Afrodita, segons la mitologia grega, és la deessa de l'amor -entès com l'atracció física-, la luxúria, la bellesa, la prostitució i la reproducció. Calipígia significa "de les belles natges". Es representen vestides, però amb la túnica aixecada de tal manera que quedin al descobert les natges, així ella pot delir-se mirant-se-les tot girant el cap.
A l'arribar ho vaig trobar tot destrossat per una solitud exagerada. Amb prou feines reconeixia alguna traça d'algun vell record. Caminava lentament per l'impacte que em va provocar aquell desert tan ple de ruïnes. No m'ho podia creure. Havia lluitat durant anys per tornar al lloc de partida i ja no en quedava res. Tan sols una lleu pinzellada desvirtuada pel pas del temps. El que havia estat grans prats d'alegria, ara era un gran espai obert trist i ple de pols. Les cases, totes mig caigudes amb tots els mobles encara dins. Ni tan sols era un lloc atractiu pels lladres. Als marges dels carrers sorrencs hi descansaven bicicletes i gossos morts. A cada passa em sentia més impotent i enrabiada. Semblava que tot allò que havia deixat enrere i que ara volia retrobar, s’hagués esmicolat. Tenia la impressió que tenia al davant un poble rendit. Derrotat. Aquell erm era un poble fantasma buit d’ànimes.
I encara més quan et pots expressar lliurement i proclamar-ho als quatre vents!
No trobeu?
M’agrades quan em fas aquella veueta tan teva i tendra. De vegades, quan em parles i estem estirats i no ens mirem, tanco els ulls per escoltar-te. Si tinc el cap sobre el teu pit ressones i et puc sentir les paraules per dins. Tu no ho veus, però altres vegades, en aquests moments, se’m tornen els ulls d’aigua i regalimo la dolçor d’estimar-te.
Només pren les coses, com vénen, i intenta agafar-les al vol per reposar-les entre les mans i mirar-les i definir-les. Observa-les fins a sadollar-te i potser llavors seràs capaç d’alliberar-les, però no tinguis pressa. El repòs ha de ser llarg i treballat. Si reprenen massa aviat el vol potser cauen, verdes. Deixa madurar les coses i un cop llestes agafa’n d’altres.
L’escaleta grinyolarà de pena perquè no deixem els anhels al terrat. Però el que ella no sap és que els hem ficat al llit i els hem tapat amb les mantes flonges de l’esperança perquè la lluna amb el seu oval els gronxi la nit il·luminada per si demà o més tard podem tornar al seu encontre.
El triomf era per altres èpoques. Ja no puc lluitar per perdre, massa esforç per no res. Després de tantes batalles perdudes només puc dir que la guerra és dura i més si la lluites contra teu.
Del passat ningú se'n recorda queda massa lluny. A qui li importa un ínfim record? Posar voluntat a fets impossibles desgasta i reconèixer-ho fa massa mal.
Però al final tan sols queda acceptar que el temps canvia les coses i no sempre acaben com vols. Quina llàstima haver de resignar-se quan creus que no està tot perdut… però no tot depèn de tu.
Si algun dia hagués de marxar, jo et deixaria els records, perquè no oblidis mai tot el que hem viscut. I amb ells et portaria totes les sensacions que t'he fet sentir i que desitjaria seguir regalant-te cada dia. Si algun dia ja no hi fos, només vull que agafis les meves ales i prenguis un vol que no hagi d'acabar mai. Si demà ja marxo, no estiguis trist. Jo he estat feliç i tu m'has donat el més gran tresor: el teu amor, la teva escalfor, tu. Si ara ja t'he de dir adéu, deixa que t'abraci eternament per última vegada i que et besi suaument els llavis. Deixa que et digui que formes part de mi i que sempre serà així. No oblidis mai aquest moment, aquest somriure final, aquesta calma que m'omple. L'última carícia. Fins sempre.
En motiu de l'acte que estem preparant pel 26 de novembre al Casal de Joves de Les Corts i que es diu Paraules contra la violència de gènere, he escrit una petita història per llegir-la aquell dia.
.
.
.
.
