Tantes hores porto reclosa
dins d’aquest cos petit.
M’atrau la solitud buscada,
silenciada per mi mateixa.
El plaer de replegar-se
és més infinit del que sembla.
No es barra cap porta
pel fet de mirar endins.
L’aire lliure corre
i el Sol s’escampa.
I torno a dir
que cap paraula és viva
ni té sentit
si no hi ha esma de sons.
Mil somriure clouen
si no em sento en mi.
Raquel Riba, 5 de Novembre de 2009
dins d’aquest cos petit.
M’atrau la solitud buscada,
silenciada per mi mateixa.
El plaer de replegar-se
és més infinit del que sembla.
No es barra cap porta
pel fet de mirar endins.
L’aire lliure corre
i el Sol s’escampa.
I torno a dir
que cap paraula és viva
ni té sentit
si no hi ha esma de sons.
Mil somriure clouen
si no em sento en mi.
Raquel Riba, 5 de Novembre de 2009
2 comentaris:
mirar endins és obrir-se a mirar dins el més meravellós dels paradisos; i també del més enigmàtic.
ara, cal voler acceptar les nostres pròpies paraules.
el plaer de replegar-se... més inhfinit del que sembla...
Que bonic Raquel, com si mai acabés el viatge cap a un mateix.
Publica un comentari a l'entrada