, avui penjo el poema que em va fer descobrir Gioconda Belli. Aquest poema el vaig escriure per mi, però més tard li vaig regalar a la meva mare pel seu aniversari. De fet, el regal era una versió musicada amb guitarra. Em va costar superar la vergonya, però vaig decidir trencar barreres i fer el que realment volia. Ara em passa el mateix, però em fa il·lusió fer-ho públic perquè n'estic orgullosa: de la meva superació, del que vaig aconseguir fer del no-res, de com vaig emocionar la mama i, sobretot, de tot el que han lluitat els meus pares durant tots aquests anys. (He intentat penjar el vídeo, però no es carrega.)

La mare

L’espera amb la il·lusió del primer,
però no l’és.
L’estima més que a res
i encara no el coneix.

Sap que no serà fàcil,
però tampoc no ho demana.
Només vol donar-li
la tendresa d’una marassa.

L’agafa per primer cop,
li brillen els ulls de llàgrimes,
i li promet de tot cor
que mai més tornarà a estar sol.

La promesa d’una mare
a un fill fins ara abandonat.
El somriure d’un fill massa petit per entendre
que avui ha tornat a néixer.

Amb els anys el fill descubrirà
que el seu dia més feliç és avui
i per sempre li estarà agraït
que aquell dia l’anés a buscar.

Raquel Riba, 26 de Gener de 2008

De los dudosos dones

La Patricia m'ha fet recordar el primer poema que vaig llegir de la meva Gioconda Belli. Amb ell vaig descobrir una porta que més tard em duria a universos mai trobats i plens d'una lluita i un amor infinits.
Aquest poema me'l va "regalar" el Natxo (aquí o aquí) per dir-me que el poema que acabava de penjar al fotolog(potser demà el penjo) li havia fet pensar en aquest de Gioconda Belli.

Mil gràcies per haver-me obert un món ple de paraules i imatges sublims. Sempre recordaré el primer moment, la primera sensació inexplicable al llegir el primer poema... :) I tot el simbolisme que tindria després aquesta poeta tan gran.

Gaudiu! Poques persones -mares, en concret- són capaces de fer una reflexió tan profunda i amorosa de la mort que entreguen als seus fills al donar-los la vida.


De los dudosos dones

Es mi prerrogativa de mujer
darle a mis hijos la muerte con la vida.
Cada uno de ellos
tiene su fin marcado
en el ignoto calendario de sus días.
No pensé al engendrarlos,
ni cuando los empujé
lejos de mí para tenerlos cerca,
que les otorgaba el fin
como ingrata consecuencia del principio.

Hoy que los veo ser y estar
fluctuar y resollar en aguas
que, inevitablemente,
resuenan mareas en mi vientre,
no sé qué palabras usar como consuelo;
ni cómo explicarles que no fue mi intención jamás
traerlos aquí
a este mundo
para que lo hollaran apenas un instante.

Un instante quizás
es suficiente.

Riells - Tossa

Aviso que avui el blog és una mica pastelón-empalagós. Sempre val més avisar a temps! :P Però us recomano que el llegiu, almenys el text en si.

Amb aquest escrit vaig donar-te les gràcies per uns dies meravellosos al teu costat. Ara, que acabem d'arribar d'uns altres dies màgics, necessito tornar a donar-te les gràcies. Per tot, ja ho saps. Sé que podria haver escrit altres paraules, però els dos sabem què va suposar aquells dies de fred vora la mar. A més, tal i com estic ara sóc incapaç de juntar 4 frases coherentment. Tot arribarà...

Cau el Sol darrere l’horitzó tot fonent els núvols que fan de Tossa una imatge exòtica. En la fosca, les estrelles aixequen la lluna. Arriba la nit i el dia calla deixant pas al món dels somnis. Els carrers resten buits i els fanals encesos. L’escenari ja està llest per començar l’espectacle:

Pel balcó les cues d’estel ens apropen els somnis, i ells, un a un, es van ficant dins del llit, ben apropet nostre, per passejar-se sobre les nostres pells i fer-nos agradables les hores. Dormida sento l’eterna remor de la mar pentinant els somnis: s’han fet nusos de tant somniar-te.
Aquesta nit tot comença i acaba en nosaltres; NOSALTRES és el tot…

Raquel Riba, 19 i 20 de gener de 2009

Joc d'estimar

Bon cap de setmana. Gaudiu dels plaers de la vida i, quan arribeu al Paradís, no el deixeu de viure mai.



[...]

Omplir-te el cos amb somriures
i jugar a parar el temps
amb carícies que evoquen
la passió i l'amor del moment.

[...]


Raquel Riba, 2006-2007

Reafirmo

Tantes hores porto reclosa
dins d’aquest cos petit.
M’atrau la solitud buscada,
silenciada per mi mateixa.

El plaer de replegar-se
és més infinit del que sembla.
No es barra cap porta
pel fet de mirar endins.

L’aire lliure corre
i el Sol s’escampa.

I torno a dir
que cap paraula és viva
ni té sentit
si no hi ha esma de sons.

Mil somriure clouen
si no em sento en mi.


Raquel Riba, 5 de Novembre de 2009

Dos dies sense tu

Avui el Sol no hi és
i corre aire fresc.
Un dia d’aquells que m’agraden.
D’aquells per enyorar.
L’estiu s’acaba
i tu no hi ets.
Si fossis aquí…
No deixo de somniar-te.
És dolorós
no poder tocar-te
quan no hi deixes de ser.
No puc.
On ets, amor?
Tinc milers de bocins teus
escampats per aquí.
M’esforço per somriure
i a cada intent em trenco en res.
Fa mal un somriure sense tu.
T’enyoro.
T’espero.
Sento com rius dins meu
i m’acaricies l’interior
perquè estigui tranquil·la.
Saps què?
M’agraden aquests dies
per sentir-te ben dins
encara que sembli dolorós
és bonic.
Ets preciós.
M’agrada sentir
com
a cada instant
t’estimo
més,
encara més.


Raquel Riba, 13 de setembre de 2008

El plaer de l'amistat

Ahir un bon amic em va sorprendre amb el seu regal d'aniversari. Ja em va avisar que anava amb retard i que ja ho entendria... La veritat és que em vaig quedar molt sorpresa, però no podia ser d'una altra manera perquè sempre acabem transformant les coses per sentir-les especials. Em va fer moltíssima il·lusió i més sabent com li costen aquestes coses -tant pensar-les com fer-les-.

Avui li vull donar les gràcies públicament pel regal, però no només pel regal físic, sinó per tot el que comporta que me l'hagi pogut fer. Ha fet un esforç molt gran i aquesta és la meva petita manera d'agrair-li tot:


Has afaiçonat amb les mans
la màgia inherent de la nostra amistat.
El simbolisme de la unió perfecta
entre dues ànimes distants en l’espai.
Dues cares en un sol cap,
dues personalitats diferents
que al juntar-se són una.
Aquella que ens ha permès
tenir el tresor més preuat
i poder construir un món paral•lel
ple de fantasia i felicitat.

Gràcies.


Raquel Riba, 3 de Novembre de 2009