La plaça del poble
ben plena espera
els crits del meu patiment
i els esquitxos de sang.
A traïció em contemplen
amb ulls ferotges
mentre el botxí comença
la seva gran feina.
Cada fuetejada
m'esquinça més l'ànima.
Tant dolor sento
que no puc ni cridar.
El mal és tan horrible
que els ulls ja no hi veuen
i abans de morir-me
les rialles m'avisen del final.
Aquells que tant m'estimaven
m'han deixat sola sense pietat.
El meu dolor ha acabat amb la vida,
però el vostre seguirà fins l'eternitat.
Raquel Riba, 27 d'Octubre de 2009
2 comentaris:
No hi ha res pitjor que sentir-se abandonada.
I encara fa més mal si era una lluita justa i amb la gent que caminaves pel senderi han abandonat tot just abans de la batalla i en ella t'has quedat sola.
Ara bé, com dius, el seu patiment serà encara més dur i etern.
per cert, després de lo de diumenge, i encara et preocupes per si fereixes sensibilitats? encara et manquen molts perdons per arribar.
Publica un comentari a l'entrada