Hi havia una vegada una dona ni massa maca ni massa lletja que vivia amb el seu marit en una ciutat qualsevulla. Ja feia anys que es coneixien i s’havien casat, com també feia massa que els dies, per ella, s’havien tornat un infern. El seu estimat marit, així que es ficaven al llit, havia agafat el costum de posar-la bocaterrosa i picar-li fort les natges nues acompanyat d’una amarga cançoneta per anar a dormir:
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
La cara d’ell es tornava roja, com un porc, i l’acostava a tocar a l’orella de la seva dona, que intentava no parpellejar. Sentia les canonades de saliva projectades contra la seva cara, però no es movia ni un centímetre. La primera vegada, ella es va espantar molt i va començar a tenir por del seu marit. Fos on fos de la casa sempre tenia una orella preparada per escoltar els sorolls d’ell. Tenia molta por quan se li acostava pel darrere, i si l’agafava en aquell moment i la matava? La segona nit va arribar i es va repetir la cançoneta. Així com totes les nits següents.
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
Ella mai no deia res. S’esgarrifava al sentir aquestes paraules de la boca del seu marit, i les natges li cremaven, però ja no sabia què més fer. S’esforçava per no fer res que el molestés, però sempre sempre a l’anar a dormir li tornava a fer el mateix. Degut a la por que se li ficava al cos, no aconseguia mai dormir bé. A mitja nit es despertava atordida, freda d’espant i el cor li bategava frenètic. Als matins el seu home es llevava amb un somriure als llavis i ella intentava sentir-se com si hagués dormit al cel per no donar-li la satisfacció de veure-la amb mala cara.
Un dia, decidida, va aconseguir explicar el que li passava a la seva mare.
-Nena, no em vinguis amb històries! He hagut d’aguantar coses molt pitjors del teu pare i mira’m! ben feliç i casada.
Això sí que no s’ho esperava. Però què hi farem -va pensar-. Potser té raó i no m’ho he d’agafar d’aquesta manera.
Per estar-ne ben segura, va provar d’explicar-li-ho al seu pare. La visió masculina segur que li seria útil.
-Filla, fes-me cas. Aquesta nit quan et digui mala puta, li fots una bona plantofada i te li tires a sobre. Als homes ens encanten les dones dures amb caràcter.
Ara sí que estava desconcertada. La solució era pegar al seu marit? Al seu pare li agradava que la seva dona el pegués? Li va venir una imatge dels seus pares en escena que va intentar espolsar-se de cop. Quin horror!
Bé -es va dir-, potser hauria de trobar un entremig: ni passar ni pegar. El que està clar és que li he de plantar cara.
Ja estava decidit: aquella nit faria canviar les coses. Quan va arribar el moment d’anar a dormir, la cançoneta de sempre:
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
Ella va agafar aire
PROU!
però només va aconseguir fer un so escarransit, cosa que al seu home li va fer molta gràcia i no va poder evitar riure. Això sí que la va fer emprenyar. D’ella no es reia ningú i menys a la cara. Sentia una barreja entre ràbia i por i no sabia què havia de fer. El seu marit no parava de riure, aquell riure agut i nerviós que la posava tan nerviosa. Sense pensar-s’ho se li va tirar a sobre i li va clavar una patada a l’entrecuix. L’home va parar de riure en sec i després de retorçar-se una bona estona, la va mirar amb els ulls encesos per la ràbia i el dolor i la va agafar pels canells.
Mala puta! Et juro que et mato!
Va ser tal la por que se li va ficar al cos a la dona que es va quedar quieta, com si ja fos morta, esperant el pitjor. Ell li va estripar la roba i després dels cops habituals a les natges, va mossegar-la com si fos un animal. La dona no va poder evitar cridar, però ell ja no sentia res, només la seva sang furiosa corrent pel seu cos. Després els cops van anar a parar a la part de dins de les cuixes, als braços i als pits. Ella creia que era el final, però de cop l’home va aturar-se cansat i va xiuxiuejar-li a l’orella
Avui no, però demà et juro que et mato!
va girar-se i es va posar a dormir. Aquella nit ell va dormir més plàcidament que mai. Ella no va poder tancar els ulls ni moure’s: li feia mal tot.
A l’endemà ella no podia viure, tenia un neguit infinit i no podia veure passar les hores i esperar la seva mort. Així que es va dir
S’ha acabat, me’n vaig d’aquesta casa!
i sense dir res, va obrir la porta i va marxar.
Al fer la primera passa ja es va adonar que les coses canviaven. Va sentir-se alleugerida, nova, més plena d’aire, però no podia treure’s aquella por que ja era tan seva. I es va preguntar per què havia aguantat durant tant temps. Per sort –es deia-, he aconseguit trencar el que em lligava a casa i ara cal començar de nou.
