dimecres, 1 de febrer del 2017

Aprendre a desprendre's

Avui és l'últim dia amb tu
i estic sola mirant-me amb l'horitzó.
És cruel no poder-te gaudir intensament
i haver-me de separar de tu
perquè t'acostumis a estar sense mi.

Ens obliguen a malgastar el nostre temps
com si les nostres vides fossin propietat
d'uns altres cossos.

Malgrat tot, gaudeixo sense tu
el meu últim dia junts.

Les ones m'acompanyen bressolant-me
amb el va-i-ve dels meus pensaments.
Algú encara es banya
sense por al gris d'aquest dia,
totalment aliè als teus plors d'enyor.

He triat la mar per companya
en el nostre últim dia junts,
sense nosaltres,
per sentir el més semblant a la teva abraçada:
la calma. La serenor. La felicitat.

Se m'escola el fred per la pell
però trobo l'escalf en el record del teu somriure.
L'aigua i jo ens mirem directament als ulls
mentre els ocells dansen ben lluny.

Estic tranquil·la i inspiro profundament.
Res acabarà amb aquesta sensació de vida.

I, malgrat tot,
la mar segueix blava.

Raquel Riba i Raja
26 d'octubre de 2016
dia previ a la reincorporació després de la baixa de maternitat.

3 comentaris:

Magda ha dit...

Reincorpora't també a la poesia... si us plau!

Molts petons, Raquel.

Raquel ha dit...

Jeje M'agradaria tantíssim! Però sembla que les meves muses estan de vacances... Sóc incapaç de concentrar-me. Espero recuperar els moments de calma per escriure.

Natxo ha dit...

I, malgrat tot,
la mar segueix blava.

Em dol tant haver-me, haver-nos, perdut tants instants per culpa de les maleïdes obligacions!

I, com deia la Magda, reincorpora't a la poesia i a fer-nos partícips d'ella.

 
Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons