tot el teu cos tremola
i jo t’acaricio al compàs del teu alè.
Els dos sabem a la nostra manera
que s’apropa el final
i ens mirem amb l’única mirada
que nosaltres podem entendre.
Estàs tranquil i estirat
i jo sóc amb tu
per bressolar-te el dolor
i la falta de consciència.
Deu ser dur perdre les forces
i no entendre res.
Et xiuxiuejo que t’estimo
però ja no em sents.
Ho entens per tot l’amor
que et transmeten les meves mans.
Et vull traspassar onades de calma
i un breu desig, si puc:
quan vegis el final
el dolor es dissolgui
en una mar de pau.
Raquel Riba, 12 de Novembre de 2009
3 comentaris:
És dolorós acompanyar un ésser estimat fins l'últim alè; molt, massa, dur. Però estic convençut que hi ha sensacions que es transmenten i són captades.
Raquel, m`has emocionat.
No puc dir més.
De vegades els silencis parlen per si sols...
Publica un comentari a l'entrada