I de nou, la mar

I de nou, la mar.

L'horitzó reflecteix els somnis

i les onades s'empassen els malsons.

Visc l'escalfor del Sol a la pell

contra la fredor de la sorra als peus.

S'acaba novembre 

i la salabror em guareix els sentits.

Mirar-me amb l'horitzó

em fa retornar a mi;

al jo essencial,

i em situa al punt de partida

que em permet recomençar.

Tanco els ulls

i em deixo fluir

cap a l'origen primigeni de la vida.

Sense pressa

deixo que els sons de la immensitat

em banyin sencera

i m'inundin

cada racó del meu cos

per deixar-me impregnada

de vida.

I, així,

ben xopa,

reneixo.

Raquel Riba i Raja, 30 de novembre de 2020

Blau

 Si et miro al cel dels ulls

em rapten els pensaments obscens i desenfrenats

que m'empenyen a fer miques els meus pilars

i em fan caure a l'abisme dels calfreds

pel contacte de les nostres pells.

I els teus llavis que ja no recordo

i que em recorren sencera

sense culpa ni pena,

em deslliuren del pes de la realitat

i m'exculpen de tots els meus pecats.

Tot és calma i respiració.

Els teus dits quasi ni em toquen,

però els sento lleugers dansant pel meu cos.

Les mans es troben 

i s'entortolliguen

mentre fan camí cap al prohibit.

Deixem que la llengua

ens escrigui a la pell

tot allò que hem de callar:

que no ens esclati la bombolla

d'aquesta fantasia feta realitat.

I ens anem untant la cara

d'amor fugisser

amb la saliva roent 

que ens vessa a l'amagatall

dels secrets més preuats.

Et dic adéu amb el cap

i en aquell instant

visc la vida paral·lela

que mai no serà.

Raquel Riba i Raja

16-21 de setembre de 2020

A fora plou

A fora plou
i per dins m'inunda la pena.
Brolla l'aigua salada del meu cos
lliure com no ho sóc jo.

A fora plou
i el so de la pluja
marca el compàs del meu plor.

Asseguda
deixo caure les llàgrimes
en silenci
mentre els trons retrunyen de molt lluny.

Inspiro fort
l'aire fred de la tempesta
que m'obre els narius
per colpejar-me de realitat.

Amb les mans humides
vull dibuixar al vidre entelat,
però els braços em pesen,
els ulls no hi veuen
i el cos cansat se'm replega
fins que el cap cau a la finestra.

A fora encara plou
i, a dins, un núvol fosc
m'abraça tot el cor.

Raquel Riba i Raja, 9 de juny de 2020

Alguna cosa em vol sortir

No sé quants dies han passat
i ara que la natura celebra la nostra absència,
ara que l'univers ens ha aturat
i han canviat les regles les joc,
ploraria ben fort. I no puc.

La nova rutina m'empeny
i se'm menja
i no puc aturar-me
ni a mirar-me com estic.
Però alguna cosa s'escapa
si deixo que el meu cos s'aturi
pel cansament acumulat.

Què ets que vols sortir?

Tristesa que em banya la sang
i s'escampa silenciosa.
Pena que m'infla els pulmons
de futurs plors.
Ràbia comprimida
per la vida estroncada dels meus fills.

Alguna cosa em vol sortir
d'aquest cos ple de barreres i panys.
I em fa mal
a cada moviment de cama.

Em pregunto què passarà
quan la meva pell
no pugui seguir retenint
el dol pels qui moren sols
ni l'esgotament infinit
dels qui lluiten per la vida.

Quantes no-abraçades més
podré suportar?

El món s'ha aturat
però jo només puc seguir.
I dia rere dia
se m'escola cap endins
una remor de vent i pluja
que em mulla els sentits
i m'expulsa els somriures per la boca
per deixar-me gestant
les llàgrimes més amargues
que s'han parit mai.

Ara que m'aturo un instant
ploraria ben fort. I no puc.
Empresono massa realitat.

Raquel Riba i Raja
8 de maig de 2020

Tres anys més tard

Tres anys més tard
retorno a la mar
per acaronar el meu últim dia.
Retorno
al mateix lloc on vaig escriure
"avui és el meu últim dia junts
sense tu",
però avui els ocells no m'acompanyen.

La transparència de l'aigua
em porta al fons del cor
i no hi ha res
com el so de les onades.
La brisa suau
d'aquest dia ple de Sol i de calma
fa que flueixi l'aigua
dels ulls cap a l'horitzó.

Que la mar s'emporti
els rius de lava del meu cos;
que marxin els camins de foc
del coll esquinçat pel dolor;
que el vent escampi
el plor i la ràbia
i em retorni la pau
del nostre amor etern
sense sacrificis ni condicions.

Que l'aigua
em porti la força
per marxar de casa quan encara és fosc
sense poder-vos dir bon dia;
que m'abraci la salabror
per poder assaborir
aquesta nova etapa
d'esmorzars solitaris,
de fredor silent,
de maternitat flagelada.

I a vosaltres, fills meus,
que l'escalfor del Sol de gener
us embolcalli ben fort
quan sentiu l'absència imposada
de la vostra mare.

Raquel Riba i Raja
 platja de la Nova Icària, 17 de gener de 2020
Abans de la reincorporació a la feina després de la segona maternitat