Fa una estona he acabat l'autobiografia de la meva Gioconda Belli: El país bajo mi piel.
Jo sabia que havia col·laborat a fer la revolució sandinista a Nicaragua, el seu país, i que s'havia hagut d'exiliar. A través dels seus poemes també havia entès que té 4 fills i marit. Però saber això no és saber res de la seva vida.
No vull explicar-vos gaire detalls de la seva revolució personal perquè seria incapaç de transmetre tot el que ella transmet amb les seves paraules. Només vull deixar constància que aquest llibre és un regal, no només pel plaer de llegir el seu estil sinó també perquè ens regala la seva vida i una part de la història molt important.
Necessito dir que l'admiro. Ha tingut una vida molt dura, i no només pels temps de guerra. L'amor i el desamor han estat grans protagonistes a la seva vida, però amb la seva força i els seus somnis ha tirat endavant i ha lluitat sempre pel que creia. Ha hagut de sacrificar moltes coses, una de les que més li doldria era passar poc temps al costat de les seves filles quan eren petites, però hi havia una cosa que estava per damunt de tot i era alliberar i reconstruir un país destruït. Vull transcriure un paràgraf que narra el coneixement del patiment de les seves filles. A mi em va arribar molt dins:
Mis hijas sólo conservan de ese tiempo el recuerdo de mi ausencia. Años después en su solicitud de ingreso a una universidad de Estados Unidos, Melissa (la segona filla) escribió un ensayo en el que se referiría a mí con mucho amor, pero que empezaba diciendo: "Otra vez su cepillo de dientes no está." Quizá ni me despedía. No lo recuerdo y me parece terrible ahora. Leer el escrito de Melissa me sacudió. La vi niña mirando el lavamanos, imaginé su desconsuelo infantil. Me eché a llorar y acabamos llorando las dos. Mis sollozos eran inconsolables, y fue ella quien me calmó dándome golpecitos en la espalda, abrazándome contra su pecho, dicíendome, "ya está, mamá, ya pasó. No te podía salir todo bien".
Narra amb total transparència i amb els ulls crítics del temps, tot el que va viure i sentir. Un tresor que cal buscar i llegir per entendre bé tota la seva obra literària.
5 comentaris:
Una dona digne d'ésser admirada.
Un regal per a tots que hagi sabut viure així la seva vida; molt podem aprendre de la seva existència i de les paraules que d'aquesta es deriven.
(...) " y fue ella quien me calmó dándome golpecitos en la espalda, abrazándome contra su pecho, dicíendome, "ya está, mamá, ya pasó. No te podía salir todo bien"."
sense comentaris.
M'agraden els lligams que ha sabut establir amb les seves filles.
Explica situacions que per la majoria de pares són totalment impensables, però ella creia que les nenes tenien el dret de saber tot el que estava passant. I tot i que sabia que potser la majoria de coses no les acabaven d'entendre, els otorgava la total confiança i transparència.
El "ya está, mamá, ya pasó. No te podía salir todo bien" a mi em va arribar al cor.
T'has de llegir el llibre!
I tant que el llegiré, no ho dubtis pas!
Ben bé no es pot estar a més d'un lloc a la vegada... i triar és molt i molt dur.
Gràcies epr compartir les teves lectures.
Publica un comentari a l'entrada