Des d’aquell dia, la dona va haver de lluitar molt per tornar a ser ella i treure’s aquella por del cos. Va aconseguir refer la seva vida lluny del seu marit, però sempre sempre a l’anar a dormir sentia un lleu xiuxiueig que li deia:
Avui un petit relat ple de colors i textures. El que més m'agrada del text és imaginar-me'l i viure'l. Gaudiu!
Un dia vaig tenir un bell somni. Em trobava enmig d’un bosc ple de papallones de tots colors que ballaven al meu voltant. Els arbres centenaris s’aixecaven metres i metres cap al cel i fins on m’arribava la vista, lluïa una mar de flors taronges i fúcsies. Caminava per sobre les fulles; unes fulles que no havia vist mai: n’ hi havia de triangulars, de quadrades, de rodones i ja podien ser petites petites o grosses com dos pams. No recordo que hi hagués ningú més i tampoc no sé ben bé què hi feia allà. Tan sols caminava sense rumb gaudint d’olors electritzants. Vaig aturar-me a contemplar més de prop aquelles flors que em tenien captivada. Què curiós, quan les miraves fixament feien un so agut però feble i els sortien unes llàgrimes brillants dels pètals. Ploraven. Amb el dit les vaig tocar. Eren fredes i viscoses. En un instant la punta del dit se’m va tornar d’un blau elèctric. No m’ho podia creure, aquelles llàgrimes pintaven o feien que les coses canviessin de color. Amb un altre dit, vaig provar-ho amb una altra flor diferent i aquesta vegada em vaig quedar daurada. Vaig pensar que potser també passaria el mateix amb la roba i els cabells, així que ho vaig provar. Cada vegada que feia plorar una flor, se sentien petits xiscles de les altres flors de la mateixa planta, però no ploraven. Ho trobava ben curiós i excitant. Era divertit. Què feia que aquelles flors ploressin aquelles llàgrimes tan singulars? Per què ploraven? Sense pensar-m’ho vaig trencar la tija d’una de les flors per posar-me-la als cabells i tan bon punt vaig arrencar-la, la flor es va tornar fosca i va esclatar en milers de partícules de pols. A la mà només va quedar un petit grapat de polsim d’un color viu. Sense avisar ni poder evitar-ho, em van començar a caure, galtes avall, unes llàgrimes gruixudes i pesades que em feien veure-ho tot d’un color rosat. La imatge que tenia ara era la més bonica que havia tingut mai: els núvols eren grocs i el cel platejat. Els troncs dels arbres canviaven de color i textura. Tot era preciós. Vaig espolsar-me les mans per aixugar-me les llàgrimes i, al fer-ho, em van quedar les mans vermelles: plorava sang. Em vaig espantar, però em sentia bé i no em feia mal res, així que vaig pensar que en aquell bosc aquestes coses eren normals. De la pols que m’havia caigut de les mans, van començar a néixer tot de tiges primes i llargues que s’anaven entortolligant entre els meus turmells. Em vaig quedar paralitzada i quan vaig voler moure els peus, em pesaven tant que les cames no em responien. Les tiges anaven pujant per les cames fins a fer-me un nus als malucs. Es van tornar dures i jo seguia plorant silenciosament. Les llàgrimes queien sobre el que ara eren les meves cames i les deixava recobertes d’un verd blavós. D’allà on les tiges havien fet el nus van començar a sortir uns pètals amples i llargs que s’estenien fins al cap. Del melic, em surtia un líquid d’olor afruitada que em banyava fins a la meitat dels pits. Em sentia fresca i neta. Tot i la immobilitat, em trobava lleugera. Els pètals blancs es movien lliures i així jo podia veure-hi a través d’ells. Amb les mans els acariciava i els mullava amb el líquid dolç. Per primera vegada vaig sentir-me flor: la flor més meravellosa i bonica d’aquell bosc.
Aquesta tarda he acabat de llegir Waslala de la "meva" Gioconda Belli. Quan el vaig començar vaig notar que la màgia o el toc Gioconda no era tan palès com en els altres llibres que m'he llegit d'ella, però la història, la idea entorn de la qual gira tot, sí. A l'arribar al final m'ha sorprès retrobar-me amb l'essència, amb allò que desitjava trobar en alguna pàgina per no haver de dir que no m'havia agradat tant. Per sort, ha estat així. Segurament no és el seu millor llibre, però com sempre sorprèn i t'enlluerna i et fa pensar i reflexionar sobre temes que de vegades arraconem. I és això que tant m'agrada d'ella: que a cada paraula hi escriu un univers.
Us el recomano -com no :P - sobretot per arribar al final i poder respirar aires de superació personal i social.
Us deixo un fragment dels últims capítols:
-Es que nos hemos acostumbrado a considerar el desarrollo en términos de contradicciones, de verdades excluyentes. Si lo ideal no es alcanzable, se descarta. Se le atribuyen ilusiones perniciosas. Se le cubre de burla, o, en el mejor de los casos, escepticismo. ¿Qué pasa si se altera esa perspectiva? ¿Si lo ideal y lo real se consideran valores necesarios en una dinámica infinita de encuentros y desencuentros? ¿Si se piensa que es imprescindible que exista el uno para el movimiento ascendente del otro? ¿Por qué descartar lo ideal, Melisandra? ¿Por qué descalificar el valor que tienen los sueños? Es en la búsqueda de sueños que la humanidad se ha constuido. En la tensión perenne entre lo que puede ser y lo que es estriba el crecimiento. La razón por la que yo sigo aquí es porque pienso que Waslala, como mito, como aspiración, justifica su existencia. Es más, considero que es imperativo que exista, que vuelva a ser, que continúe generando leyendas. Lo más grande de Waslala es que fuimos capaces de imaginarla, que fue la fantasía lo que, a la postre, la hizo funcionar. Hay quienes, aunque nos quedemos solos, tenemos que seguir manteniendo las Waslalas de la imaginación. Imaginar la realidad sigue siendo tan importante como construirla.
Penso que és un bon resum del que us podeu trobar.
Avui que n'he fet vint-i-un, miro enrere i al meu voltant i no puc evitar somriure calmada. Quina sort que tinc d'estar envoltada de les persones més importants, que m'estimen tant com jo els estimo. És genial poder celebrar amb els teus cada instant i anar creixent i aprenent cada any.
Gràcies a tots, de tot cor, per fer-ho tot tan fantàstic i fàcil. :)
Si em permeteu dedico a totes aquestes persones una cançó que trobo sublim:
SOMNIS - Albert Pla
Si algun dia Tu anessis a dormir, I volguessis tenir Els somnis més guapíssims Que es poguessin tenir. Espera només A què sigui de nit. Obre la finestra I mira al cel.
I tria l’estrella que T’agradi més, Que jo hi seré, a dins. Cuidant que tu tinguis Els somnis més guapíssims Que es poguessin tenir.
I em cuidaré que els teus somnis Siguin tan fantàstics; Superguapos; tan, tan màgics... I que vagis allà on vagis, I que et passi el que et passi, I que somniïs el que somniïs, Mai no vulguis que s’acabi.
Tu tria l’estrella que T’agradi més, Que jo hi seré, a dins. Cuidant de que tu tinguis Els somnis més guapíssims Que es poguessin tenir.
I que somniïs amb qui estimis, I que volis i que flotis, I que corris i que riguis, Jo faré que en els teus somnis Hi surtin mils colors Vermells i blaus i verds i grocs. Colors brillants però relaxants, I que tinguis mil sensacions.
Fa anys que una estàtua em té el cor robat. És la que es troba enmig d'un estany d'aigua davant del Parlament. Aquest matí he anat a passejar pel Parc de la Ciutadella i l'he anat a veure. Ja no està envoltada d'aigua i això m'ha permès acostar-m'hi més per a fer fotos. M'he posat a escriure i a l'arribar a casa he buscat com es deia i qui l'havia feta. És Desconsol de Josep Llimona.
La dona estàtua nua immòbil traça les corbes del seu cos suau tacte a la mirada; bella imatge el blanc cristal·lí.
La seva pell pedra lluent als rajos de llum s’esquerda fina sobre l’aigua. Reflectida.
Les seves mans dures s’agafen. Agenollada als peus del llit plora, desolada.
Se serveix dels seus cabells per tapar la duresa amarga del seu rostre. Gèlid.
Fins l’esquena li dol de tanta duresa. I els peus feixucs li pesen i ensopega i cau a terra.
Després del nostre especial primer contacte, quan vaig aconseguir asserenar-me una mica de l'emoció i escriure el que significava tot plegat...
Per la mar de felicitat que em regales a cada instant des del primer moment. Gràcies.
Sento la felicitat a cada trosset del meu cos. Del teu bes m'ha passat a la sang i ara s'escampa per tot el meu mar.
Vine a navegar per aquest mar d'amor on tu i jo en som els protagonistes.
Cercarem el reflex de la lluna i farem l'amor amb ella.
Amb els dits pintarem les estrelles que ens faran viure els millors dels somnis i amb els llavis t'escriuré poemes a la pell perquè mai no oblidis la nit en què els nostres cossos van rendir-se al desig. Les onades ens bressolaran i ens faran el viatge més plaent.
El teu cos és el mapa que em guia fins al paradís.
(Aquesta foto me la va fer el Nyllu pel 15è aniversari de la colla)
Com ja vam dir ahir en aquest blog i a Semirea, avui toca la passió "foc". Gaudiu del text de David Jou.
BALL DE DIABLES
Necessitem el foc. I el foc es torna gesta: pólvora, coets, espurnes i castells -diables als carrers; al mar, els docs més bells que fan els pirotècnics per a les nits de festa.
Diables, sorollosos -quin ritme de timbals, com el batec d'un cor desmesurat, frenètic, que impulsés la festa, tota foc herètic, pels carrers de joia d'un laberint de calç.
Drac i àliga, espurnejants -polsim de sol i d'ales de papallones mortes en la calor d'agost: cada carrer esdevé un perillós congist, parany de foc: la gent s'enfila a les escales.
Ah, la meva festa!: quan ha passat en queda molt de soroll encara, encara molta flaire de pólvora en un aire finíssim com la seda.
De vegades la vida ens regala els seus grans tresors. Avui, juntament amb el meu altre jo -el Natxo - , n'hem triat un: el poder compartir les passions amb les persones que més estimes.
Una de les grans passions que compartim és el món del foc. Som dos apassionats de la nostra cultura i ens agrada viure-la en primera persona, així ens vam acabar coneixent a la colla de Diables de Les Corts.
Així hem pensat de penjar dos escrits d'aquesta passió: el foc i els tabals. Avui ell penjarà Ball de diables i jo Tabals, i demà ho farem al revés.
Tinc l'honor de poder ensenyar-vos un escrit de la persona amb qui ho comparteixo tot i que m'ha ensenyat què significa viure la VIDA.
TABALS
una múscia que s'ha convertit en la meua companyia; una de les més estimades
Nit. Reflexos de foc a la foscor. La sang s'altera i la vida balla. Cors bategant des de les vísceres del sentiment de l'ànima. Els cossos vibren i el ritme de la bacanal composa l'amor a la vida. Festeig de vi i dansa, som onades de la mar; els tabals fan marxar les penes arribant l'alegria. Goig de viure, ballant la nit...
Quan el temps s'escoli entre les escletxes de la pell ens farem temps acumulat, record ambulant; i ens quedarem immòbils restant a l'espera de l'últim instant callats i pensatius amb els ulls caiguts, però amb el cap ben alt.
No heu sentit mai unes ganes boges de fer quelcom que sabíeu que potser no era el més políticament correcte i tot i així ho heu acabat fent? No trobeu que és un fet excitant?
Avui dos fragments de dos escrits diferents:
[...]
Però després de fer i desfer,
una i altra vegada,
camins salvatges sobre la teva pell,
ets el pecat més sagrat.
[...]
[...]
Accepto, contra tota prohibició,
sabent que no és correcte.
I al fer-ho traspassem els límits
Això que diré ara no ho acostumo a fer -criticar-me-, però avui toca. Personalment, el segon paràgraf penso que està molt ben trobat. De vegades costa expressar els sentiments de ràbia, però d'aquests versos n'estic plenament orgullosa... Espero que els gaudiu en la seva totalitat.
Mira’t un moment i veu-te tal com ets. Estàs massa acostumat a sentir com n’ets de bo que tothom et tracti de sant que tots et mirin com el més gran.
Vigila no t’ambafi el perfum de tantes floretes que podries acabar perdent el nord. Encara t’acabaran caient les dentetes si poses a les paraules tanta dolçor.
Tu no tens cames d’atleta tens cames de covard que al primer petit problema ja ha fotut el camp.
I ves amb compte no t’enlluernis amb tanta claredat que a mi no m’enganyes: tu no pertanys a la divinitat.
A poc a poc cauen les paraules que, sense esma, escric. Trista. La meva vida cau mica en mica. Camino sobre vidre trencat. Dolor. Dolor d’entranya esquinçada. Olor de fàstic, ranci. Esbufecs. Anhelo la teva mirada. Espurna. Em sento la veu tallada pels sanglots de l’ànima. T’enyoro. Instants perduts. Llampec. Vida. Vida meva. Cors de paper mullat. La pluja no cau, que puja. Bogeria. Amor. Mots morts oblidats al pou de l’espera. Tard. S’ha fet tard.
Si mai xoqueu de cara contra el mur que construïu espero que, a part del dolor, sentiu unes ganes boges d'arrencar-vos els ulls que no us han deixat avançar amb claredat.
Ha mort als 74 anys Mercedes Sosa. L'admirava i tenia l'esperança de veure-la en directe algun dia, però ja no hi he estat a temps. La seva veu quedarà entre nosaltres per sempre.
Us deixo una cançó de Violeta Parra interpretada per Mercedes Sosa. Tot i que no és seva, penso que avui és molt adient. Gracias a la vida:
Gracias a la Vida que me ha dado tanto me dio dos luceros que cuando los abro perfecto distingo lo negro del blanco y en el alto cielo su fondo estrellado y en las multitudes el hombre que yo amo.
Gracias a la vida, que me ha dado tanto me ha dado el oido que en todo su ancho graba noche y dia grillos y canarios martillos, turbinas, ladridos, chubascos y la voz tan tierna de mi bien amado.
Gracias a la Vida que me ha dado tanto me ha dado el sonido y el abedecedario con él las palabras que pienso y declaro madre amigo hermano y luz alumbrando, la ruta del alma del que estoy amando.
Gracias a la Vida que me ha dado tanto me ha dado la marcha de mis pies cansados con ellos anduve ciudades y charcos, playas y desiertos montañas y llanos y la casa tuya, tu calle y tu patio.
Gracias a la Vida que me ha dado tanto me dio el corazón que agita su marco cuando miro el fruto del cerebro humano, cuando miro el bueno tan lejos del malo, cuando miro el fondo de tus ojos claros.
Gracias a la Vida que me ha dado tanto me ha dado la risa y me ha dado el llanto, asi yo distingo dicha de quebranto los dos materiales que forman mi canto y el canto de ustedes que es el mismo canto y el canto de todos que es mi propio canto.
Gracias a la Vida Gracias a la Vida Gracias a la Vida Gracias a la Vida
Quan em va caure a les mans aquest poema vaig tenir clar que era el millor que havia llegit mai. Segurament dels millors que s'hauran escrit i d'aquells que sempre et tornen a la memòria i et fan sentir més ple. Perquè és vital i amb quatre paraules simples afirma i reafirma l'amor a la vida i a l'estimar. Gaudiu amb la lectura.
No em diguis que no t’estimo. No m’ho diguis això, si saps que per tu em treuria la vida. No entenc per què em vols mal. Les teves paraules m’atrapen, em tomben, m’insulten, m’aixafen. Quedo desinflada, colpejada, fosca i violada. No entenc per què m’odies tant. D’on et surt tanta mala sang? Para de clavar-me punyalades per l’esquena. Així, aviat em trobaran ínfima, poqueta cosa, ànima en pena. Aquest dolor em supera. No tinc forces per seguir. M’estimo més deixar-me morir. I ara sí, insulta’m, pega’m, paralitza’m, colpeja’m. Però acaba ja, que vull sentir-me lliure, plena i alleugerida. Vull que paguis pel que m’has fet patir. Vull que ploris i moris per dins.
El novembre passat en motiu de la setmana contra la violència de gènere, es va organitzar al Casal de Joves de Les Corts un acte que portava per nom "Conta contes contra la violència de gènere". Estava encarat a qualsevol persona que li vingués de gust pujar a l'escenari a llegir el seu poema o escrit, a dir la seva opinió, a reflexionar o, fins i tot, a cantar. Va ser tot un èxit. Es va cantar, tocar, reflexionar, llegir i explicar contes, relats i poemes... Es va crear un clima molt íntim i bonic. Realment va ser emocionant. Així que va quedar claríssim que aquest any tornaríem a repetir. Aquest vespre anirem al casal per tornar a organitzar-lo.
Aquí teniu alguns dels videos que es van fer:
Aquí el Natxo llegeix el meu petit relat. La primera vegada que es llegia un escrit meu en públic. És el que trobareu a continuació.
