Incerta glòria

Lo cavaller St. Jordi es va portar molt i molt bé i un dels llibres que em va regalar va ser Incerta Glòria de Joan Sales. Un llibre que desitjava ja feia anys i que no acabava d'arribar mai.

Només he llegit 45 pàgines, però ja es nota que està escrit d'aquella manera com s'escrivia abans; amb el pes de la realitat que els va tocar viure. Està tot impregnat d'una profunditat immensa i punyent. Ple de vida i mort. Coses de la guerra.

En aquestes 45 pàgines podria fer moltes cites, però aquesta m'ha fet especial gràcia.

-Una set immensa, una gota d'aigua per apagar-la, aquí ho tens tot; l'infinitament gran i l'infinitament petit. No sé si has sentit parlar dels àtoms...

-Perdona -el vaig interrompre de mal humor-; no em vinguis amb històries. Els àtoms són una merda.

De viva voz

Antología personal. De viva voz.

Aquest és el títol del cd que vam demanar als Reis Mags d'Orient i que ens han portat!

És una tria dels poemes de la Gioconda Belli llegits per ella. Ja us podeu imaginar que és tota una delícia!

També ens han portat la seva última novel·la: El país de las mujeres, que espero començar ben aviat.

Espero que els Reis us hagin portat tot el que desitjàveu.

:)

Sant Jordi i el Drac

Us vull explicar i ensenyar el regal que vaig rebre ahir.

Era un regal esperadíssim ja que des del 5 d’agost el Natxo m’anava dient:

- Ui quina sorpresa, ui quina sorpresa... Ja veuràs quan arribi, ja!

I jo cada dia estava més nerviosa per aquest regal que no arribava mai i que servia per recordar els nostres 2 primers anys junts.

Com podeu veure a les imatges és un conte que explica la llegenda de Sant Jordi i el Drac, però si us hi fixeu bé us adonareu que el cavaller és un pèl peculiar, no trobeu? Sí! És la caricatura del Natxo! I la princesa és una caricatura meva, tot i que no hi trobem gaire semblança i es diu Raquel, tal i com explica el conte.

El regal ha trigat tant perquè va enxampar a la impremta de vacances (ja sabeu, l’agost) i els dissenyadors van tenir problemes tècnics amb les fotos que el Natxo els va enviar perquè poguessin dibuixar-nos, però finalment ja ha arribat!

Penso que és un regal molt original. Poder formar part d’un conte i que t’hi vegis representat és meravellós. Un llibre únic, sens dubte.

Pel que m’ha explicat el Natxo i he pogut veure, es tracta d’un estudi que es dedica al disseny en molts àmbits. Un d’ells és els contes. Tenen uns quants contes, coneguts per tothom, que pots encarregar per caricaturitzar. En principi, la majoria són per nens, però tant el Sant Jordi i el Drac, com la llegenda de les quatre barres, els fan per adults.

Si us interessa us deixo la pàgina web on podreu trobar més informació. Es diu Estudi Xevidom, i la pàgina web és www.xevidom.com

A mi m’ha encantat, i a vosaltres?

Gràcies, Natxo! No tinc paraules. Com pot ser que et superis sempre tant? :) ELUFPA

La mujer habitada

foto de Margaret Randall

Nadie poseerá este cuerpo de lagos y volcanes.

esta mezcla de razas,

esta historia de lanzas;

este pueblo amante del maíz,

de las fiestas a la luz de la luna;

pueblo de cantos y tejidos de todos los colores.

Ni ella y yo hemos muerto sin designio ni herencia.

Volvimos a la tierra desde donde de nuevo viviremos.

Poblaremos de frutos carnosos el aire de tiempos nuevos.

Colibrí Yarince

Colibrí Felipe

danzarán sobre nuestras corolas
nos fecundarán eternamente

Viviremos en el crepúsculo de las alegrías

en el amanecer de todos los jardines.

Pronto veremos el día colmado de la felicidad.

Los barcos de los conquistadores alejándose para siempre.

Serán nuestros el oro y las plumas,

el cacao y el mango

la esencia de los sacuanjoches

Nadie que ama muere jamás.

Extret del llibre La mujer habitada, de Gioconda Belli

Un altre llibre per rellegir... per tornar a gaudir i perquè ara sé que moltes coses són autobiogràfiques.

Reflexionem...

Avui, llegint Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà, després de 177 pàgines, per primera vegada he tingut la necessitat de subratllar.

Ja no fan l'amor ni a les fosques, però l'emoció d'ella encara l'emociona.

I m'ha fet pensar...

Què us passa pel cap?

