Aprendre a desprendre's

Avui és l'últim dia amb tu
i estic sola mirant-me amb l'horitzó.
És cruel no poder-te gaudir intensament
i haver-me de separar de tu
perquè t'acostumis a estar sense mi.

Ens obliguen a malgastar el nostre temps
com si les nostres vides fossin propietat
d'uns altres cossos.

Malgrat tot, gaudeixo sense tu
el meu últim dia junts.

Les ones m'acompanyen bressolant-me
amb el va-i-ve dels meus pensaments.
Algú encara es banya
sense por al gris d'aquest dia,
totalment aliè als teus plors d'enyor.

He triat la mar per companya
en el nostre últim dia junts,
sense nosaltres,
per sentir el més semblant a la teva abraçada:
la calma. La serenor. La felicitat.

Se m'escola el fred per la pell
però trobo l'escalf en el record del teu somriure.
L'aigua i jo ens mirem directament als ulls
mentre els ocells dansen ben lluny.

Estic tranquil·la i inspiro profundament.
Res acabarà amb aquesta sensació de vida.

I, malgrat tot,
la mar segueix blava.

Raquel Riba i Raja
26 d'octubre de 2016
dia previ a la reincorporació després de la baixa de maternitat.

Otger

Arribaràs.
I amb tu florirà un univers de roselles
que ens impregnarà la pell
i inflarà els pulmons de la nova vida.

Arribaràs, petit i indefens,
amb la puresa cristal·lina de qui encara s'ha de fer.
I sé que ens ompliràs d'un amor desconegut i indescriptible
que ens tallarà la respiració.

El teu primer plor
ens esquerdarà el gebre dels sentits
i seràs la llum dels nostres dies;
l'aigua que ens farà fluir entre les pedres;
el bosc frondós on ens perdrem...

I ara que penso pausadament en tu,
aquest tu que aviat deixarà de ser
una panxa,
una sacsejada
o uns peus clavats al costat;
aquest tu que aviat passarà
d'una il·lusió a la realitat;
ara que et penso mentre et sento per dins
només anhelo veure't créixer lliure i feliç.

Arribaràs
i no sabrem qui ets,
però ja t'estarem estimant.


Raquel Riba i Raja
20 d'abril de 2016
(setmana 32)

El pas del Pug VI

Avui fa 6 anys que et vivim sense viure't.

Per molts anys que passin sempre et recordaré i se'm farà un nus a la gola al fer-ho.

Que bé que us ho passaríeu amb l'Otger!

El pas del Pug V

Avui fa 5 anys que et vivim sense viure't.

No sé quants versos han mort

No sé quants versos han mort
en el silenci de la nit,
en les hores callades
arraulida al teu pit.
No hi ha versos que valguin
quan em sento arrapada al teu cos.
No vull mots imprecisos que s'allunyin del que vivim
ni infinits abismes de soroll
que em distreguin de la suavitat dels teus sons.
Callem en la silent nit els poemes que no escriurem mai.
Defugim de la necessitat urgent del somni de les muses.
Matem-les lentament -totes-
mentre amb llavis, llengua i dits
ens escolpim la bellesa a les nostres pells.
Callem
i em menges les lletres
dels rius que s'escampen
per les escletxes dels meus pits.

Raquel Riba i Raja, 17 - 22 de maig de 2014

Tres històries d'amor, sexe i ràbia TORNA!

(Perdoneu els problemes amb la imatge. Cliqueu-hi per veure-la bé)

Demà a les 19h teniu l'oportunitat de tornar a viure el recital poètic musicat Tres històries d'amor, sexe i ràbia a la Biblioteca de Collserola Josep Miracle. A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja amb acompanyament de guitarra elèctrica d'Alejandro Cano.

Estem molt il·lusionats! Hem fet retocs per millor l'espectacle i tenim una novetat: podreu comprar el llibret del recital. Així podreu gaudir dels poemes sempre que vulgueu i a la vostra manera.

I com pots arribar-hi? Molt senzill!

1) FGC direcció Sabadell o Terrassa - Important! Us heu de pujar als vagons del mig perquè la parada PEU DEL FUNICULAR és molt petita i el primer i últim vagó es queden dins del túnel "literalment".

2) Quan arribeu a PEU DE FUNICULAR, pugeu les escales (la indicació diu VALLVIDRERA SUPERIOR) Agafeu el funicular i fins al final (Vallvidrera Superior)

3) Un cop sortiu de l'estació, heu de tirar cap a l'esquerra i baixar unes escales. Després, hi ha un carrer que diu Direcció Sant Cugat i que baixa (el mercat queda a la dreta). Aquell carrer és el dels Reis Catòlics i de seguida es troba el Centre Cívic on hi ha la Biblioteca.

Us hi esperem amb moltes ganes! :)

Vídeos recital poètic

M'acabo d'adonar que no vaig penjar els vídeos post recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia" que vam fer el passat agost. Desitjo que gaudiu tant com ho vam fer nosaltres.

Un tastet dels tres, per separat: Un petit resum del recital: I el més divertit! Tot allò que no es va veure:

Tornes

Tornes
i amb tu la ràbia
la sang i la ferida,
els crits, el turment
el desig de mal
els budells i les entranyes.

Tornes
i amb tu el dolor
l'odi, la impotència
el neguit i la ràbia.
Les paraules emmetzinades.

Tornes
i torno a no viure
i a desviure'm per ferir-te
per veure mort als teus ulls.
I sang i més nafres.

Tornes
i voldria veure't sense mans,
sense carícies
ni braços ni somriures.

Tornes
i t'imagino
vegetal, vegetal, vegetal
per calmar-me i riure
i viure i deslliurar-me.

Vegetal. Vegetal. Vegetal
per saltar d'alegria
i no sentir-te la veu
i veure't vegetal, inofensiva
i mort als teus ulls de vegetal, vegetal, vegetal.

Raquel Riba i Raja
14 de maig de 2012

Lletra a Dolors

Sempre van amb mi tres versos (en cursiva) d'aquest poema de Miquel Martí i Pol que penso que expressa tot allò que sentim en algun moment després que algú estimat mori. Sobren els comentaris perquè no hi ha millors paraules per definir aquest estrany estat que se't queda al cos. Impregneu-vos dels mots i sentiu-vos profundament identificats.


Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

Per molts anys VidaMeva!

Avui el Natxo, la persona que m'ha ensenyat què és la Vida, fa 32 anys i des d'aquí m'agradaria enviar-li tots els bons sentiments perquè sempre tingui la felicitat recorrent la pell i un somriure d'alegria enganxat al cos.

Gràcies per donar-te'm i fer de la vida, Vida.

Ja saps que sobren les paraules quan es tracta de Nosaltres, perquè el sol fet d'haver creat aquest univers nostre ja ho diu tot. L'amor parla per si sol. ELUFPA

T'estimo t'estim t'estime

En un dia tan especial et vull dedicar la primera part de la cançó "La tarde" de Sindo Garay. La reconeixeràs de seguida.

La luz que en tus ojos arde,
si los abres amanece,
cuando los cierras parece
que va muriendo la tarde.

La penas que me maltratan
son tantas, que se atropellan.
y como de matarme tratan ...
se agolpan unas a otras y por eso no me matan!

Les fases de l'abisme

1. El mal de l’abisme

Una altra fiblada m’ha deixat sense respiració.

Quantes vegades més hauré de sentir
que el cos se m’estripa
que el cor explota
i que m’asfixio amb el meu propi verí?
No vull sentir-me paralitzada
ni forastera dels meus propis sentiments
que també són els teus.
No vull sentir-me espia
d’una relació que no va amb mi,
però que maltracta tot el que sóc.
No m’agrada que us mireu.
No vull que us parleu ni us abraceu.
No vull que cap complicitat us envaeixi
i jo m’ho quedi mirant des de mi.
No m’agrada el que sou,
i no sé què sou.
No vull que de tu surtin les paraules
que un dia ens van fer el que som
per fer somriure a un cos nouvingut
maltractat per la seva pròpia inconsciència.
Tu no has de ser especial
per a ningú que no sigui jo
i, en canvi, veig massa espurnes a ulls aliens.
No hi entenc de possessions.
Jo només vull que el temps
no panseixi el que més vull
i que les teves paraules
no traeixin el que som.


2. L’auto-odi de l’abisme

Quan la sang em bull
i veig el pitjor de mi en acció
m’avergonyeixo tant de mi
que no sortiria de la closca en anys.
No em puc permetre admetre
que ara lluito contra uns sentiments
que sempre he rebutjat.
El dolor és doble:
el que sento
i el que sento per sentir el que sento.
Em sé ridícula
quan la còlera s’apodera de mi
i em fa dubtar de tot el que m’envolta.
No vull patir ni fer-me mal.
No vull que les meves neures
ens acabin dividint.
Vull amagar-me del que sento

i no caure mai més

en un moment de debilitat.

