El teu conhort
no m'apaivaga el dolor.
Però els teus ulls glaucs,
finíssims, d'extrema tendresa,
em lliuren del patiment acumulat.
La teva mirada és la claror
per on veig els horitzons embellits.
Deixa la parla i mira'm
i omple'm l'ànima
del confort de les paraules
que et neixen del fons cristal·lí.
Raquel Riba i Raja, 5 de maig de 2010
4 comentaris:
"Calmina" amb la mirada i en silenci... m'agrada la idea, i poder-ho fer.
És molt cert que de vegades la millor companyia és en silenci pell a pell o mirant-se les ànimes en els ulls.
Sempre hem dit i sabem que la llengua sovint no arriba als conceptes i sentiments que et poden transmetre una mirada o un sol gest.
Gràcies.
És cert, és una llàstima que a la llengua li manquin tantes paraules per descriure segons quins sentiments, vivències, instants... potser perquè en el fons tampoc calen?
¡Oh les mirades! A vegades et maten, a vegades t'hipnotitzen, a vegades et retornen a la vida.
Publica un comentari a l'entrada