Trapezista

Em gronxo sobre les paraules
que mai no vaig arribar a dir-te
-perquè no les sabia-.
Ara que ja no te les podré dir mai
em surten ben clares i les escric.
La teva mort
-sí, ets mort. Mort-
em va deixar adolorida
fins al punt de no aprendre a sobreviure.
Ara encara m'arrossego pels racons
buscant els teus llavis
per robar-te els petons.
He deixat de gronxar-me
i ara sóc trapezista.
Des d'aquí, l'abisme és infinit.
Jo sóc ben alt i tu,
tu toques de peus a terra i em mires.
Estiro els braços per tocar-te
i abraçar-te una última vegada,
però no t'esforces per tenir-me.
El pitjor és viure entre els dos móns:
viure o morir; o tu.
Sempre seràs la meva única opció.
Si tu és la mort,
que se m'emporti al capvespre
per començar la nit junts.
I tornarem a entortolligar-nos
mentre ens desfem a carícies
i ens mirem amb la intensitat d'una vida.
Serem morts i serem feliços
perquè estarem junts fins l'eternitat.

Raquel Riba i Raja, 2 de juny de 2010

Quadres

Hi ha quadres que no tenen preu. Són els que guardo a la memòria i contemplo sempre que ho desitjo. Són quadres d'hivern, plens de Sol. Salats. Em porten el xiuxiueig de la mar a l'anar a dormir. Les onades em bressolen càlidament als teus braços. Sento pau i una immensa felicitat que em desborda. Sonen a vuits dormint i a far. Tenen gust a Nosaltres, a Vida, a atzavara. Em fan sentir un extrem tacte a pell. Tota la geografia de pell... Suavitat electritzant. Aquests quadres fan olor a Tossa i a vent i a mans plenes i a lluna i a cues d'estel i a ocells a la platja. Porten l'olor dels teus cabells entortolligats amb els meus. Són el meu Paradís intern: sempre que vull hi entro i frueixo del teu somrís. Quadres plens de rialles. De calma. De Nosaltres. I ara, que hi penso tant, m'agafen unes ganes boges de tornar-los a viure...

Fotos fetes per Natxo Barrau i per mi