Estic gelada.
El pànic se m’ha ficat al cos.
Em fan por les paraules mal dites
de les persones ben estimades.
Pateixo pel moment de la confessió.
No suportaria arguments insuficients
ni males reflexions per fer-me patir.
Tinc les mans garratibades
i un sentiment d’estranya melangia.
La pluja encara congela més
aquesta idea esfereïdora i turmentosa
que em segueix com l’ombra
i em paralitza el cor.
No vull haver de sentir coses injustes
ni haver de doldre’m de les pedres
tirades amb mala idea, per fotre’m.
Que cadascú miri endins
i reflexioni i pensi
que en aquesta vida
s’ha de ser just i honest.
El pànic se m’ha ficat al cos.
Em fan por les paraules mal dites
de les persones ben estimades.
Pateixo pel moment de la confessió.
No suportaria arguments insuficients
ni males reflexions per fer-me patir.
Tinc les mans garratibades
i un sentiment d’estranya melangia.
La pluja encara congela més
aquesta idea esfereïdora i turmentosa
que em segueix com l’ombra
i em paralitza el cor.
No vull haver de sentir coses injustes
ni haver de doldre’m de les pedres
tirades amb mala idea, per fotre’m.
Que cadascú miri endins
i reflexioni i pensi
que en aquesta vida
s’ha de ser just i honest.
Raquel Riba, 21 de Desembre de 2009
3 comentaris:
La fotografia és preciosa.
Ja diuen que "se ve antes la paja en el ojo ajeno que la viga en el propio", ja que el jep el duem a l'esquena.
Masses persones tenen el mal costum de xerrar massa judicant els demés sense haver fet una mirada introspectiva prèvia.
És injust haver de patir els dards emmetizants per falses acusacions.
L'important és poder expressar els dubtes i poder jutjar amb coneixença de causa.
Molt bo el text.
Una descripció de sentiments increible. Un text fantàstic.
Aquest escrit és catarsi en estat pur!!
Gràcies pels comentaris! :)
Publica un comentari a l'entrada