El pas del Pug VII

Avui fa 7 anys que et vivim sense viure't.

El pas del Pug IV

Avui fa 4 anys que et vivim sense viure't.

Tres històries d'amor, sexe i ràbia TORNA!

(Perdoneu els problemes amb la imatge. Cliqueu-hi per veure-la bé)

Demà a les 19h teniu l'oportunitat de tornar a viure el recital poètic musicat Tres històries d'amor, sexe i ràbia a la Biblioteca de Collserola Josep Miracle. A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja amb acompanyament de guitarra elèctrica d'Alejandro Cano.

Estem molt il·lusionats! Hem fet retocs per millor l'espectacle i tenim una novetat: podreu comprar el llibret del recital. Així podreu gaudir dels poemes sempre que vulgueu i a la vostra manera.

I com pots arribar-hi? Molt senzill!

1) FGC direcció Sabadell o Terrassa - Important! Us heu de pujar als vagons del mig perquè la parada PEU DEL FUNICULAR és molt petita i el primer i últim vagó es queden dins del túnel "literalment".

2) Quan arribeu a PEU DE FUNICULAR, pugeu les escales (la indicació diu VALLVIDRERA SUPERIOR) Agafeu el funicular i fins al final (Vallvidrera Superior)

3) Un cop sortiu de l'estació, heu de tirar cap a l'esquerra i baixar unes escales. Després, hi ha un carrer que diu Direcció Sant Cugat i que baixa (el mercat queda a la dreta). Aquell carrer és el dels Reis Catòlics i de seguida es troba el Centre Cívic on hi ha la Biblioteca.

Us hi esperem amb moltes ganes! :)

Actualització - Per tu retorno

He actualitzat una entrada de fa temps.

La podeu veure aquí.

Veinte años

Abans d'un examen cal relaxar-se. Així que tots a respirar fons amb la Sílvia i el Cástor.



Aprofito per dir que aquest divendres hi ha un concert molt especial de la Sílvia Pérez Cruz al Coliseum de Barcelona. Ens trobem allà!

El pas del Pug

Avui fa un any que et vivim sense viure't.

Aquesta remor

Només ell podia descriure una situació com aquella d'aquesta manera.
Per què en aquests moments giro el cap cap al passat i em brollen del subconsient les paraules d'aquest poema?

Vaig conèixer aquests mots per la versió que va fer el grup català Brams. No l'he trobada al youtube. Si la podeu aconseguir per alguna altra via, us la recomano.

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol

Coses d'animals

Ahir al matí la meva mare em va comunicar que havíem d'anar d'enterrament: un dels dos cargols que teníem a la peixera s'havia tirat a l'estil puenting i se l'havia trobat de bon matí a terra.

Per sort, no el va aixafar -de miracle!- i el va tornar a la peixera per si hi havia alguna possibilitat que encara fos viu.

Durant tot el dia vam estar dient: pobre cargol, pobre. Fins i tot es van fer hipòtesis del per què havia saltat. Alguns deien que era perquè s'havia espantat al veure la meva cara enganxada a la peixera, d'altres que s'havia enamorat de mi i volia venir a buscar-me i un final, que volia ser el protagonisme d'aquell poema meu on mor un cargol.

La veritat no la vam saber, però quan ja teníem coll avall que el nostre cargol més excursionista ja no treuria mai més el cap, cap al vespre ens va dir que

NO ESTABA MUERTO ESTABA TOMANDO EL AIRE!

I s'ha passat tota la nit amunt i avall i ara reposa feliçment enganxat al vidre de la peixera.

Per tu retorno d'un exili vell

Maria Mercè Marçal va escriure el poema Per tu retorno d'un exili vell que podem escoltar de la veu de Marina Rossell al cd 14 poemes 14 cançons, amb 14 poemes de la poetessa musicats.

