No sé quants versos han mort
en el silenci de la nit,
en les hores callades
arraulida al teu pit.
No hi ha versos que valguin
quan em sento arrapada al teu cos.
No vull mots imprecisos que s'allunyin del que vivim
ni infinits abismes de soroll
que em distreguin de la suavitat dels teus sons.
Callem en la silent nit els poemes que no escriurem mai.
Defugim de la necessitat urgent del somni de les muses.
Matem-les lentament -totes-
mentre amb llavis, llengua i dits
ens escolpim la bellesa a les nostres pells.
Callem
i em menges les lletres
dels rius que s'escampen
per les escletxes dels meus pits.
Raquel Riba i Raja, 17 - 22 de maig de 2014
El present és un regal
Fa 2 mesos
1 comentari:
Quina nova meravella!
Tota plena de veritats i de sentiment. Al final resultarà certa aquella asseveració que afirma que una cançó només és d'amor quan falta o no es té; bé, potser només és que, com il·lustra el poema, mentre es viu la vida no es pensa a deixar-ne constància.
Sublim:
"Callem en la silent nit els poemes que no escriurem mai.
Defugim de la necessitat urgent del somni de les muses."
Els quatre primers i els quatre últims versos també són genials.
Publica un comentari a l'entrada