Darrere la ratlla

No vaig poder mirar enrere
al passar la ratlla,
però tenia el pressentiment
de milers de persones a l'esquena.
El Sol baix del capvespre
i tot el cos del vent a la cara
em van portar l'inici
de la mort en vida.

Tot quedava lluny i tot era passat:
la família, els amics, la terra...
No ens quedava res,
només dúiem el present
i un sac vell amb quatre records de casa.

Contra més passes fèiem
més fang ens colgava la pena
i ens omplia tanta enyorança
que els ulls no ens veien.

Érem tants i estàvem tan sols...
només la pàtria ens acompanyava
i l'olor de la presència de casa
-la de la mare i la del pare-;
d'aquella infantesa ara tan llunyana.


Raquel Riba i Raja

20 de setembre de 2011