dissabte, 5 de setembre del 2009

Peti qui peti




Avui, que és un dia que molts no oblidarem mai, tenia pensades moltes possibilitats pel bloc. Al final m'he decantat per un petit relat que vaig escriure fa temps. Perquè passi el que passi avui i en els propers mesos, seguirem lluitant pels nostres drets. Perquè diguin el que diguin aquests del govern, nosaltres seguirem repartint foc pels carrers del nostre país. En defensa de la cultura del foc, sempre endavant!

foto per Raquel Riba i Raja


Dins d’una bombolla

Viu dins d'una bombolla de sabó. Les fràgils parets la protegeixen de l’exterior. Jove i despreocupada salta fent cercles pel seu petit espai i canta cançons de flors i vida. S’alimenta de les petites gotes d’aigua que li cauen al damunt i mai no es cansa de riure. El seu món és diferent: no hi ha pors ni plors; no hi ha foscor, el Sol omple cada racó i sempre és de dia. Tot el que veu és el reflex del seu somriure en totes direccions. No sap què és la felicitat perquè mai no s’ha sentit trista, ni decebuda, ni tan sols viva. No la pot valorar. Ella només viu de l’única manera que ha conegut, mai no s’ha pogut comparar amb res ni ningú.
Però avui, sense saber el perquè, ha parat de jugar, ha posat les mans sobre les parets i s’ha mirat. Per primera vegada ha deixat de veure’s el somriure i ha mirat més enllà. Tot de gent petita passava per sota seu, alguns reien i d’altres no. Alguns s’abraçaven i d’altres s’acaronaven. Ha sentit dins una cosa que no sap explicar, una sensació immensa, un neguit, una pressa interior: ha estat el seu primer sentiment.

De les parets ha sortit una veu dolça que s’ha escoltat amb atenció:
Petita, t’has fet tan gran. T’hem cuidat cada instant perquè no prenguessis mal. T’hem protegit de tots els mals. Però has de saber que aquesta no és la realitat. Allà fora hi ha un món diferent del que has viscut i ara ja ets prou forta per encarar-lo. A partir d’ara t’hauràs de saber cuidar tu sola, com ho hem estat fent nosaltres. Ja t’has fet gran i aquest és el millor regal que et podem fer, surt a fora i viu. Viu amb tot el que això comporta. Mai no renunciïs als teus somnis, però toca de peus a terra. Estima com voldries que t’estimessin a tu, i mai no tinguis por de què vindrà, però vés amb compte de no fer-te un mal innecessari. Aprèn dels errors i sobretot, aprèn a valorar què tens a cada instant. No deixis mai de somriure i brilla.

La bombolla s’ha trencat i ha sentit el fred de la nit. Ha mirat al seu voltant, tot és tan estrany! S’anava repetint les paraules que acabava de sentir: …no deixis mai de somriure i brilla…i brilla. Ha aixecat el cap al cel i per primera vegada ha vist la lluna i les estrelles. S’ha quedat parada davant de tanta esplendor. Amb la cara il·luminada, s’ha dit que aquest món no pot ser tan dolent amb imatges com aquesta i, després de somriure a la lluna, ha començat a caminar. No sap on va ni amb què es trobarà, només sap que ha de seguir endavant. Endavant.



Raquel Riba, 16 de Març de 2008

1 comentari:

Natxo ha dit...

ja havia llegit aquest escrit. m'agrada. és maca la relfexió final, allò que si hi ha imatges tant maques com aquestes no pot ésser un lloc tant dolent. Per sort o per desgràcia, si no hi ha les dues cares, com diu el relat, no podrem valorar les coses positives.

tots creixem i gràcies a això vivim.

i parlant d'imatges: la d'ahir des de la balconada de l'Ajuntament amb Sant Jaume plena de diables era molt i molt maca...

 
Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons