Demà tornem a fer l'acte en contra la violència de gènere. Primer veurem uns curts i reflexionarem sobre el que hem vist, i després, com ja és habitual en aquest dia, obrirem el micro perquè tothom qui vulgui pugi a dir la seva.
Deixarem textos en una taula perquè en pugueu triar tants com vulgueu. També podeu venir a cantar o a tocar algun instrument, o simplement, a deixar constància que heu passat per allà.
Qualsevulla cosa és bona per dir PROU A LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.
Recordeu:
Dijous 25 de novembre de 2010
20:30h
Casal de Joves de Les Corts
C/ Dolors Masferrer, 33-35
Parada de metro: Les Corts L3(verda)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris violència masclista. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris violència masclista. Mostrar tots els missatges
dimecres, 24 de novembre del 2010
dimecres, 25 de novembre del 2009
Diguem PROU
Sovint les dones semblen més interessades
a enllustrar-se les cadenes
que a tractar d'arrencar-se-les.
Mary Wollstonecraft
La dona serà realment igual a l'home
el dia en què es designi una dona incompetent
per un lloc important.
Françoise Giround
En verdad en verdad les digo:
No hay nada más poderoso en el mundo
que una mujer.
Por eso nos persiguen.
Gioconda Belli
Ningú no aconseguirà que et sentis inferior
si no li ho consenteixes.
Eleanor Roosevelt
No sólo de pan vive la mujer.
Gioconda Belli
A l'atzar agraeixo tres dons:
Haver nascut dona
de classe baixa i nació oprimida.
Maria Mercè Marçal
Jo no desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes,
sinó sobre elles mateixes.
Mary Wollstonecraft
a enllustrar-se les cadenes
que a tractar d'arrencar-se-les.
Mary Wollstonecraft
La dona serà realment igual a l'home
el dia en què es designi una dona incompetent
per un lloc important.
Françoise Giround
En verdad en verdad les digo:
No hay nada más poderoso en el mundo
que una mujer.
Por eso nos persiguen.
Gioconda Belli
Ningú no aconseguirà que et sentis inferior
si no li ho consenteixes.
Eleanor Roosevelt
No sólo de pan vive la mujer.
Gioconda Belli
A l'atzar agraeixo tres dons:
Haver nascut dona
de classe baixa i nació oprimida.
Maria Mercè Marçal
Jo no desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes,
sinó sobre elles mateixes.
Mary Wollstonecraft
divendres, 20 de novembre del 2009
Paraules contra la violència de gènere
Ja tenim el cartell fet. Animeu-vos a venir per dir la vostra contra la violència de gènere!
(Si cliqueu sobre la imatge la podreu veure millor)
dijous, 22 d’octubre del 2009
[Mala puta] Petita història II
En motiu de l'acte que estem preparant pel 26 de novembre al Casal de Joves de Les Corts i que es diu Paraules contra la violència de gènere, he escrit una petita història per llegir-la aquell dia.
.
.
.
.
Hi havia una vegada una dona ni massa maca ni massa lletja que vivia amb el seu marit en una ciutat qualsevulla. Ja feia anys que es coneixien i s’havien casat, com també feia massa que els dies, per ella, s’havien tornat un infern. El seu estimat marit, així que es ficaven al llit, havia agafat el costum de posar-la bocaterrosa i picar-li fort les natges nues acompanyat d’una amarga cançoneta per anar a dormir:
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
La cara d’ell es tornava roja, com un porc, i l’acostava a tocar a l’orella de la seva dona, que intentava no parpellejar. Sentia les canonades de saliva projectades contra la seva cara, però no es movia ni un centímetre. La primera vegada, ella es va espantar molt i va començar a tenir por del seu marit. Fos on fos de la casa sempre tenia una orella preparada per escoltar els sorolls d’ell. Tenia molta por quan se li acostava pel darrere, i si l’agafava en aquell moment i la matava?
La segona nit va arribar i es va repetir la cançoneta. Així com totes les nits següents.
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
Ella mai no deia res. S’esgarrifava al sentir aquestes paraules de la boca del seu marit, i les natges li cremaven, però ja no sabia què més fer. S’esforçava per no fer res que el molestés, però sempre sempre a l’anar a dormir li tornava a fer el mateix. Degut a la por que se li ficava al cos, no aconseguia mai dormir bé. A mitja nit es despertava atordida, freda d’espant i el cor li bategava frenètic. Als matins el seu home es llevava amb un somriure als llavis i ella intentava sentir-se com si hagués dormit al cel per no donar-li la satisfacció de veure-la amb mala cara.
Un dia, decidida, va aconseguir explicar el que li passava a la seva mare.
-Nena, no em vinguis amb històries! He hagut d’aguantar coses molt pitjors del teu pare i mira’m! ben feliç i casada.
Això sí que no s’ho esperava. Però què hi farem -va pensar-. Potser té raó i no m’ho he d’agafar d’aquesta manera.
Per estar-ne ben segura, va provar d’explicar-li-ho al seu pare. La visió masculina segur que li seria útil.
-Filla, fes-me cas. Aquesta nit quan et digui mala puta, li fots una bona plantofada i te li tires a sobre. Als homes ens encanten les dones dures amb caràcter.
Ara sí que estava desconcertada. La solució era pegar al seu marit? Al seu pare li agradava que la seva dona el pegués? Li va venir una imatge dels seus pares en escena que va intentar espolsar-se de cop. Quin horror!
Bé -es va dir-, potser hauria de trobar un entremig: ni passar ni pegar. El que està clar és que li he de plantar cara.
Ja estava decidit: aquella nit faria canviar les coses. Quan va arribar el moment d’anar a dormir, la cançoneta de sempre:
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
Ella va agafar aire
PROU!
però només va aconseguir fer un so escarransit, cosa que al seu home li va fer molta gràcia i no va poder evitar riure. Això sí que la va fer emprenyar. D’ella no es reia ningú i menys a la cara. Sentia una barreja entre ràbia i por i no sabia què havia de fer. El seu marit no parava de riure, aquell riure agut i nerviós que la posava tan nerviosa. Sense pensar-s’ho se li va tirar a sobre i li va clavar una patada a l’entrecuix. L’home va parar de riure en sec i després de retorçar-se una bona estona, la va mirar amb els ulls encesos per la ràbia i el dolor i la va agafar pels canells.
Mala puta! Et juro que et mato!
Va ser tal la por que se li va ficar al cos a la dona que es va quedar quieta, com si ja fos morta, esperant el pitjor. Ell li va estripar la roba i després dels cops habituals a les natges, va mossegar-la com si fos un animal. La dona no va poder evitar cridar, però ell ja no sentia res, només la seva sang furiosa corrent pel seu cos. Després els cops van anar a parar a la part de dins de les cuixes, als braços i als pits. Ella creia que era el final, però de cop l’home va aturar-se cansat i va xiuxiuejar-li a l’orella
Avui no, però demà et juro que et mato!
va girar-se i es va posar a dormir.
Aquella nit ell va dormir més plàcidament que mai. Ella no va poder tancar els ulls ni moure’s: li feia mal tot.
A l’endemà ella no podia viure, tenia un neguit infinit i no podia veure passar les hores i esperar la seva mort. Així que es va dir
S’ha acabat, me’n vaig d’aquesta casa!
i sense dir res, va obrir la porta i va marxar.
Al fer la primera passa ja es va adonar que les coses canviaven. Va sentir-se alleugerida, nova, més plena d’aire, però no podia treure’s aquella por que ja era tan seva. I es va preguntar per què havia aguantat durant tant temps. Per sort –es deia-, he aconseguit trencar el que em lligava a casa i ara cal començar de nou.
Des d’aquell dia, la dona va haver de lluitar molt per tornar a ser ella i treure’s aquella por del cos. Va aconseguir refer la seva vida lluny del seu marit, però sempre sempre a l’anar a dormir sentia un lleu xiuxiueig que li deia:
Mala puta, quan t’agafi et juro que et mato…
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
La cara d’ell es tornava roja, com un porc, i l’acostava a tocar a l’orella de la seva dona, que intentava no parpellejar. Sentia les canonades de saliva projectades contra la seva cara, però no es movia ni un centímetre. La primera vegada, ella es va espantar molt i va començar a tenir por del seu marit. Fos on fos de la casa sempre tenia una orella preparada per escoltar els sorolls d’ell. Tenia molta por quan se li acostava pel darrere, i si l’agafava en aquell moment i la matava?
La segona nit va arribar i es va repetir la cançoneta. Així com totes les nits següents.
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
Ella mai no deia res. S’esgarrifava al sentir aquestes paraules de la boca del seu marit, i les natges li cremaven, però ja no sabia què més fer. S’esforçava per no fer res que el molestés, però sempre sempre a l’anar a dormir li tornava a fer el mateix. Degut a la por que se li ficava al cos, no aconseguia mai dormir bé. A mitja nit es despertava atordida, freda d’espant i el cor li bategava frenètic. Als matins el seu home es llevava amb un somriure als llavis i ella intentava sentir-se com si hagués dormit al cel per no donar-li la satisfacció de veure-la amb mala cara.
Un dia, decidida, va aconseguir explicar el que li passava a la seva mare.
-Nena, no em vinguis amb històries! He hagut d’aguantar coses molt pitjors del teu pare i mira’m! ben feliç i casada.
Això sí que no s’ho esperava. Però què hi farem -va pensar-. Potser té raó i no m’ho he d’agafar d’aquesta manera.
Per estar-ne ben segura, va provar d’explicar-li-ho al seu pare. La visió masculina segur que li seria útil.
-Filla, fes-me cas. Aquesta nit quan et digui mala puta, li fots una bona plantofada i te li tires a sobre. Als homes ens encanten les dones dures amb caràcter.
Ara sí que estava desconcertada. La solució era pegar al seu marit? Al seu pare li agradava que la seva dona el pegués? Li va venir una imatge dels seus pares en escena que va intentar espolsar-se de cop. Quin horror!
Bé -es va dir-, potser hauria de trobar un entremig: ni passar ni pegar. El que està clar és que li he de plantar cara.
Ja estava decidit: aquella nit faria canviar les coses. Quan va arribar el moment d’anar a dormir, la cançoneta de sempre:
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
Ella va agafar aire
PROU!
però només va aconseguir fer un so escarransit, cosa que al seu home li va fer molta gràcia i no va poder evitar riure. Això sí que la va fer emprenyar. D’ella no es reia ningú i menys a la cara. Sentia una barreja entre ràbia i por i no sabia què havia de fer. El seu marit no parava de riure, aquell riure agut i nerviós que la posava tan nerviosa. Sense pensar-s’ho se li va tirar a sobre i li va clavar una patada a l’entrecuix. L’home va parar de riure en sec i després de retorçar-se una bona estona, la va mirar amb els ulls encesos per la ràbia i el dolor i la va agafar pels canells.
Mala puta! Et juro que et mato!
Va ser tal la por que se li va ficar al cos a la dona que es va quedar quieta, com si ja fos morta, esperant el pitjor. Ell li va estripar la roba i després dels cops habituals a les natges, va mossegar-la com si fos un animal. La dona no va poder evitar cridar, però ell ja no sentia res, només la seva sang furiosa corrent pel seu cos. Després els cops van anar a parar a la part de dins de les cuixes, als braços i als pits. Ella creia que era el final, però de cop l’home va aturar-se cansat i va xiuxiuejar-li a l’orella
Avui no, però demà et juro que et mato!
va girar-se i es va posar a dormir.
Aquella nit ell va dormir més plàcidament que mai. Ella no va poder tancar els ulls ni moure’s: li feia mal tot.
A l’endemà ella no podia viure, tenia un neguit infinit i no podia veure passar les hores i esperar la seva mort. Així que es va dir
S’ha acabat, me’n vaig d’aquesta casa!
i sense dir res, va obrir la porta i va marxar.
