Tres històries d'amor, sexe i ràbia TORNA!

(Perdoneu els problemes amb la imatge. Cliqueu-hi per veure-la bé)

Demà a les 19h teniu l'oportunitat de tornar a viure el recital poètic musicat Tres històries d'amor, sexe i ràbia a la Biblioteca de Collserola Josep Miracle. A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja amb acompanyament de guitarra elèctrica d'Alejandro Cano.

Estem molt il·lusionats! Hem fet retocs per millor l'espectacle i tenim una novetat: podreu comprar el llibret del recital. Així podreu gaudir dels poemes sempre que vulgueu i a la vostra manera.

I com pots arribar-hi? Molt senzill!

1) FGC direcció Sabadell o Terrassa - Important! Us heu de pujar als vagons del mig perquè la parada PEU DEL FUNICULAR és molt petita i el primer i últim vagó es queden dins del túnel "literalment".

2) Quan arribeu a PEU DE FUNICULAR, pugeu les escales (la indicació diu VALLVIDRERA SUPERIOR) Agafeu el funicular i fins al final (Vallvidrera Superior)

3) Un cop sortiu de l'estació, heu de tirar cap a l'esquerra i baixar unes escales. Després, hi ha un carrer que diu Direcció Sant Cugat i que baixa (el mercat queda a la dreta). Aquell carrer és el dels Reis Catòlics i de seguida es troba el Centre Cívic on hi ha la Biblioteca.

Us hi esperem amb moltes ganes! :)

Qui vindrà?

foto by Raquel Riba i Raja


Qui vindrà a buscar-nos
quan el temps se'ns tiri a sobre?

Quan el defalliment arribi
i els passos ensopeguin
pel pes de la pols sobre la pell,
ens cauran de les mans els crits.

Pensarosos i profundament afeblits
escorrerem el suc dels núvols
amb les mans.

Qui vindrà a buscar-nos
quan el temps emmudeixi el temps?

No vindrà ningú. Hi serem nosaltres.


Raquel Riba i Raja
27 juliol 2011

Sant Jordi i el Drac

Us vull explicar i ensenyar el regal que vaig rebre ahir.

Era un regal esperadíssim ja que des del 5 d’agost el Natxo m’anava dient:

- Ui quina sorpresa, ui quina sorpresa... Ja veuràs quan arribi, ja!

I jo cada dia estava més nerviosa per aquest regal que no arribava mai i que servia per recordar els nostres 2 primers anys junts.

Com podeu veure a les imatges és un conte que explica la llegenda de Sant Jordi i el Drac, però si us hi fixeu bé us adonareu que el cavaller és un pèl peculiar, no trobeu? Sí! És la caricatura del Natxo! I la princesa és una caricatura meva, tot i que no hi trobem gaire semblança i es diu Raquel, tal i com explica el conte.

El regal ha trigat tant perquè va enxampar a la impremta de vacances (ja sabeu, l’agost) i els dissenyadors van tenir problemes tècnics amb les fotos que el Natxo els va enviar perquè poguessin dibuixar-nos, però finalment ja ha arribat!

Penso que és un regal molt original. Poder formar part d’un conte i que t’hi vegis representat és meravellós. Un llibre únic, sens dubte.

Pel que m’ha explicat el Natxo i he pogut veure, es tracta d’un estudi que es dedica al disseny en molts àmbits. Un d’ells és els contes. Tenen uns quants contes, coneguts per tothom, que pots encarregar per caricaturitzar. En principi, la majoria són per nens, però tant el Sant Jordi i el Drac, com la llegenda de les quatre barres, els fan per adults.

Si us interessa us deixo la pàgina web on podreu trobar més informació. Es diu Estudi Xevidom, i la pàgina web és www.xevidom.com

A mi m’ha encantat, i a vosaltres?

Gràcies, Natxo! No tinc paraules. Com pot ser que et superis sempre tant? :) ELUFPA

Busca'm les cicatrius

Deltebre, agost 2010

foto by Raquel Riba i Raja.

Fes el camí de les meves cicatrius
per buscar-me enmig la tempesta.
Tinc les ferides ben obertes
per salar-les amb les teves llàgrimes.

Afila les ungles i arrenca'm totes les crostes.
La nafra sagna descontrolada.