Aquesta és una de les cançons que més m'agraden del cd.
I al llegir lentament el poema t'adones de tota la riquesa que ens va deixar la Marçal. Una delícia i meravella.


Per tu retorno d'un exili vell
com si tornés d'enlloc. I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l'indret on la culpa es feia carn.

Retorno en tu, per tu, a l'espai cec
d'on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.

Per tu retorno d'un exili vell,
refugi contra tu, des d'on trair
la primera abraçada i on triar,
des de l'enyor, l'escanyall d'unes mans.

Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d'enlloc.

Maria Mercè Marçal

Actualització 19 de febrer de 2012:

He trobat la cançó al youtube. Espero que us agradi.

Frida

Després de massa temps buscant un dijous per anar a Sabadell a comprar-lo, ja el tenim aquí!
El cd Catorze poemes catorze cançons, de poemes de la Maria Mercè Marçal musicats.

Una de les versions ja la vaig penjar fa temps (Covava l'ou de la mort blanca, per Sílvia Pérez Cruz). Avui que he pogut escoltar-lo una vegada rere una altra, hi ha dues versions més que m'han captivat.

La que us deixo avui és el poema Frida per Mercè Serramalera. Una altra joia que vam tenir l'oportunitat de veure i escoltar en directe.



Frida

Sobre una pintura de Frida Kahlo

Tinc dins del cap un cap d'home,
—matriu sense camí!
Donar-lo a llum em mata,
servar-lo em fa morir.

No és cap home, és un nen,
clavat com una dent.
Si no neix em devora per dins,
si neix m'esbotza el crani i el cervell.

Enmig del seu front un ull
em vigila glaçat
perquè cap culpa no m'exiliï
d'aquest vell paradís.

Maria Mercè Marçal

Perquè no oblidem

L'Ovidi sempre va en i amb mi. Des d'aquí m'agradaria recordar-lo perquè mai més ningú l'oblidi i, tot i que en mort, rebi el reconeixement que li pertoca perquè se'l va guanyar amb tot l'esforç i l'enginy de la seva feina.

El més curiós és que les lletres són totalment actuals... per desgràcia.

El seu Autoretrat:

Filosofia de vida

Avui, filosofia de vida de la mà de la gran grandíssima Nina Simone. M'encanta aquest vídeo.
Atenció al pentinat, brutal!
Atenció a la fixació dels ulls...

No la trobeu sublim? Jo, sí.

Terra i cultura

Avui assistirem a la presentació del disc llibre Terra i cultura. Us animo que vingueu que hi actuarà la Sílvia Pérez! i m'imagino que cantarà el poema que va musicar de la Maria Mercè Marçal amb el qual ha guanyat el premi Miquel Martí i Pol: Terra i cultura.
Us deixo la cançó al final de tot. A continuació, la informaió que podeu trobar al web de la Fundació Maria Mercè Marçal:


14 de gener de 2010

Presentació del disc llibre Terra i cultura, amb 18 musicacions de poemes compostes entre el 2008 i el 2009

Cinc de les cançons que recull són extretes del disc Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons, editat per la FMMM.

El músic Lluís Llach (impulsor i membre del jurat del premi Miquel Martí i Pol: Terra i Cultura) presentarà el disc, editat per Cossetània i Enderrock.
Hi actuaran Sílvia Pérez Cruz, Clara Andrés, Jonjo Bosk i Ismael Inarejos.

Hora i lloc: a les set de la tarda al bar Horiginal (carrer Ferlandina, 29) a Barcelona.

Los nadies

Fa uns anys vaig descobrir aquest enorme text en forma de cançó, per La Gran Orquesta Republicana. Fa dos estius me'l passarien en paper durant el curs de monitor de lleure.

Una gran reflexió:

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano

Bones festes

Avui la inspiració també fa vacances -ja li toca, pobreta-...

Espero que estigueu passant un molt bon dia, que demà els canelons vagin de gust i que passeu unes bones vacances.

