Una nova ràfega d'esperança.
Enmig l’harmonia
comença el petit viatge
i s’alça, lentament,
acariciant l’aire que l’envolta.
Accelera, nerviosa,
fins arribar al punt més alt
i contempla, sorpresa,
una altra visió de la realitat.
Allà es queda, parada,
el temps que ha estat esperant
i de cop, sense adonar-se’n,
sent que cau per a tornar a començar.
Busca on agafar-se
lluitant en contra la gravetat,
però, resignada, es deixa caure.
No creu que hi hagi possibilitats.
Pacient, reposa a terra
fins que una nova ràfega la torna a aixecar,
i creu que la lluita no acaba,
i que avui vencerà.
Raquel Riba, 7 de Setembre de 2007
2 comentaris:
ja diuen que la vàlua d'una persona es mesura per les vegades que s'aixeca i no per les que cau...
sempre amb esperança.
És magnífic com has aconseguit que una petita fulla caiguda sigui protagonista d'un relat, d'un relat que s'èxten més enllà del text perquè fa pensar al lector -o com a mínim a mi- que un dia la petita fulla ho aconseguirà, el que sigui que cerqui.
Magnífic.
Publica un comentari a l'entrada