dimarts, 22 de setembre del 2009

T'estimo perquè sí


Si hi ha alguna poeta catalana que s'ha de recordar i no podem deixar que caigui en l'oblit és Maria Mercè Marçal. Només ella va saber jugar amb la màgia dels mots com si d'una deessa de les paraules es tractés. Si mai m'he de referir a la poesia del meu país en nom de dona, aquest serà, sense pensar-m'ho, Maria Mercè Marçal.


Si la coneixeu o no, i voleu tenir la seva obra podeu trobar Llengua abolida (1973-1988) que és una compilació dels seus llibres. Potser us costa de trobar perquè quan vaig trobar l'últim exemplar al fons de la prestatgeria de la llibreria Laie, estava exhaurit -després d'uns mesos de busca i captura, poder tenir aquest llibre a les mans va ser tota una delícia-. Després de la seva mort prematura es va publicar Raó del cos -també exhaurit-, així que caldria aquest volum per a gaudir completament de la seva obra poètica. Va escriure una sola novel·la titulada La passió segons Renée Vivien: força especial i poc comuna pel que fa a l'estructura, però tan bona com tot el que va fer.


També podeu trobar alguns dels seus poemes en forma de cançó ja que han estat musicats per més d'un autor, com ara Miguel Poveda, Maria del Mar Bonet, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell o Cinta Masip i Toti Soler (personalment vaig tenir la sort d'assistir a un dels recitals que van fer fa uns mesos i només puc dir que va ser preciós)


Us deixo un dels meus poemes preferits d'ella.



T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.
Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.


Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.


Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall
a la marea viva que em nega a l'endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.


Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.


1 comentari:

Natxo ha dit...

la seva poesia és art del que només els ésser més superiors poden realitzar...

sublim.

(gràcies per trobar aquell últim exemplar)

 
Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons