Aprendre a desprendre's

Avui és l'últim dia amb tu
i estic sola mirant-me amb l'horitzó.
És cruel no poder-te gaudir intensament
i haver-me de separar de tu
perquè t'acostumis a estar sense mi.

Ens obliguen a malgastar el nostre temps
com si les nostres vides fossin propietat
d'uns altres cossos.

Malgrat tot, gaudeixo sense tu
el meu últim dia junts.

Les ones m'acompanyen bressolant-me
amb el va-i-ve dels meus pensaments.
Algú encara es banya
sense por al gris d'aquest dia,
totalment aliè als teus plors d'enyor.

He triat la mar per companya
en el nostre últim dia junts,
sense nosaltres,
per sentir el més semblant a la teva abraçada:
la calma. La serenor. La felicitat.

Se m'escola el fred per la pell
però trobo l'escalf en el record del teu somriure.
L'aigua i jo ens mirem directament als ulls
mentre els ocells dansen ben lluny.

Estic tranquil·la i inspiro profundament.
Res acabarà amb aquesta sensació de vida.

I, malgrat tot,
la mar segueix blava.

Raquel Riba i Raja
26 d'octubre de 2016
dia previ a la reincorporació després de la baixa de maternitat.

Otger

Arribaràs.
I amb tu florirà un univers de roselles
que ens impregnarà la pell
i inflarà els pulmons de la nova vida.

Arribaràs, petit i indefens,
amb la puresa cristal·lina de qui encara s'ha de fer.
I sé que ens ompliràs d'un amor desconegut i indescriptible
que ens tallarà la respiració.

El teu primer plor
ens esquerdarà el gebre dels sentits
i seràs la llum dels nostres dies;
l'aigua que ens farà fluir entre les pedres;
el bosc frondós on ens perdrem...

I ara que penso pausadament en tu,
aquest tu que aviat deixarà de ser
una panxa,
una sacsejada
o uns peus clavats al costat;
aquest tu que aviat passarà
d'una il·lusió a la realitat;
ara que et penso mentre et sento per dins
només anhelo veure't créixer lliure i feliç.

Arribaràs
i no sabrem qui ets,
però ja t'estarem estimant.


Raquel Riba i Raja
20 d'abril de 2016
(setmana 32)

No sé quants versos han mort

No sé quants versos han mort
en el silenci de la nit,
en les hores callades
arraulida al teu pit.
No hi ha versos que valguin
quan em sento arrapada al teu cos.
No vull mots imprecisos que s'allunyin del que vivim
ni infinits abismes de soroll
que em distreguin de la suavitat dels teus sons.
Callem en la silent nit els poemes que no escriurem mai.
Defugim de la necessitat urgent del somni de les muses.
Matem-les lentament -totes-
mentre amb llavis, llengua i dits
ens escolpim la bellesa a les nostres pells.
Callem
i em menges les lletres
dels rius que s'escampen
per les escletxes dels meus pits.

Raquel Riba i Raja, 17 - 22 de maig de 2014

Tres històries d'amor, sexe i ràbia TORNA!

(Perdoneu els problemes amb la imatge. Cliqueu-hi per veure-la bé)

Demà a les 19h teniu l'oportunitat de tornar a viure el recital poètic musicat Tres històries d'amor, sexe i ràbia a la Biblioteca de Collserola Josep Miracle. A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja amb acompanyament de guitarra elèctrica d'Alejandro Cano.

Estem molt il·lusionats! Hem fet retocs per millor l'espectacle i tenim una novetat: podreu comprar el llibret del recital. Així podreu gaudir dels poemes sempre que vulgueu i a la vostra manera.

I com pots arribar-hi? Molt senzill!

1) FGC direcció Sabadell o Terrassa - Important! Us heu de pujar als vagons del mig perquè la parada PEU DEL FUNICULAR és molt petita i el primer i últim vagó es queden dins del túnel "literalment".

2) Quan arribeu a PEU DE FUNICULAR, pugeu les escales (la indicació diu VALLVIDRERA SUPERIOR) Agafeu el funicular i fins al final (Vallvidrera Superior)

3) Un cop sortiu de l'estació, heu de tirar cap a l'esquerra i baixar unes escales. Després, hi ha un carrer que diu Direcció Sant Cugat i que baixa (el mercat queda a la dreta). Aquell carrer és el dels Reis Catòlics i de seguida es troba el Centre Cívic on hi ha la Biblioteca.

Us hi esperem amb moltes ganes! :)

Vídeos recital poètic

M'acabo d'adonar que no vaig penjar els vídeos post recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia" que vam fer el passat agost. Desitjo que gaudiu tant com ho vam fer nosaltres.

Un tastet dels tres, per separat: Un petit resum del recital: I el més divertit! Tot allò que no es va veure:

Tornes

Tornes
i amb tu la ràbia
la sang i la ferida,
els crits, el turment
el desig de mal
els budells i les entranyes.

Tornes
i amb tu el dolor
l'odi, la impotència
el neguit i la ràbia.
Les paraules emmetzinades.

Tornes
i torno a no viure
i a desviure'm per ferir-te
per veure mort als teus ulls.
I sang i més nafres.

Tornes
i voldria veure't sense mans,
sense carícies
ni braços ni somriures.

Tornes
i t'imagino
vegetal, vegetal, vegetal
per calmar-me i riure
i viure i deslliurar-me.

Vegetal. Vegetal. Vegetal
per saltar d'alegria
i no sentir-te la veu
i veure't vegetal, inofensiva
i mort als teus ulls de vegetal, vegetal, vegetal.

Raquel Riba i Raja
14 de maig de 2012

Les fases de l'abisme

1. El mal de l’abisme

Una altra fiblada m’ha deixat sense respiració.

Quantes vegades més hauré de sentir
que el cos se m’estripa
que el cor explota
i que m’asfixio amb el meu propi verí?
No vull sentir-me paralitzada
ni forastera dels meus propis sentiments
que també són els teus.
No vull sentir-me espia
d’una relació que no va amb mi,
però que maltracta tot el que sóc.
No m’agrada que us mireu.
No vull que us parleu ni us abraceu.
No vull que cap complicitat us envaeixi
i jo m’ho quedi mirant des de mi.
No m’agrada el que sou,
i no sé què sou.
No vull que de tu surtin les paraules
que un dia ens van fer el que som
per fer somriure a un cos nouvingut
maltractat per la seva pròpia inconsciència.
Tu no has de ser especial
per a ningú que no sigui jo
i, en canvi, veig massa espurnes a ulls aliens.
No hi entenc de possessions.
Jo només vull que el temps
no panseixi el que més vull
i que les teves paraules
no traeixin el que som.


2. L’auto-odi de l’abisme

Quan la sang em bull
i veig el pitjor de mi en acció
m’avergonyeixo tant de mi
que no sortiria de la closca en anys.
No em puc permetre admetre
que ara lluito contra uns sentiments
que sempre he rebutjat.
El dolor és doble:
el que sento
i el que sento per sentir el que sento.
Em sé ridícula
quan la còlera s’apodera de mi
i em fa dubtar de tot el que m’envolta.
No vull patir ni fer-me mal.
No vull que les meves neures
ens acabin dividint.
Vull amagar-me del que sento

i no caure mai més

en un moment de debilitat.

3. La superació de l’abisme

Després de desitjar que caiguin avions
em mires amb la mirada més sincera
i jo em pregunto per què el meu cervell
ha d’estar contínuament entre dos mons.
Quan mataria de ràbia i de pena
tot el teu cos apunta cap a mi
i em sento culpable
pels delictes que encara no he comès.
Les teves paraules no deixen espai al dubte
i les abraçades segellen el nostre pacte,
però pensar que no tot ho puc controlar
em fa perdre el meu nord.
No em castiguis pel que sento
perquè m’acabo d’adonar que sóc humana.
Perdona’m.
No em mortifiquis
per aquest nou jo que ara et revelo.
T’asseguro que el meu cos
ja ha estat flagelat pel meu amor propi.
Només demano que miris des d’on jo sóc
i et preguntis si t’agradaria veure el mateix
amb els teus ulls.
Necessito una mica més de paciència
i tota comprensió
per poder sortir d’aquest martiri
sense ferides incurables.
Sé que ho faré.
Ho farem amb confiança
mirant-nos sincerament als ulls.

Raquel Riba i Raja
25 de març de 2012

La festa dels morts

Sentiu com retruny la terra?

Els morts ens parlen

de venjança.

Sentiu com gemega la terra?

Els morts estan de festa!

Reunim-nos tots i cridem ben alt

els cants de llibertat.

Correu que els morts ja vénen.

Agafeu les garlandes i les trompetes.

Que sonin totes les campanes!

Balleu, balleu!

que les bruixes ens acompanyin

en el ritual dels ancestres

i el mort mai no trobi

descans

ni pau

ni llum

ni victòria;

només mort.

[Que no descansis en pau, Don dinosaure mutant]

Raquel Riba i Raja, 16 de gener de 2012

Et beso un mugró

Et beso un mugró

mentre m'abraona la teva presència.

M'encanta la teva olor.

Vull menjar-me-la lentament,

assaborint

cada petita onada de record.

No hi ha feres a la teva pell:

fas olor a tendresa.

Més aviat hi ha petxines o estrelles marines.

La salabror m'endinsa

al plec de la teva engonal

i a l'aixella.

No hi ha esguard més calent

que les valls del teu cos.

Tinc una urgència de flaire

i així que t'inspiro

el meu jo es relaxa.

Vull viure en la teva olor.

Raquel Riba i Raja, 31 d'agost de 2011

Preguntes

Tu entens la mort?

Així doncs,

tampoc entens la vida.


Raquel Riba i Raja
18 de novembre de 2011

Darrere la ratlla

No vaig poder mirar enrere
al passar la ratlla,
però tenia el pressentiment
de milers de persones a l'esquena.
El Sol baix del capvespre
i tot el cos del vent a la cara
em van portar l'inici
de la mort en vida.

Tot quedava lluny i tot era passat:
la família, els amics, la terra...
No ens quedava res,
només dúiem el present
i un sac vell amb quatre records de casa.

Contra més passes fèiem
més fang ens colgava la pena
i ens omplia tanta enyorança
que els ulls no ens veien.

Érem tants i estàvem tan sols...
només la pàtria ens acompanyava
i l'olor de la presència de casa
-la de la mare i la del pare-;
d'aquella infantesa ara tan llunyana.


Raquel Riba i Raja

20 de setembre de 2011

Aquests ulls

Aquests ulls des d'on brollen

les il·lusions trencades

i s'esmicolen els somnis més desitjats.

Ja no hi ha espurnes llampegant

sobre els meus llavis tristos

i les papallones fa temps que van emigrar.

Són mans petites i plenes d'enganys.

Raquel Riba i Raja

31 de juliol de 2011

Qui vindrà?

foto by Raquel Riba i Raja


Qui vindrà a buscar-nos
quan el temps se'ns tiri a sobre?

Quan el defalliment arribi
i els passos ensopeguin
pel pes de la pols sobre la pell,
ens cauran de les mans els crits.

Pensarosos i profundament afeblits
escorrerem el suc dels núvols
amb les mans.

Qui vindrà a buscar-nos
quan el temps emmudeixi el temps?

No vindrà ningú. Hi serem nosaltres.


Raquel Riba i Raja
27 juliol 2011

Estat d'absència

Em pesa als ulls un estat d'absència.
Les parpelles em cauen pausades
per la suavitat desplegada del teu ventre.

Quan la llum ha entrat
i ens hem trobat amb l'escalfor i la suor de la nit
els petons se'ns han desfet a les mans.
A l'instant hem sentit la necessitat a la pell
i ens hem estimat amb la tendresa dels matins.

Ara, ben sola, em recorren pels braços
totes les carícies passades
i em cau als muscles l'enyorança
feixuga de la teva presència.

Desitjaria tenir-te a la falda
per sadollar-me lentament
de tots els teus nèctars
i nedar alliberada per les calmes
d'entre els teus pits.

I t'enyoro tant que em falta l'aire
i els peus cansats se m'ancoren en terra
i quedo fixada.

Amb ulls orbs miro endins
i t'abraço tota la nit.


Raquel Riba i Raja, 9-10 d'abril de 2011

Bo és poetar

I si comencem l'any amb poesia? Per variar una mica, és clar! :P

Bo és poetar
sobre les carícies de la teva ànima
deixant anar el meu desig
per tota la teva pell estesa,
i solcar mots impossibles al teu cos.

Embelleixo els camins amb la saliva
que em sorgeix del profund interior
com l’elixir que engrana les nostres vides.

Bo és poetitzar la poesia
que veig fluir entre les teves mans
quan els estels ens baixen el plaer de la llum
i la fem esclatar amb la carn dels llavis.

I, ara que sento com neixen les paraules del ventre,
m’embolcallo de l’aroma fresc de l’origen
i t’esquitxo amb lletres mullades
per inscriure’t a la pell la realitat de l’existència.


