Tinc fred de pell nua.
Sola.
Oblidada.
Tinc fred de cos rígid.
Fràgil.
Sento el fred de la solitud
dins l’estómac.
Dins les venes
la sang coagulada.
Tinc fred de pànic.
De l’horror més feréstec.
Tinc fred de somriure glaçat.
Immòbil.
Sento el fred més fred
per la teva absència
i somnio l’escalfor serena
de la teva pell amb la meva.
Sola.
Oblidada.
Tinc fred de cos rígid.
Fràgil.
Sento el fred de la solitud
dins l’estómac.
Dins les venes
la sang coagulada.
Tinc fred de pànic.
De l’horror més feréstec.
Tinc fred de somriure glaçat.
Immòbil.
Sento el fred més fred
per la teva absència
i somnio l’escalfor serena
de la teva pell amb la meva.
Raquel Riba, 2 de Desembre de 2009
2 comentaris:
Tot i que pugui semblar mentida, cada vegada em sorprén la teva capacitat de mostrar els sentiments "a flor de ploma".
... "tinc fred de pell nua" ...
:*:*:*:*:*:*:*:*
:)
Publica un comentari a l'entrada