I aquesta sóc jo en la meva primera pujada a un escenari. I les que vindran! :P
L'escrit que vaig escriure per a l'ocasió és la visió crua d'una nena. No li vaig posar títol: no hi havia més paraules.
Estic trista. Cada matí la mama ens acompanya al meu germà petit i a mi a l’escola, però avui es veu que no es trobava bé perquè després d’haver-nos fet l’esmorzar, ha demanat a la veïna si ens hi podia acompanyar ella. M’ha semblat molt estrany: la mama sempre ha estat molt forta i recordo un dia que malgrat tenir una mica de febre, ens hi va acompanyar. Ja fa dies que no la veiem tan alegra com sempre, tot i que seguim jugant i fent les mateixes coses, però no és el mateix. Potser és que li està rondant la grip o alguna cosa així, a mi sempre em passa quan em poso malalta: uns dies abans no em trobo gens bé i no tinc ganes de fer res. Al cole ens han ensenyat a dividir, però jo no estava atenta perquè pensava com es trobaria la mama. M’ha fet pena pensar que estaria sola a casa sense ningú que la cuidés. A mi m’agradava quan no anava a treballar si jo em posava malalta, em sentia segura. Però ara ja no treballa perquè el papa li va dir que no calia, que amb els diners que ell guanyava ja n’hi havia prou. Em sembla que els primers dies no s’hi sabia veure tantes hores a casa, però ara ja s’ha acostumat. He pensat que la propera vegada que es trobi malament em quedaré a casa a cuidar-la. Si ella ho ha fet per mi, per què no ho he de poder fer jo, si l’estimo tant?
Al migdia ens ha vingut a buscar la veïna del matí i jo li he preguntat que on era la meva mare. M’ha dit que estava malalta. Veus, jo ja ho pensava. M’han agafat moltes ganes d’arribar a casa. Quan hi hem arribat, no ha sortit a saludar-nos, però no m’ha molestat encara que el meu germà, com que és petit, no ho ha entès i s’ha enfadat una mica. De seguida he anat a veure-la a l’habitació. Li he fet un petó i una abraçada i li he explicat què hem fet a l’escola. Feia molt mala cara, però es notava que s’esforçava per estar bé. S’ha aixecat per fer-nos el dinar i com que encara anava amb la camisa de dormir li he vist blaus a les cames, però m’ha fet cosa preguntar-li com s’ho havia fet. Ha notat que li he vist i l’únic que m’ha dit és que davant del papa no digui res.
El papa sempre ens ha estimat molt a tots 3, tot i que últimament gairebé no el veiem perquè diu que es passa el dia treballant i quan arriba només mana. Quan entra per la porta canvia tot sense que ningú digui res: jo i el meu germà parem de jugar per no molestar-lo i la mama sempre fa el que ell diu. A les nits, de vegades sento com discuteixen a la seva habitació. El papa crida molt i a la mama gairebé no se la sent. També se senten cops i jo em tapo amb els llençols i tanco fort els ulls per adormir-me ràpid. A l’endemà penso que ha estat un malson. Un dia el papa li va dir que no li agradava el menjar que havia fet, va dir que era una merda -tot i que aquestes paraules no es poden dir- i la mama va haver de tornar a la cuina a fer-li un altre plat. Quan ja va acabar-lo al papa tampoc li va agradar i després d’insultar la mama, va tirar el plat a terra. Estava molt enfadat. De vegades, es posa molt nerviós i fa coses que m’espanten. No sé mai si està de bon humor o no, per això sempre vaig amb compte.
He ajudat a la mama a fer el dinar i després l’he acompanyat al llit. M’ha dit que m’estima molt i que vol el millor pels seus fills. S’ha posat a plorar i anava dient que nosaltres no ens mereixem això i que si no fos per nosaltres…però no ha acabat la frase. M’ha agafat molta pena i jo també he plorat, però no sé ben bé per què. L’estimo molt a la mama i no m’agrada que estigui malament. Li he dit que no es preocupi que tot anirà bé. Encara no sé per què ho he dit, però ella ha somrigut i m’ha fet un petó, i jo m’he sentit millor. A partir d’ara em portaré molt bé perquè estigui més feliç i contenta. Però és que no em puc treure del cap els canvis que hi ha últimament. No entenc perquè passen les coses i la mama cada dia fa més mala cara. Per això avui estic tan trista.