3. La superació de l’abisme

Després de desitjar que caiguin avions
em mires amb la mirada més sincera
i jo em pregunto per què el meu cervell
ha d’estar contínuament entre dos mons.
Quan mataria de ràbia i de pena
tot el teu cos apunta cap a mi
i em sento culpable
pels delictes que encara no he comès.
Les teves paraules no deixen espai al dubte
i les abraçades segellen el nostre pacte,
però pensar que no tot ho puc controlar
em fa perdre el meu nord.
No em castiguis pel que sento
perquè m’acabo d’adonar que sóc humana.
Perdona’m.
No em mortifiquis
per aquest nou jo que ara et revelo.
T’asseguro que el meu cos
ja ha estat flagelat pel meu amor propi.
Només demano que miris des d’on jo sóc
i et preguntis si t’agradaria veure el mateix
amb els teus ulls.
Necessito una mica més de paciència
i tota comprensió
per poder sortir d’aquest martiri
sense ferides incurables.
Sé que ho faré.
Ho farem amb confiança
mirant-nos sincerament als ulls.

Raquel Riba i Raja
25 de març de 2012

Te veo dormir

Quantes veritats trobo en les paraules dels altres.



Te veo dormir
y desde mi plexo solar
una luna de agua
encrespa su ola suave
sobre mi torso de noche acurrucada.
Te toco para arrullarte como madre.
Veo tu espalda fuerte como amante.
Sonrío quedamente como hermana.

Tantas mujeres hay en mí.
Y en cada una de ellas
Se te ama.

Gioconda Belli

Actualització - Per tu retorno

He actualitzat una entrada de fa temps.

La podeu veure aquí.

La festa dels morts

Sentiu com retruny la terra?

Els morts ens parlen

de venjança.

Sentiu com gemega la terra?

Els morts estan de festa!

Reunim-nos tots i cridem ben alt

els cants de llibertat.

Correu que els morts ja vénen.

Agafeu les garlandes i les trompetes.

Que sonin totes les campanes!

Balleu, balleu!

que les bruixes ens acompanyin

en el ritual dels ancestres

i el mort mai no trobi

descans

ni pau

ni llum

ni victòria;

només mort.

[Que no descansis en pau, Don dinosaure mutant]

Raquel Riba i Raja, 16 de gener de 2012

Et beso un mugró

Et beso un mugró

mentre m'abraona la teva presència.

M'encanta la teva olor.

Vull menjar-me-la lentament,

assaborint

cada petita onada de record.

No hi ha feres a la teva pell:

fas olor a tendresa.

Més aviat hi ha petxines o estrelles marines.

La salabror m'endinsa

al plec de la teva engonal

i a l'aixella.

No hi ha esguard més calent

que les valls del teu cos.

Tinc una urgència de flaire

i així que t'inspiro

el meu jo es relaxa.

Vull viure en la teva olor.

Raquel Riba i Raja, 31 d'agost de 2011

Preguntes

Tu entens la mort?

Així doncs,

tampoc entens la vida.


Raquel Riba i Raja
18 de novembre de 2011

Darrere la ratlla

No vaig poder mirar enrere
al passar la ratlla,
però tenia el pressentiment
de milers de persones a l'esquena.
El Sol baix del capvespre
i tot el cos del vent a la cara
em van portar l'inici
de la mort en vida.

Tot quedava lluny i tot era passat:
la família, els amics, la terra...
No ens quedava res,
només dúiem el present
i un sac vell amb quatre records de casa.

Contra més passes fèiem
més fang ens colgava la pena
i ens omplia tanta enyorança
que els ulls no ens veien.

Érem tants i estàvem tan sols...
només la pàtria ens acompanyava
i l'olor de la presència de casa
-la de la mare i la del pare-;
d'aquella infantesa ara tan llunyana.


Raquel Riba i Raja

20 de setembre de 2011

Pare meu

La primera vegada que vaig anar a un concert de la Sílvia Pérez Cruz va cantar un poema de Maria Cabrera que em va emocionar. Es diu Pare meu.

A l'endemà el vaig buscar pel youtube, però només vaig trobar un video amb mal so. Avui he trobat aquesta preciositat.

Gaudiu-les -la cançó, la lletra i ella- i emocioneu-vos.

Aquests ulls

Aquests ulls des d'on brollen

les il·lusions trencades

i s'esmicolen els somnis més desitjats.

Ja no hi ha espurnes llampegant

sobre els meus llavis tristos

i les papallones fa temps que van emigrar.

Són mans petites i plenes d'enganys.

Raquel Riba i Raja

31 de juliol de 2011

Qui vindrà?

foto by Raquel Riba i Raja


Qui vindrà a buscar-nos
quan el temps se'ns tiri a sobre?

Quan el defalliment arribi
i els passos ensopeguin
pel pes de la pols sobre la pell,
ens cauran de les mans els crits.

Pensarosos i profundament afeblits
escorrerem el suc dels núvols
amb les mans.

Qui vindrà a buscar-nos
quan el temps emmudeixi el temps?

No vindrà ningú. Hi serem nosaltres.


Raquel Riba i Raja
27 juliol 2011