dijous, 7 de gener del 2010

Em perdo a mi mateixa

Em perdo a mi mateixa
quan intento descobrir
els motius de la fallida.
M'esgarrapo la pell
per trobar-me en algun indret
i no m'hi veig.
Em crido
cap a l'interior del pou,
però no em sento
i no hi ha resposta.
Em pregunto
on de mi dec ser.
Amagada de mi
potser em trobo aviat.

Com cansa retrobar-se.

Raquel Riba, 7 de gener de 2010

2 comentaris:

Anònim ha dit...

A vegades cal esgarrapar-se per tornar a connectar amb la realitat. És bonic retrobar-se a un mateix. És un procés llarg, doloros, que potser cansa, però que serveix per ser més honest amb un mateix i això sí que em sembla important.

Com sempre, genial!

Patrícia

Natxo ha dit...

Quin gran poema! Quin gran diàleg amb un mateix, cercant-se i no trobant-se: el gran quid de l'existència.

I sí, què difícil, i de vegades agradable, retrobar-se.

 
Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons