dimarts, 20 d’octubre del 2009

Waslala, camí cap al somni.


Aquesta tarda he acabat de llegir Waslala de la "meva" Gioconda Belli. Quan el vaig començar vaig notar que la màgia o el toc Gioconda no era tan palès com en els altres llibres que m'he llegit d'ella, però la història, la idea entorn de la qual gira tot, sí. A l'arribar al final m'ha sorprès retrobar-me amb l'essència, amb allò que desitjava trobar en alguna pàgina per no haver de dir que no m'havia agradat tant. Per sort, ha estat així. Segurament no és el seu millor llibre, però com sempre sorprèn i t'enlluerna i et fa pensar i reflexionar sobre temes que de vegades arraconem. I és això que tant m'agrada d'ella: que a cada paraula hi escriu un univers.

Us el recomano -com no :P - sobretot per arribar al final i poder respirar aires de superació personal i social.

Us deixo un fragment dels últims capítols:

-Es que nos hemos acostumbrado a considerar el desarrollo en términos de contradicciones, de verdades excluyentes. Si lo ideal no es alcanzable, se descarta. Se le atribuyen ilusiones perniciosas. Se le cubre de burla, o, en el mejor de los casos, escepticismo. ¿Qué pasa si se altera esa perspectiva? ¿Si lo ideal y lo real se consideran valores necesarios en una dinámica infinita de encuentros y desencuentros? ¿Si se piensa que es imprescindible que exista el uno para el movimiento ascendente del otro? ¿Por qué descartar lo ideal, Melisandra? ¿Por qué descalificar el valor que tienen los sueños? Es en la búsqueda de sueños que la humanidad se ha constuido. En la tensión perenne entre lo que puede ser y lo que es estriba el crecimiento. La razón por la que yo sigo aquí es porque pienso que Waslala, como mito, como aspiración, justifica su existencia. Es más, considero que es imperativo que exista, que vuelva a ser, que continúe generando leyendas. Lo más grande de Waslala es que fuimos capaces de imaginarla, que fue la fantasía lo que, a la postre, la hizo funcionar. Hay quienes, aunque nos quedemos solos, tenemos que seguir manteniendo las Waslalas de la imaginación. Imaginar la realidad sigue siendo tan importante como construirla.


Penso que és un bon resum del que us podeu trobar.

2 comentaris:

Natxo ha dit...

m'he saltat el paràgraf final; lògic, no?

ma mare em va dir que no li va agradat tant com els altres; però suposo que sempre es nota el toc de geni deessa que té...

me l'apunto com a pendent; com la resta de la seva obra encara per llegir.

i sí, si algun dia ve a per aquí anirem a sentir-la...

Raquel ha dit...

Anava a escriure que qui el vulgui llegir, que se salti el paràgraf, però com tu ets tan llest, ja ho has fet! Però la veritat és que amb aquest text no et diu res del que passa al llibre, però sí reflecteix l'ànima (!!!!) de la història.

 
Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons