No em diguis que no t’estimo.
No m’ho diguis això,
si saps que per tu em treuria la vida.
No entenc per què em vols mal.
Les teves paraules m’atrapen,
em tomben, m’insulten, m’aixafen.
Quedo desinflada, colpejada,
fosca i violada.
No entenc per què m’odies tant.
D’on et surt tanta mala sang?
Para de clavar-me punyalades per l’esquena.
Així, aviat em trobaran ínfima,
poqueta cosa, ànima en pena.
Aquest dolor em supera.
No tinc forces per seguir.
M’estimo més deixar-me morir.
I ara sí, insulta’m, pega’m,
paralitza’m, colpeja’m.
Però acaba ja,
que vull sentir-me lliure,
plena i alleugerida.
Vull que paguis
pel que m’has fet patir.
Vull que ploris
i moris per dins.
Raquel Riba
4 comentaris:
No sé què m'ha impactat més, si la foto o el poema. Brutal!!!
quan vai' llegir aquest text per primera vegada em va sorprendre, i molt. Ara, continua fent-ho. És un text que reflecteix tota la duresa de les sensacions en la seva crudesa real.
de la sessió de fotos, també em va sorprendre; però això, ara, ja no tant. jejeje.
Tremenda la fotografia...
A part d'escriure, també m'agrada molt la fotografia i el maquillatge.
Gràcies a tots pels vostres comentaris.
Publica un comentari a l'entrada