Cada punt cosit sobre la pell
m'inclina més a esperar-me.
Degoten fils llarguíssims
d'una agonia lenta i compassada.

Busca'm les cicatrius, una a una,
amb els llavis de les teves mans
fins que em trobis ancorada
als batecs del meu dolor.

Raquel Riba i Raja, 5 de setembre de 2010

Així, sempre

foto by Natxo Barrau

amb tot el cos al cap dels dits

per no perdre'm, si puc,

ni un sol instant de vida.

Miquel Martí i Pol

Al fons, les teves palmes
ben obertes,
delicades com l'escuma del teu bes.

A poc a poc te les beso i acaricio
amb tota la pell del cos
a les puntes dels dits.
Tot el cos als dits,
perquè em puguis sentir completa
amb un lleu moviment d'esperit.

Ressegueixo cada línia
amb la saliva que s'escampa
pel teu braç defallit.

Respires.

Per dins sóc una mar en calma
de sentiment viu.

Et llepo el braç amb les dents
i se t'eriça la pell tèbia
mentre una veu xiuxiueja:
"Així, sempre. Vale?"

Si us plau.


Raquel Riba i Raja, 29 i 30 d'agost de 2010

Errades en Català

Ja fa temps que tinc pensat començar una nova secció en aquest bloc.
La veritat és que és prou interessant com per fer un bloc només d'aquest tema, però per mandra i comoditat el faré des d'aquest.

La temàtica és ben clara: errades ortogràfiques en Català. Ja fa massa temps que veig errades importants a cartells, rètols, bosses, llibres, televisió, premsa, etc. Més d'una vegada m'he vist obligada a fer fotos per poder ensenyar-ho o presentar una queixa formal, ja que la majoria de vegades no és un particular d'un establiment que escriu el rètol, sinó que és l'ajuntament de la ciutat o poble. Encara no he presentat cap queixa, però crec que ho hauria (hauríem) de fer.

Sóc conscient que jo mateixa cometo errades, però si una cosa faig cada dia és buscar tot allò que em crea dubtes. Penso i crec fermament, que la llengua pròpia s'ha de cuidar i mimar, i una de les maneres és aprendre-la dia a dia. Per a mi és un plaer descobrir paraules i expressions noves. Personalment m'emprenya que la gent descuidi el seu idioma i no li doni ni una mica d'importància. Evidentment tothom té les seves prioritats a la vida, però tots necessitem comunicar-nos i és lamentable que molts joves d'avui en dia no sàpiguen escriure bé (no vull parlar dels grans perquè tots sabem de quina època venim i que, per desgràcia, la majoria de persones de 50-60 anys no van tenir la sort d'aprendre el Català a les escoles).

Així que aquest nou apartat és una crítica als catalans i a les institucions que descuren el seu idioma. També desitjo que serveixi com a aprenentatge a aquelles persones que per motius x no hagin pogut aprendre l'idioma com cal.

Avui us presento un panell informatiu que hi ha a la plaça Tetuan en direcció Badalona en motiu de les obres del Passeig de Sant Joan.



L'error està a la paraula Tetuán. En Català les paraules agudes -com Tetuan- s'accentuen si acaben en

-vocal
-en, in
- vocal + s

Així que la paraula Tetuan no ha de dur accent.

Al veure la foto se m'ha despertat un dubte: És Arc de Triomf o Arc DEL Triomf? Jo sempre he dit i sentit Arc DE Triomf.

Trapezista

Em gronxo sobre les paraules
que mai no vaig arribar a dir-te
-perquè no les sabia-.
Ara que ja no te les podré dir mai
em surten ben clares i les escric.
La teva mort
-sí, ets mort. Mort-
em va deixar adolorida
fins al punt de no aprendre a sobreviure.
Ara encara m'arrossego pels racons
buscant els teus llavis
per robar-te els petons.
He deixat de gronxar-me
i ara sóc trapezista.
Des d'aquí, l'abisme és infinit.
Jo sóc ben alt i tu,
tu toques de peus a terra i em mires.
Estiro els braços per tocar-te
i abraçar-te una última vegada,
però no t'esforces per tenir-me.
El pitjor és viure entre els dos móns:
viure o morir; o tu.
Sempre seràs la meva única opció.
Si tu és la mort,
que se m'emporti al capvespre
per començar la nit junts.
I tornarem a entortolligar-nos
mentre ens desfem a carícies
i ens mirem amb la intensitat d'una vida.
Serem morts i serem feliços
perquè estarem junts fins l'eternitat.

Raquel Riba i Raja, 2 de juny de 2010

Somnis

foto per Raquel Riba i Raja

Fa una estona he somniat que escrivia això:

Puc restar així

sense que cap mot pertorbi l'aire d'aquesta habitació

i només sentir el gust agredolç

de les teves palmes.

Raquel Riba, 30 de maig de 2010

És la primera vegada que sóc capaç de recordar el que he somniat amb tanta claredat. Curiós.

El so de la mirada

foto per Raquel Riba i Raja

Recordo aquell dia
que després de dinar
vaig tenir la necessitat d'estirar-me.
Em vaig adormir profundament
i tu no gosaves despertar-me.
Al cap d'una hora,
vas entrar a la teva habitació
i, assegut al llit,
te'm vas quedar mirant fixament i tendra
com si aquella imatge relaxada
s'hagués de fondre en qualsevol moment.
Potser perquè vaig sentir la teva mirada
al cap de poc vaig obrir els ulls
i et vaig trobar en la foscor observant-me
amb una cara d'amor i dolçor
difícil d'explicar.
En aquell moment et vaig estimar encara més
-si és possible-
i una pau interior se'm va escampar pel cos
per saber que sempre tindria la sort
de tenir-te cuidant-me i vivint-me
fins quan jo no hi fos del tot.

Raquel Riba i Raja, 12 de maig de 2010

L'exiliat

foto per Raquel Riba i Raja

M'imagino els llargs exilis de tantíssima gent, fora de casa, lluny de tot i el més greu, amb la incertesa de saber si tornaràs mai a veure els teus, la teva casa. Com a la foto, per molt fosc que veiem el camí, sempre trobarem una sortida clara. Només ho hem de provar -fins a l'infinit.

Així que pugui tornaré, germans,

perquè de fet us enyoro.

Ara visc a l'exili i tafanejo

tots els llibres.

No pot ser que el camí

s'hagi esborrat per sempre.

És dur de viure sol

i sempre em dic

que no hem de pensar en la mort,

que no hem de voler pensar en la mort,

per tal que mai no arribem a disfressar-nos

amb un hàbit de discreta resignació.

L'esperança és el do dels qui sofreixen.

Miquel Martí i Pol

La follia m'enterbolia els sentits

foto per Raquel Riba i Raja

La follia m’enterbolia els sentits
com la daga que sega les vides.
Els ocells lliures queien morts
des dels arbres que es removien per dintre.
Els camps de blat, infinits, arribaven al Sol
que els colgava de la llum d’heretgies.
I em devorava, com animal perdut,
per la saba dels carrers sense sortida.


Raquel Riba i Raja, 5 de maig de 2010

Deixa la parla

foto per Raquel Riba i Raja

El teu conhort

no m'apaivaga el dolor.

Però els teus ulls glaucs,

finíssims, d'extrema tendresa,

em lliuren del patiment acumulat.

La teva mirada és la claror

per on veig els horitzons embellits.

Deixa la parla i mira'm

i omple'm l'ànima

del confort de les paraules

que et neixen del fons cristal·lí.

Raquel Riba i Raja, 5 de maig de 2010

Tot té un gest de retorn

foto per Raquel Riba i Raja

Tot té un gest de retorn quan parlo d'estimar-te

i em fa ressò la pluja i la mar tan llunyana.

D'aigua recent les mans i els ulls i tot. Voldria

purificar el silenci amb un sol gest i ungir

secretament de llum els horitzons més íntims.

Llavors fóra el poema; i un enfilall de coses

no sabudes encara: gavines i silenci,

i els teus ulls i silenci, i la tarda, concreta,

pensant-se novament en tot, i jo i l'espai

en una desigual recerca de colomes,

i el prodigi només pressentit del teu cos

fet vent i tarda i llum a les mans tremoloses.

Miquel Martí i Pol

Sant Jordi

Bonic dia de Sant Jordi. Gràcies per entendre tan bé els encàrrecs del cavaller. :) A les fotos falta la rosa que em va regalar el Natxo. Encara no he tingut temps de fer-li el book!

Llegeixo versos
als pètals d’una rosa...

Acluco els ulls i inspiro
la immensitat
d’un sentiment de poble
i d’identitat.

I penso
com en sóc d’afortunada
per ser dona i catalana
i estar tan ben arrelada
a la terra del meu país,

que m’esclata cofoi
a totes les contrades
i gaudeix feliç
de la pàtria encomanada.


Raquel Riba i Raja, 23 d’abril de 2010

Som mort

foto per Raquel Riba i Raja

Som mort.
Des del moment
de ser un cúmul de cèl·lules,
quan encara no som,
fins que naixem,
ens creem per destruir-nos.
Després, tot està pensat
per deixar d’existir.

La vida tan sols és
el camí que ens porta a la fi.

Raquel Riba, 6 d’Abril 2010

Fins sempre, Pug

Raquel, tinc gana, tinc gana, tinc gana. Falta molt per sopar?

No ho veig clar això de la neu...

...però si tinc set l'hauré de trepitjar...

Recordo el primer moment.
Eres una boleta de pèl blanc
amb taquetes marrons a la panxa.
I les primeres preguntes:
-Quan sigui gran encara les tindrà?
Recordo 15 anys d’aprenentatge.
Has estat la millor escola
dels valors que molts no entendran mai.
Recordo els jocs, la muntanya, la casa.
La teva cara i la teva mirada fixa
mentre menjava iogurts.
La teva afició per passar
per sota les cames mentre dinàvem
amb la consegüent raspatllada de pantalons
que ja eren una capa blanca
que tant costarà de marxar.
Recordo com em prenies el pèl
perquè t’obrís el terrat
i com m’ha agradat sempre
deixar-me’l prendre.
Que tant era si estava estudiant
o mirant la tele,
si tu volies carícies
només et calia fer aquella carona tendra.
Recordo les llargues converses
que només entenia jo.
De fet, puc dir que he viscut sempre amb tu.
15 anys dels 21 que tinc,
per això era com si fossis
el meu germà petit.
I amb això penso que ja està tot dit.
Ara que has tancat el cercle
només puc recordar-te i somriure
per haver viscut amb tanta alegria
i saber que sempre et portaré amb mi
perquè ets el gos de la meva vida.
Gràcies, Pug.


Raquel Riba, 6 abril 2010

Plouran bales

Un dia els estels es cansaran

de veure afeblida la seva llum

i el Sol apuntarà acusador

amb el dit de la justícia.

Quan al cel es condensi la ràbia

els núvols dispararan descontrolats

i veurem ploure bales de pedra

i la sang omplirà tots els rials.

No valdrà córrer a recer:

no hi haurà aixopluc on anar.

Demanaràs clemència

quan et sentis acorralat,

però ja no valdran les paraules

només el teu crit final.

Raquel Riba, 22 de març de 2010

Com goses despullar-me els sentits?

Com goses despullar-me els sentits?
No pots aparèixer de sobte
i pretendre fer-me la teva nina
de cabells sedosos i rinxolats.

Ara no m’agafis la mà delicadament
ni m’acariciïs la cara amb dolçor.
Que no veus que jo no sóc domesticable?
No provis de treure’m la meva llibertat.

No t’aferris a un somni que mai no es farà realitat.
Esborra’m del teu paradís definitivament.
A mi això no em fa mal però a tu sí,
així que para de torturar-te i sigues feliç.

Raquel Riba, 18 de març de 2010

El color rosat de les teves galtes

Sovint
per tornar al passat
només em cal fixar la vista
en una vella cara coneguda.

Dins la mirada
tantes vivències!

Ningú no pot entendre
la tendresa que em provoca
el color rosat de les teves galtes,
per molts defectes
a primer cop d’ull;
per tantes ganyotes
després de massa temps.

Sempre
hi haurà un punt de tendresa
al rosat de les teves galtes.

Llàstima
que el temps ens hagi fet
només una mirada enrere.
I quants ulls
que no ho saben veure.

Procurarem que els nostres
no perdin la destresa
de veure en el color rosat
tanta tendresa.

Raquel Riba, 2 de març de 2010

:)

Miro el cel

i només veig blau.

Molt bon cap de setmana! :)