Pena

Ara sé què és la pena. El teu “Això s’ha acabat” sobtat i amb cara inexpresiva m’ha fet entrar en un món de solitud i incomprensió. Et mirava els ulls per trobar-hi una espurna d’esperança i només hi he vist un final sense respostes. Has acabat amb la màgia. Te l’has menjada en un segon. Com es poden asfixiar els sentiments amb tanta velocitat i sense escrúpols? Del teu ésser dolç i amable no n’han quedat ni engrunes. No m’has sabut ni argumentar la teva decisió. Com pot ser que em diguessis que jo era la teva vida hores abans de decidir acabar amb tot? Des del moment de la teva mala il·luminació m’he submergit en una mar de dubtes i pors. La meva realitat ha començat a fondre’s i a dissoldre’s amb les llàgrimes del dolor. Semblava que algú s’estigués fent passar per tu, amb la mateixa cara, les mateixes mans i cames, la mateixa veu, però amb una crueltat mai coneguda. De la teva bondat només hi he trobat un lleu rastre quan m’has dit que no em volies fer patir. Jo necessitava respostes vàlides, alguna explicació de tot plegat, però a cada intent xocava contra la teva muralla. El teu hermetisme desolador i punyent em feia sagnar pels ulls. He entrat en un estat de coma conscient. No volia veure la realitat perquè no podia entendre res. Com pot ser que tot es desmonti sense cap previ avís? El teu amor m’ha deixat orfe. Has volgut tornar-me el cor robat amb tanta brusquedat que m’has malmès tots els altres òrgans. Sóc un cos estripat. Tan sols sóc ànima en pena. Garbuix de sang i fetge.

M’has fet coneixedora de la veritable pena, aquella que se’t fica al moll dels ossos i als pulmons i et va matant lentament amb l’agonia de veure passar els dies sense poder fer-hi res.

Raquel Riba, 15 de desembre de 2009