Al fer la primera passa ja es va adonar que les coses canviaven. Va sentir-se alleugerida, nova, més plena d’aire, però no podia treure’s aquella por que ja era tan seva. I es va preguntar per què havia aguantat durant tant temps. Per sort –es deia-, he aconseguit trencar el que em lligava a casa i ara cal començar de nou.
Des d’aquell dia, la dona va haver de lluitar molt per tornar a ser ella i treure’s aquella por del cos. Va aconseguir refer la seva vida lluny del seu marit, però sempre sempre a l’anar a dormir sentia un lleu xiuxiueig que li deia:
Mala puta, quan t’agafi et juro que et mato…
Raquel Riba i Raja, 22 d’octubre de 2009
divendres, 2 d’octubre del 2009
Cops amagats
No em diguis que no t’estimo.
No m’ho diguis això,
si saps que per tu em treuria la vida.
No entenc per què em vols mal.
Les teves paraules m’atrapen,
em tomben, m’insulten, m’aixafen.
Quedo desinflada, colpejada,
fosca i violada.
No entenc per què m’odies tant.
D’on et surt tanta mala sang?
Para de clavar-me punyalades per l’esquena.
Així, aviat em trobaran ínfima,
poqueta cosa, ànima en pena.
Aquest dolor em supera.
No tinc forces per seguir.
M’estimo més deixar-me morir.
I ara sí, insulta’m, pega’m,
paralitza’m, colpeja’m.
Però acaba ja,
que vull sentir-me lliure,
plena i alleugerida.
Vull que paguis
pel que m’has fet patir.
Vull que ploris
i moris per dins.
Raquel Riba
dijous, 1 d’octubre del 2009
Contacontes contra la violència de gènere
El novembre passat en motiu de la setmana contra la violència de gènere, es va organitzar al Casal de Joves de Les Corts un acte que portava per nom "Conta contes contra la violència de gènere". Estava encarat a qualsevol persona que li vingués de gust pujar a l'escenari a llegir el seu poema o escrit, a dir la seva opinió, a reflexionar o, fins i tot, a cantar.
Va ser tot un èxit. Es va cantar, tocar, reflexionar, llegir i explicar contes, relats i poemes...
Es va crear un clima molt íntim i bonic. Realment va ser emocionant. Així que va quedar claríssim que aquest any tornaríem a repetir. Aquest vespre anirem al casal per tornar a organitzar-lo.
Aquí teniu alguns dels videos que es van fer:
Aquí el Natxo llegeix el meu petit relat. La primera vegada que es llegia un escrit meu en públic. És el que trobareu a continuació.
I aquesta sóc jo en la meva primera pujada a un escenari. I les que vindran! :P
L'escrit que vaig escriure per a l'ocasió és la visió crua d'una nena. No li vaig posar títol: no hi havia més paraules.
Estic trista. Cada matí la mama ens acompanya al meu germà petit i a mi a l’escola, però avui es veu que no es trobava bé perquè després d’haver-nos fet l’esmorzar, ha demanat a la veïna si ens hi podia acompanyar ella. M’ha semblat molt estrany: la mama sempre ha estat molt forta i recordo un dia que malgrat tenir una mica de febre, ens hi va acompanyar. Ja fa dies que no la veiem tan alegra com sempre, tot i que seguim jugant i fent les mateixes coses, però no és el mateix. Potser és que li està rondant la grip o alguna cosa així, a mi sempre em passa quan em poso malalta: uns dies abans no em trobo gens bé i no tinc ganes de fer res.
Al cole ens han ensenyat a dividir, però jo no estava atenta perquè pensava com es trobaria la mama. M’ha fet pena pensar que estaria sola a casa sense ningú que la cuidés. A mi m’agradava quan no anava a treballar si jo em posava malalta, em sentia segura. Però ara ja no treballa perquè el papa li va dir que no calia, que amb els diners que ell guanyava ja n’hi havia prou. Em sembla que els primers dies no s’hi sabia veure tantes hores a casa, però ara ja s’ha acostumat. He pensat que la propera vegada que es trobi malament em quedaré a casa a cuidar-la. Si ella ho ha fet per mi, per què no ho he de poder fer jo, si l’estimo tant?
