Ara que em miro al mirallamb ulls plorosos
i no em reconec
em pregunto què passarà demà
quan jo ja no hi sigui.
La imatge borrosa es distorsiona
amb els records que ja no tindré.
Quan s’aturi el temps
i ja no us pugui veure viure
em pregunto com seran els dies.
Si m’imagino el buit que puc deixar
quan jo ja no senti res
em ve un gran plor de tristesa
per haver-vos abandonat.
Em pregunto quantes llàgrimes
cauran per mi
sense que jo les pugui consolar,
i quanta història naixerà
a partir del meu punt i final.
Ara que em miro al mirall
amb ulls plorosos
i que sento impotència
per no poder frenar-ho,
us he de dir
que us estimo
i que sense vosaltres jo no viuria.
Eternament
gràcies, gràcies, gràcies.
Raquel Riba, 24 de Desembre de 2009
2 comentaris:
Si hi ha quelcom que em faci por és més que la mort la manca d'existència que aconteix després; i el dolor que es provoca llavors.
És dur pensar en el que restarà i en el que succeirà a les nostres persones estimades.
És per això que cal viure cada dia intensament i gaudir plenament de la joia d'ésser vius.
Gràcies Vida per donar-te'm.
Gràcies Vida per donar-nos-nos.
idem
Gràcies per construir ELUFPA.
Publica un comentari a l'entrada