Cada peuada era un petit raconet d’alegria. I jo em delia per aquells peuets menuts. Me’ls mirava una i altra vegada i els agafava amb les mans i els omplia de petons, i ell reia. Reia com una criatureta dolça, i ho era. Sembla mentida, però des que li vaig veure aquells peuets que mai més l’he pogut oblidar. Un nadó així no neix cada dia i aquells peus eren la cosa més rebonica que havia vist mai. Però des que no hi són i no els puc mirar, la vida ja no és vida…
A les nits els somio i sóc feliç i contenta. Quan em desperto tinc la sensació d’haver dormit al Paradís. Però els meus peuets ja no hi són i els enyoro i els busco a cada raconet…i res. La mala sort se’ls va endur per sempre. Aquells peuets…la meva vida.
A les nits els somio i sóc feliç i contenta. Quan em desperto tinc la sensació d’haver dormit al Paradís. Però els meus peuets ja no hi són i els enyoro i els busco a cada raconet…i res. La mala sort se’ls va endur per sempre. Aquells peuets…la meva vida.
Raquel Riba, 10 de juny de 2009
6 comentaris:
Quanta tendresa en un text tant trist...!
Ja saps que jo estimo els teus peus perquè "anduvieron sobre la tierra y sobre el viento y sobre el agua, hasta que me encontraron".
Ai, sí que és trist. Qui o què se'ls va endur?
Qui ho sap...
Només ho sap ella, aquesta noia que potser ja és dona i que fa temps que no viu de tanta enyorança per uns peuets menuts.
Influència de "La infanticida" de Caterina Albert (més coneguda per Víctor Català)?
Sí. Veig que tenim memòria, jeje
Tant de bo poguéssim tornar a veure aquella obra d'art...potser amb el temps la tornen a repetir...qui ho sap.
T'entenc Raquel, T'entenc...............................
Publica un comentari a l'entrada