També desitjo que el Tió s'hagi portat molt molt bé! A casa meva es veu que som tots uns angelets perquè, un any més, ens ha cagat coses molt xules. Jo sempre dic que és per la versió que fem de la cançó...

Caga Tió
avellanes i torró
si no cagues fort
et fotré un cop de bastó (i li piques fort, per si de cas...xD)

Una abraçada molt forta! :D

Sigueu molt feliços(sempre!)



"No desitjo una altra cosa, el meu món, els meus amics... i la vida no em fa nosa..."

Massa tard?

Segueixo recopilant escrits. Ahir em vaig trobar amb la meva primera cançó! xD Al llarg dels anys ha patit grans transformacions musicals, fins al punt que ja no es canta, es parla! (és que jo no sóc ni guitarrista ni cantant, però vaig patir de cumbisme a l'adolescència) Mireu si sóc bona que us la deixo escoltar i tot! :P


Fosca nit de sentiments…

I potser sabré demà
el perquè de tot.
Mentrestant aguantaré
tirant camins deserts.

Ombres soles, distant…
núvols grisos que volen vent.
Dins d’una boira, confusa,
em trobo perdent.

La llum em cega els ulls
però no puc tocar-la.
Demà tornaré a trobar-la.
Espero que no sigui massa tard.


Raquel Riba, estiu 2003

He mirat aquesta terra

Ahir vam anar al TNC a tornar a gaudir de l'última funció a Barcelona de El jardí dels cinc arbres. Per primer cop veia dues vegades una obra de teatre. L'experiència és sublim. És genial perquè et pots fixar molt més en els detalls.

Com la primera vegada, no tinc paraules per definir què vaig sentir. I com la primera vegada hi ha una escena que em té el cor robat. És el moment que la Sílvia Pérez (la nostra Sílvia) canta el poema que hi ha a continuació. L'escena és molt maca perquè hi ha molts més personatges a l'escenari: alguns se la miren mentre passa d'última fila a primera i una altra deixa fluir el seu cos, d'esquena, al compàs de la música.
Evidentment dit així no té cap mena de màgia, però viure-ho va ser(x2) una imatge per somniar-la cada nit.

Em pregunto si mai podré tornar a sentir aquests versos d'aquesta veu tan corprenedora. Ara que els escolto per Raimon, em torno a emocionar.

Avui he vist que el poema el va musicar ja fa anys Raimon. Us penjo el video del youtube.





Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu

Aquí teniu fragments de l'obra:

El jardí dels cinc arbres

foto treta del web del TNC

Ahir el Natxo i jo vam anar a veure El jardí dels cinc arbres al TNC. Era una part del regal d'aniversari que em feia.

Sabíem que l'obra estava feta a partir dels textos de Salvador Espriu i que hi actuava la Sílvia Pérez(per ara la millor veu catalana i femenina que he escoltat). Res més. No sabíem ben bé què ens trobaríem.

L'obra recrea els poemes de l'Espriu de tal manera que els puguem viure i veure, amb els seus personatges i indrets. És meravellós com han pogut enllaçar tots els textos creant una història i sense deixar de recitar els poemes. Val a dir que dóna goig i t'emociona sentir recitar com ho fan ells. No és fàcil saber-ho fer i et captiven.

A més, a mida que avança l'obra la Sílvia canta alguns dels poemes amb la seva veu característica, aquell xiuxiueig que es torna clam en un instant. Ens va emocionar. Tot ben entreteixit: personatges, història, poemes, actors, veu, música i escenografia.

L'escenografia senzilla, d'aquelles que et permet fer tot el que necessites. Vaig veure imatges realment precioses. La posada en escena és sublim.

Al final, aplaudiments dempeus i xiulets durant una bona estona. Tot el públic entregadíssim. Gràcies.

Encara estic aclaparada i no aconsegueixo fer una crítica amb cara i ulls, però és que no valen paraules. Últimament -ho parlàvem- estem veient obres tan tan bones que estan deixant el nivell molt alt per les que vindran!!!!

