Ahir vam anar al TNC a tornar a gaudir de l'última funció a Barcelona de El jardí dels cinc arbres. Per primer cop veia dues vegades una obra de teatre. L'experiència és sublim. És genial perquè et pots fixar molt més en els detalls.
Com la primera vegada, no tinc paraules per definir què vaig sentir. I com la primera vegada hi ha una escena que em té el cor robat. És el moment que la Sílvia Pérez (la nostra Sílvia) canta el poema que hi ha a continuació. L'escena és molt maca perquè hi ha molts més personatges a l'escenari: alguns se la miren mentre passa d'última fila a primera i una altra deixa fluir el seu cos, d'esquena, al compàs de la música.
Evidentment dit així no té cap mena de màgia, però viure-ho va ser(x2) una imatge per somniar-la cada nit.
Em pregunto si mai podré tornar a sentir aquests versos d'aquesta veu tan corprenedora. Ara que els escolto per Raimon, em torno a emocionar.
Avui he vist que el poema el va musicar ja fa anys Raimon. Us penjo el video del youtube.
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Salvador Espriu
Aquí teniu fragments de l'obra:
El present és un regal
Fa 2 mesos
5 comentaris:
Veure per segona vegada aquesta joia teatral fou tot un encert (gràcies pel regal).
Com dius vàrem poder apreciar millor els petits aspectes; comprovar la perfecció de l'espectacle. I gaudir amb les paraules genials d'Espriu.
Tot és absolutament rodó, però el moment que descrius, així com la peça de la barca del soldat de plom i de La barca del temps en la veu de la nostra Sílvia em corprenen deixant-me sense paraules.
Un viatge per tornar-lo a fer.
Marxem per la representació del 12 de desembre a Palma?
Sí! Pagues tu?
xD
Tens raó, però és el que dèiem ahir: quina cançó no ens sona bonica d'aquesta veu?
A mi Raimon ja em va robar el cor en musicar els versos de "Veles e vents"...
Ep! Volem una postal des de Palma!!!
;)
Ai! L'enviaríem de tot cor, però em sembla que les nostres butxaques no donen per arribar tan lluny(ui sí, Raquel, està tan lluny...imagina't!)
Publica un comentari a l'entrada