Al migdia ens ha vingut a buscar la veïna del matí i jo li he preguntat que on era la meva mare. M’ha dit que estava malalta. Veus, jo ja ho pensava. M’han agafat moltes ganes d’arribar a casa. Quan hi hem arribat, no ha sortit a saludar-nos, però no m’ha molestat encara que el meu germà, com que és petit, no ho ha entès i s’ha enfadat una mica. De seguida he anat a veure-la a l’habitació. Li he fet un petó i una abraçada i li he explicat què hem fet a l’escola. Feia molt mala cara, però es notava que s’esforçava per estar bé. S’ha aixecat per fer-nos el dinar i com que encara anava amb la camisa de dormir li he vist blaus a les cames, però m’ha fet cosa preguntar-li com s’ho havia fet. Ha notat que li he vist i l’únic que m’ha dit és que davant del papa no digui res.
El papa sempre ens ha estimat molt a tots 3, tot i que últimament gairebé no el veiem perquè diu que es passa el dia treballant i quan arriba només mana. Quan entra per la porta canvia tot sense que ningú digui res: jo i el meu germà parem de jugar per no molestar-lo i la mama sempre fa el que ell diu. A les nits, de vegades sento com discuteixen a la seva habitació. El papa crida molt i a la mama gairebé no se la sent. També se senten cops i jo em tapo amb els llençols i tanco fort els ulls per adormir-me ràpid. A l’endemà penso que ha estat un malson.
Un dia el papa li va dir que no li agradava el menjar que havia fet, va dir que era una merda -tot i que aquestes paraules no es poden dir- i la mama va haver de tornar a la cuina a fer-li un altre plat. Quan ja va acabar-lo al papa tampoc li va agradar i després d’insultar la mama, va tirar el plat a terra. Estava molt enfadat. De vegades, es posa molt nerviós i fa coses que m’espanten. No sé mai si està de bon humor o no, per això sempre vaig amb compte.
He ajudat a la mama a fer el dinar i després l’he acompanyat al llit. M’ha dit que m’estima molt i que vol el millor pels seus fills. S’ha posat a plorar i anava dient que nosaltres no ens mereixem això i que si no fos per nosaltres…però no ha acabat la frase. M’ha agafat molta pena i jo també he plorat, però no sé ben bé per què. L’estimo molt a la mama i no m’agrada que estigui malament. Li he dit que no es preocupi que tot anirà bé. Encara no sé per què ho he dit, però ella ha somrigut i m’ha fet un petó, i jo m’he sentit millor. A partir d’ara em portaré molt bé perquè estigui més feliç i contenta. Però és que no em puc treure del cap els canvis que hi ha últimament. No entenc perquè passen les coses i la mama cada dia fa més mala cara. Per això avui estic tan trista.
Va ser tot un èxit. Es va cantar, tocar, reflexionar, llegir i explicar contes, relats i poemes...
Es va crear un clima molt íntim i bonic. Realment va ser emocionant. Així que va quedar claríssim que aquest any tornaríem a repetir. Aquest vespre anirem al casal per tornar a organitzar-lo.
Aquí teniu alguns dels videos que es van fer:
Aquí el Natxo llegeix el meu petit relat. La primera vegada que es llegia un escrit meu en públic. És el que trobareu a continuació.
I aquesta sóc jo en la meva primera pujada a un escenari. I les que vindran! :P
L'escrit que vaig escriure per a l'ocasió és la visió crua d'una nena. No li vaig posar títol: no hi havia més paraules.
