Com vaig dir ahir, avui penjo el poema que em va fer descobrir Gioconda Belli. Aquest poema el vaig escriure per mi, però més tard li vaig regalar a la meva mare pel seu aniversari. De fet, el regal era una versió musicada amb guitarra. Em va costar superar la vergonya, però vaig decidir trencar barreres i fer el que realment volia. Ara em passa el mateix, però em fa il·lusió fer-ho públic perquè n'estic orgullosa: de la meva superació, del que vaig aconseguir fer del no-res, de com vaig emocionar la mama i, sobretot, de tot el que han lluitat els meus pares durant tots aquests anys. (He intentat penjar el vídeo, però no es carrega.)
La mare
L’espera amb la il·lusió del primer,
però no l’és.
L’estima més que a res
i encara no el coneix.
Sap que no serà fàcil,
però tampoc no ho demana.
Només vol donar-li
la tendresa d’una marassa.
L’agafa per primer cop,
li brillen els ulls de llàgrimes,
i li promet de tot cor
que mai més tornarà a estar sol.
La promesa d’una mare
a un fill fins ara abandonat.
El somriure d’un fill massa petit per entendre
que avui ha tornat a néixer.
Amb els anys el fill descubrirà
que el seu dia més feliç és avui
i per sempre li estarà agraït
que aquell dia l’anés a buscar.
Raquel Riba, 26 de Gener de 2008
2 comentaris:
Hola Raquel,
Per un problema tècnic no he pogut posar un comentari en el blog de ciència però m'alegro que t'hagi agradat.
Natxo, gràcies per posar el comentari en el poema de la Raquel, si et fixes el seu blog ha quedat ja enllaçat en el de Lectures de Ciència... El teu post de Què menja un ratolí? també quedaria prou bé, és científica i simpàtica la manera com descrius el fet.
Una abraçada a tots dos!
Ja et vai' dir que trobo molt encertada la recreació que fas... i a qui em va recordar...
Gràcies Magda pel suggeriment, supose que es podria fer sense problemes; o fins i tot refer el plantejament.
Publica un comentari a l'entrada