Quants anys fa que vaig deixar d'escriure amb freqüència al blog? Ja ni ho recordo i últimament m'adono que ho trobo a faltar.
En aquest últims temps m'han passat moltes coses: m'he independitzat, he anat a viure a un barri amb mala fama i on hi visc molt tranquil·lament amb la persona que estimo, he viatjat, he treballat amb contractets que finalment han esdevingut contracte indefinit, m'he reconciliat amb la ceba i el sushi, he aconseguit fer dieta més d'una setmana seguida, he mirat a les etiquetes dels envasos quantes calories hi ha, he begut llet desnatada sense vomitar, he perdut la por a l'anglès, cuido insectes bastó que es reprodueixen asexualment, he conegut molts pobles de Catalunya, m'han sortit un munt de canes, porto rellotge, tinc smartphone, he vist néixer fills d'amics i he tingut amics que han passat a ser ex-amics, pràcticament no he llegit ni un llibre i amb prou feines he pogut escriure quatre versos mal comptats...
M'han passat coses que pensava que no em passarien mai. Ja veieu que motius per escriure n'he tingut, però m'he estimat més fer altres coses. Coses de la vida.
Últimament també m'adono molt del pas del temps i sento que m'estic fent gran. Sí, en tinc 26, tinc tota la vida per viure i sóc conscient que el temps passa i la vida s'ha de viure. No us ho sé explicar, sempre he sentit molt el temps a la pell, simplement noto la importància de l'existència i em sento afortunada. És tan impressionant pensar en tot el que ha hagut de passar a l'univers perquè ara estigui aquí davant la pantalla. És meravellós. No trobeu?
I sobretot, sovint sento que necessito escriure, però no ho faig. Potser ja va sent hora que em deixi tornar a portar sense pensar massa.
El present és un regal
Fa 2 mesos
3 comentaris:
Vint-i-sis anys i dius que t'estàs fent gran... La veritat és que jo ja no puc dir el mateix; no m'estic fent gran perquè ja fa molt de temps que en sóc, de gran. Pel que fa als cabells grisos, a mi també em van començar a sortir molt jove (els dos primers als vint anys!) i durant molts anys els vaig estar amagant fins que l'any passat vaig decidir declarar-me oficialment vella i ara llueixo un cap completament gris. I n'estic contenta; no només pel que m'estalvio de perruqueria, sinó perquè els cabells grisos em semblen experiència, fins i tot saviesa.
Que et vagi molt bé aquesta nova etapa de la teva vida! I pel que fa a escriure, deixa que l'escriptura flueixi en el moment adequat. Jo també he estat molt de temps sense escriure i ara sembla que de nou els dits comencen a moure's sols pel teclat.
La vida és el transcórrer del temps i allò que fem mentre s'escola, com aigua de mar, capturat a les nostres mans. Allò que crec que ens hauria de satisfer és la possibilitat d'arribar al final (esperem que sigui el més tard possible i sempre amb dignitat) podem afirmar com el poeta en les seves memòries "Confieso que he vivido". I pel que comentes, vius.
És una llàstima no poder trobar el temps per escriure, també ho pateixo; potser cal que ajustem les prioritats del temps. El cert és que trobo que crec que fóra bo que ho poguessis fer i que en gaudiríem molt, tots plegats.
Canes? Espero que arribis a ésser la meva velleta de llargs cabells blancs. Sí, cada dia més.
jo feia molt temps que no entrava a aquesta casa, però m'alegro de veure que encara hi ets, ni que sigui de tant en tant.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada