Visc sobre columnes d’aigua
que em fan caure a cada instant.
M’ofego amb la meva pròpia existència.
Solidificar i caure estrepitosament.
Em sento tan fràgil
que desitjaria estar esmicolant-me,
trencant-me, polvoritzant-me
i passar a ser un no-ser.
Qui entent aquesta solitud
plena de silencis?
El meu cos flagelat pel dolor
esmuny les últimes engrunes de lucidesa.
Després tot ja estarà llest:
Soledat.
Solitud.
Ni plorar ja em calma
i tots els meus punys fermats
desfiguren aquesta ànima
cada vegada més esquinçada.
El dolor es detecta tard
i no és fàcil d’acceptar
-molt menys de vèncer-,
però tant és perquè en aquesta vida
tothom mor per algun mal.
[i a cada instant més petita em faig…]
Raquel Riba i Raja, 22 de setembre de 2010
El present és un regal
Fa 2 mesos
3 comentaris:
Quina duresa, quant de dolor s'escola per entre les paraules.
El poema fa empetitir el cor.
No és veritat, no et fas petita... et fas GRAN!
prsios raquel!!no sabia aquesta fase teva poetica i la veritat que mencanta!!!molts petonets dels dos que el teu germà li ha encantat!!!!
Publica un comentari a l'entrada