Rebel·lió d’àtoms

El primer any de carrera acostuma a ser complicat pel que fa a aprovar les assignatures. Jo el primer semestre ho vaig suspendre tot. Tenia una assignatura molt interessant d'enllaç químic i estructura que al repetir-la i preparar-me l'examen final, va surgir l'escrit que hi ha a continuació. Realment és una fricada -com molts dirien- però també és un clar exemple de com estimar i voler dedicar-te a la ciència no significa menysprear la llengua (i al revés).

Qui diu que ciència i llengua són dos móns totalment antagònics?

No oblideu que els científics amb prestigi són aquells que publiquen. Això significa que han de saber transmetre els seus estudis mitjançant la llengua. Un científic que no sap explicar què fa, no arribarà mai a ser un gran científic.

Així que avui m'agradaria trencar aquest gran tòpic que ens persegueix i que, personalment, em molesta tant.

Per entendre què vol dir cada paraula o concepte s'han de tenir uns coneixements mínims de química, però no us preocupeu si no enteneu res. És un escrit divertit i de poca importància. Tan sols és un joc de mots que vaig escriure un dia de massa hores d'estudi.

El sòlids em vacil·len.
El meu enantiòmer m’evita.
No tinc enllaços pi
i l’activitat òptica em martiritza.

Quan els electrons s’exciten
l’estereosomeria surt de festa:
els enllaços se’m trenquen,
els àtoms canvien de lloc,
i fins que no em poso seria
res no torna a estar perfecte.

Només vull estar tranquil·la
amb la mínima energia.
I quan em pregunteu en què consisteix la vida
us contestaré:
en gaudir de la conformació cadira!

Si em toqueu molt els nassos
canviaré d’aspecte
que d’isomeria també en sé.
Primer provaré de conjugar-me,
que pla s’hi està molt bé.
I si em tracteu bé
la llei de Huckel complauré.

Ara m’escalfeu.
Però què feu?
Doncs ara us foteu!
L’entropia per ta tia.
Jo no m’evaporo
ni que em donis 1000 KJ d’energia!

Raquel Riba, 2 de Juny de 2007