Estic trista. Cada matí la mama ens acompanya al meu germà petit i a mi a l’escola, però avui es veu que no es trobava bé perquè després d’haver-nos fet l’esmorzar, ha demanat a la veïna si ens hi podia acompanyar ella. M’ha semblat molt estrany: la mama sempre ha estat molt forta i recordo un dia que malgrat tenir una mica de febre, ens hi va acompanyar. Ja fa dies que no la veiem tan alegra com sempre, tot i que seguim jugant i fent les mateixes coses, però no és el mateix. Potser és que li està rondant la grip o alguna cosa així, a mi sempre em passa quan em poso malalta: uns dies abans no em trobo gens bé i no tinc ganes de fer res.
Al cole ens han ensenyat a dividir, però jo no estava atenta perquè pensava com es trobaria la mama. M’ha fet pena pensar que estaria sola a casa sense ningú que la cuidés. A mi m’agradava quan no anava a treballar si jo em posava malalta, em sentia segura. Però ara ja no treballa perquè el papa li va dir que no calia, que amb els diners que ell guanyava ja n’hi havia prou. Em sembla que els primers dies no s’hi sabia veure tantes hores a casa, però ara ja s’ha acostumat. He pensat que la propera vegada que es trobi malament em quedaré a casa a cuidar-la. Si ella ho ha fet per mi, per què no ho he de poder fer jo, si l’estimo tant?
Al migdia ens ha vingut a buscar la veïna del matí i jo li he preguntat que on era la meva mare. M’ha dit que estava malalta. Veus, jo ja ho pensava. M’han agafat moltes ganes d’arribar a casa. Quan hi hem arribat, no ha sortit a saludar-nos, però no m’ha molestat encara que el meu germà, com que és petit, no ho ha entès i s’ha enfadat una mica. De seguida he anat a veure-la a l’habitació. Li he fet un petó i una abraçada i li he explicat què hem fet a l’escola. Feia molt mala cara, però es notava que s’esforçava per estar bé. S’ha aixecat per fer-nos el dinar i com que encara anava amb la camisa de dormir li he vist blaus a les cames, però m’ha fet cosa preguntar-li com s’ho havia fet. Ha notat que li he vist i l’únic que m’ha dit és que davant del papa no digui res.
El papa sempre ens ha estimat molt a tots 3, tot i que últimament gairebé no el veiem perquè diu que es passa el dia treballant i quan arriba només mana. Quan entra per la porta canvia tot sense que ningú digui res: jo i el meu germà parem de jugar per no molestar-lo i la mama sempre fa el que ell diu. A les nits, de vegades sento com discuteixen a la seva habitació. El papa crida molt i a la mama gairebé no se la sent. També se senten cops i jo em tapo amb els llençols i tanco fort els ulls per adormir-me ràpid. A l’endemà penso que ha estat un malson.
Un dia el papa li va dir que no li agradava el menjar que havia fet, va dir que era una merda -tot i que aquestes paraules no es poden dir- i la mama va haver de tornar a la cuina a fer-li un altre plat. Quan ja va acabar-lo al papa tampoc li va agradar i després d’insultar la mama, va tirar el plat a terra. Estava molt enfadat. De vegades, es posa molt nerviós i fa coses que m’espanten. No sé mai si està de bon humor o no, per això sempre vaig amb compte.
He ajudat a la mama a fer el dinar i després l’he acompanyat al llit. M’ha dit que m’estima molt i que vol el millor pels seus fills. S’ha posat a plorar i anava dient que nosaltres no ens mereixem això i que si no fos per nosaltres…però no ha acabat la frase. M’ha agafat molta pena i jo també he plorat, però no sé ben bé per què. L’estimo molt a la mama i no m’agrada que estigui malament. Li he dit que no es preocupi que tot anirà bé. Encara no sé per què ho he dit, però ella ha somrigut i m’ha fet un petó, i jo m’he sentit millor. A partir d’ara em portaré molt bé perquè estigui més feliç i contenta. Però és que no em puc treure del cap els canvis que hi ha últimament. No entenc perquè passen les coses i la mama cada dia fa més mala cara. Per això avui estic tan trista.
Raquel Riba, 13-14 de novembre de 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
