La Patricia m'ha fet recordar el primer poema que vaig llegir de la meva Gioconda Belli. Amb ell vaig descobrir una porta que més tard em duria a universos mai trobats i plens d'una lluita i un amor infinits.
Aquest poema me'l va "regalar" el Natxo (aquí o aquí) per dir-me que el poema que acabava de penjar al fotolog(potser demà el penjo) li havia fet pensar en aquest de Gioconda Belli.
Mil gràcies per haver-me obert un món ple de paraules i imatges sublims. Sempre recordaré el primer moment, la primera sensació inexplicable al llegir el primer poema... :) I tot el simbolisme que tindria després aquesta poeta tan gran.
Gaudiu! Poques persones -mares, en concret- són capaces de fer una reflexió tan profunda i amorosa de la mort que entreguen als seus fills al donar-los la vida.
De los dudosos dones
Es mi prerrogativa de mujer
darle a mis hijos la muerte con la vida.
Cada uno de ellos
tiene su fin marcado
en el ignoto calendario de sus días.
No pensé al engendrarlos,
ni cuando los empujé
lejos de mí para tenerlos cerca,
que les otorgaba el fin
como ingrata consecuencia del principio.
Hoy que los veo ser y estar
fluctuar y resollar en aguas
que, inevitablemente,
resuenan mareas en mi vientre,
no sé qué palabras usar como consuelo;
ni cómo explicarles que no fue mi intención jamás
traerlos aquí
a este mundo
para que lo hollaran apenas un instante.
Un instante quizás
es suficiente.
El present és un regal
Fa 2 mesos
7 comentaris:
Gràcies Natxo pel regal que li vas fer a la Raquel i gràcies Raquel per la poesia que ens regales cada dia.
Aquest és un problema impressionant que fa reflexionar moltíssim sobre la dualitat de la vida. La vida és mort. Portat a un altre extrem, tot el que comença acaba. No podem deixar de fer coses per tenir por al final, no podem deixar de donar vida per por a la mort. Viure la vida paga la pena ni que sigui per un instant.
"Un instante quizás
es suficiente."
I això és aplicable a tantes coses de la vida...
Una abraçada!
Ai! Volia dir poema i he escrit problema. També va bé. La vida és un problema que val la pena viure. ^_^
Servidor va descobrir Gioconda Belli mitjançant un foro d'una pàgina de Rock i Heavy -potser no sembla el lloc més adient, però, "sorpresas te da la vida"-.
Vai' decidir submergir-me en la seva poesia i és un camí deliciós i sublim.
Aquest poema em captivà des del primer moment. Com bé dieu mostra els dos costats de la vida; però com cal viure-la i gaudir-la plenament.
Em vaig permetre el luxe de llegir-lo a la meva primera Lectura Poètica (Theía Manía) dedicant-lo a totes les mares; sense elles no seríem.
P.S.: seria tant meravellòs -tot i difícil perquè ens queradíem sense paraules- poder trobar-nos amb ella...
El fet de trobar-nos amb ella l'hem somniat moltes vegades i sempre hem acabat dient que, en tot cas, el que podríem arribar a dir és "gràcies".
Ja ho deia Quevedo (em penso que era ell) que portem la mort a dins i es referia a la calavera, símbol de la mort, que tots portem dins.
Un dia més, un dia menys, tenim la mort de banda, no en parlem, es tabú o motiu de riotes que no són rialles, no són alegres, però allà està i per això cada moment l'hem d'assaborir, cada experiència fins al final cada dia que sigui vital, viscut i aprofitat.
Gràcies per desvetllar-me aquestes paraules i tot el seu significat.
Quan naixem ja comencem el camí cap a la mort, no podem desfer-nos d'aquesta dualitat, en tot cas amarar-nos de viure intensament.
Podem veure la vida com el nostre camí cap la vessant fosca d'Ítaca (la mort) però per això mateix, cal gaudir del camí...
http://semirea.blogspot.com/2007/07/taca.html
Publica un comentari a l'entrada