Raquel Riba i Raja, 2 i 3 de desembre de 2010

Guanyadora!

El Casal de Joves de Les Corts cada any fa un concurs de postals després de l'estiu. Aquest any l'única condició era que la postal comencés dient "Querido Casal". Ja us podeu imaginar que ens coneixem entre tots i la gràcia és fer coses junts.

Tant el Natxo com jo vam presentar tres postals cadascú de fotos de les vacances i vam preparar els textos conjuntament. Doncs bé, aquest dijous es va fer el recompte final de vots (la votació era lliure i es votava per separat la foto i el text) i el text guanyador va ser un dels tres que vaig presentar!

Em sembla que és la primera vegada qua guanyo alguna cosa i realment fa molta il·lusió (encara que no hi fos en el moment de l'entrega de premis!)

El premi va ser una llibreta amb les tapes grises de "pell de cocodril" (són de plàstic!).

Aquí teniu la postal:

foto by Natxo Barrau

Querido Casal,

Ens volen treure el foc, l’aigua, la terra i la identitat! Però abans hauran de vessar la nostra sang.

Hasta la victoria siempre!

Bon estiu.

Raquel

L'estrall

Esgarrapa'm ben fort
si us plau.
Esgarrapa'm fins que sagni la ferida.

Mossega'm la carn.
Vull sentir la teva ràbia a la pell
i dins dels ossos.

Fueteja'm amb tot el teu dolor
i queda't lliure de patiment.

Buida sobre meu
tot el que et capfica
i en acabat, ben junts,
sentirem la llibertat de les ànimes
i ens besarem plens de moixaines;
veurem que la roda segueix girant,
i estarem junts.

Però, sobretot, no oblidis mai
que has de compartir amb mi
la sang, la nafra i l'estrall.


Raquel Riba i Raja, 27 d'octubre de 2010

L'amor mor a cada instant

Només tu ho podràs entendre...


Si et dic que el meu amor és etern,
t'enganyo.
No em creguis cap paraula infinita
que et pugui fer creure
que el que sento per tu mai no canviarà.

Has de saber que sóc incapaç d'estimar-te per sempre;
que els meus sentiments no seran iguals quan passi el temps.
És molt important que entenguis
que només les persones que, amb el cap ben alt,
podem afirmar que l'amor etern no existeix,
som les úniques que sentim purament.

No.
El que sento per tu no viurà massa més.
Sé que a cada instant i per sort nostra,
l'amor mor.

Cada moment que passa
noto com s'acaba el que em fas sentir
i després torna a renéixer
encès, potser, per la teva mirada sincera
o el tacte suau de la teva pell.

Em reenamoro una i altra vegada
empesa pel desig vehement
i sé, per sobre de tot,
que el més gran gaudi
és estimar-te ara més a cada instant.

Quina sort poder afirmar convençuts
que res no aturarà aquest refer constant
i podrem ser Nosaltres per sempre més.


Raquel Riba i Raja, matinada de l'11 d'octubre de 2010

Quan tothom s'allunya de tu...

Quan tothom s'allunya de tu,
fuges cap al teu interior;
ben lluny de tu mateix
cercant el no-res que et fa ésser.

Mentre busques les paraules per definir-te
el teu cos esgarrapa l'aire
per no dissoldre's en una mar de vent.

Raquel Riba i Raja, 6 d'octubre de 2010

Coses d'animals

Ahir al matí la meva mare em va comunicar que havíem d'anar d'enterrament: un dels dos cargols que teníem a la peixera s'havia tirat a l'estil puenting i se l'havia trobat de bon matí a terra.

Per sort, no el va aixafar -de miracle!- i el va tornar a la peixera per si hi havia alguna possibilitat que encara fos viu.

Durant tot el dia vam estar dient: pobre cargol, pobre. Fins i tot es van fer hipòtesis del per què havia saltat. Alguns deien que era perquè s'havia espantat al veure la meva cara enganxada a la peixera, d'altres que s'havia enamorat de mi i volia venir a buscar-me i un final, que volia ser el protagonisme d'aquell poema meu on mor un cargol.

La veritat no la vam saber, però quan ja teníem coll avall que el nostre cargol més excursionista ja no treuria mai més el cap, cap al vespre ens va dir que

NO ESTABA MUERTO ESTABA TOMANDO EL AIRE!

I s'ha passat tota la nit amunt i avall i ara reposa feliçment enganxat al vidre de la peixera.