Una gran reflexió:
Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.
Eduardo Galeano
3 comentaris:
Grandíssim text del sempre lúcid Galeano.
Tinc problemes amb el youtube, però l'he poguda escoltar per l'Spotify -també hi ha versió de Melo Bakale, però no mola tant-.
Coneixia fragments del text, no sencer, moltes gràcies!
De fet fa anys a la cafeteria de la facultat -gran àgora- vaig conèixer un noi marroquí que estudiava Art i ell feia un treball sobre ceràmica i em va quedar molt en el record el seu comentari que des d'Europa o altres llocs es veia com artesania el que per ell era Art.
Etiquetes, sempre etiquetes.
És cert com Europa -i els països "satèl·lits- han vist la resta del món sempre com un part inferior. Un exemple són les classes d'història: la resta de continents només existeixen quan arriben els europeus...
Ai, quantes errades encara per rectificar.
I sí, les cafeteries són autèntiques àgores.
Publica un comentari a l'entrada