Els intèrprets eren:

Joan Anguera

Ivan Benet

Paula Blanco

Montserrat Carulla

Dani Espasa

Gregori Ferrer

Enric Majó

Eduard Muntada

Victòria Pagès

Sílvia Pérez Cruz

Àngels Poch

Entre d'altres, les composicions musicals són fetes per:

Paco Ibañez

Raimon

Joan Manuel Serrat

Toti Soler

Marina Rossell

Sílvia Pérez Cruz

Amb persones així, com voleu que no surtin tan bé les coses?

Aquesta ja és a la llista de les millors obres que he vist. De moment en són tres (per ordre de preferència):

1. La infanticida i Germana Pau.

Dos monòlegs de Caterina Albert (Víctor Català) Mai no arribaré a veure un personatge-actor com el que vam veure a La infanticida amb Emma Vilarasau. Només us diré que va acabar el monòleg i seguia plorant. I va sortir i va tornar a entrar, i seguia plorant. Fins al final no se li va poder veure un lleu dibuix de somriure als llavis. Això no és posar-se en el personatge, sinó ser el personatge. Per desgràcia hi vam anar l'últim dia i no vam poder repetir. Ho hagués fet encantadíssima de la vida. (La crítica aquí)

2. El jardí dels cinc arbres.

Si no us voleu perdre una de les millors obres que s'han fet, aneu-la a veure. Avui i dimecres són els dos últims dies. Jo hi tornaré avui i/o dimecres.

3. Alícia: viatge al país de les meravelles.

Jo sabia que existia l'Alícia, però era un record molt llunyà. Realment no sabia què li passava ni de què anava. L'obra et permet endinsar-te en el seu món. El Natxo ja va fer una bona crítica i jo ara no repetiré les paraules. Només dir que em va captivar tota l'escenografia i l'adaptació lingüística és insuperable.

Només em queda donar les gràcies al Natxo per fer-me aquests regals tan insuperables. Per fi vam poder veure-la i escoltar-la en directe. :)

La meva eterna pregunta és: per què no enregistren les obres de teatre? I si la vull veure cada dia de la meva vida?
És una llàstima i gens just que estiguin treballant una obra durant mesos per només poder-la representar durant 10 dies.

Paraules contra la violència de gènere

Ja tenim el cartell fet. Animeu-vos a venir per dir la vostra contra la violència de gènere!

(Si cliqueu sobre la imatge la podreu veure millor)

La mare

Com vaig dir ahir, avui penjo el poema que em va fer descobrir Gioconda Belli. Aquest poema el vaig escriure per mi, però més tard li vaig regalar a la meva mare pel seu aniversari. De fet, el regal era una versió musicada amb guitarra. Em va costar superar la vergonya, però vaig decidir trencar barreres i fer el que realment volia. Ara em passa el mateix, però em fa il·lusió fer-ho públic perquè n'estic orgullosa: de la meva superació, del que vaig aconseguir fer del no-res, de com vaig emocionar la mama i, sobretot, de tot el que han lluitat els meus pares durant tots aquests anys. (He intentat penjar el vídeo, però no es carrega.)

La mare

L’espera amb la il·lusió del primer,
però no l’és.
L’estima més que a res
i encara no el coneix.

Sap que no serà fàcil,
però tampoc no ho demana.
Només vol donar-li
la tendresa d’una marassa.

L’agafa per primer cop,
li brillen els ulls de llàgrimes,
i li promet de tot cor
que mai més tornarà a estar sol.

La promesa d’una mare
a un fill fins ara abandonat.
El somriure d’un fill massa petit per entendre
que avui ha tornat a néixer.

Amb els anys el fill descubrirà
que el seu dia més feliç és avui
i per sempre li estarà agraït
que aquell dia l’anés a buscar.

Raquel Riba, 26 de Gener de 2008