Terra i cultura

Avui assistirem a la presentació del disc llibre Terra i cultura. Us animo que vingueu que hi actuarà la Sílvia Pérez! i m'imagino que cantarà el poema que va musicar de la Maria Mercè Marçal amb el qual ha guanyat el premi Miquel Martí i Pol: Terra i cultura.
Us deixo la cançó al final de tot. A continuació, la informaió que podeu trobar al web de la Fundació Maria Mercè Marçal:


14 de gener de 2010

Presentació del disc llibre Terra i cultura, amb 18 musicacions de poemes compostes entre el 2008 i el 2009

Cinc de les cançons que recull són extretes del disc Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons, editat per la FMMM.

El músic Lluís Llach (impulsor i membre del jurat del premi Miquel Martí i Pol: Terra i Cultura) presentarà el disc, editat per Cossetània i Enderrock.
Hi actuaran Sílvia Pérez Cruz, Clara Andrés, Jonjo Bosk i Ismael Inarejos.

Hora i lloc: a les set de la tarda al bar Horiginal (carrer Ferlandina, 29) a Barcelona.

Ahir vaig començar a llegir El petit príncep.


-Necessito un be. Dibuixa'm un be.

Aleshores el vaig dibuixar.
Se'l va mirar amb atenció, i va fer:

-No! Aquest ja està molt malalt. Fes-ne un altre.

Vaig dibuixar:
El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:

-Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...

O sigui que vaig tornar a fer el dibuix:
Però fou rebutjat, igual que els anteriors:

-Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibix amb quatre gargots. I vaig engegar:

-Això és la caixa. El be que vols és a dins.

Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s'il·luminava:

-És exactament així, que el volia! Et sembla que necessita molta herba aquest be?

-Per què?

-Perquè a casa meva és molt petit...

-Segur que n'hi haurà prou. T'he donat un be molt petit.

Va vinclar el cap sobre el dibuix:

-No tan petit... Mira! S'ha adormit...

I va ser així que vaig conèixer el petit príncep.



No tinc paraules! Oh!

El país bajo mi piel

Fa una estona he acabat l'autobiografia de la meva Gioconda Belli: El país bajo mi piel.

Jo sabia que havia col·laborat a fer la revolució sandinista a Nicaragua, el seu país, i que s'havia hagut d'exiliar. A través dels seus poemes també havia entès que té 4 fills i marit. Però saber això no és saber res de la seva vida.

No vull explicar-vos gaire detalls de la seva revolució personal perquè seria incapaç de transmetre tot el que ella transmet amb les seves paraules. Només vull deixar constància que aquest llibre és un regal, no només pel plaer de llegir el seu estil sinó també perquè ens regala la seva vida i una part de la història molt important.

Necessito dir que l'admiro. Ha tingut una vida molt dura, i no només pels temps de guerra. L'amor i el desamor han estat grans protagonistes a la seva vida, però amb la seva força i els seus somnis ha tirat endavant i ha lluitat sempre pel que creia. Ha hagut de sacrificar moltes coses, una de les que més li doldria era passar poc temps al costat de les seves filles quan eren petites, però hi havia una cosa que estava per damunt de tot i era alliberar i reconstruir un país destruït. Vull transcriure un paràgraf que narra el coneixement del patiment de les seves filles. A mi em va arribar molt dins:

Mis hijas sólo conservan de ese tiempo el recuerdo de mi ausencia. Años después en su solicitud de ingreso a una universidad de Estados Unidos, Melissa (la segona filla) escribió un ensayo en el que se referiría a mí con mucho amor, pero que empezaba diciendo: "Otra vez su cepillo de dientes no está." Quizá ni me despedía. No lo recuerdo y me parece terrible ahora. Leer el escrito de Melissa me sacudió. La vi niña mirando el lavamanos, imaginé su desconsuelo infantil. Me eché a llorar y acabamos llorando las dos. Mis sollozos eran inconsolables, y fue ella quien me calmó dándome golpecitos en la espalda, abrazándome contra su pecho, dicíendome, "ya está, mamá, ya pasó. No te podía salir todo bien".

Narra amb total transparència i amb els ulls crítics del temps, tot el que va viure i sentir. Un tresor que cal buscar i llegir per entendre bé tota la seva obra literària.

He mirat aquesta terra

Ahir vam anar al TNC a tornar a gaudir de l'última funció a Barcelona de El jardí dels cinc arbres. Per primer cop veia dues vegades una obra de teatre. L'experiència és sublim. És genial perquè et pots fixar molt més en els detalls.

Com la primera vegada, no tinc paraules per definir què vaig sentir. I com la primera vegada hi ha una escena que em té el cor robat. És el moment que la Sílvia Pérez (la nostra Sílvia) canta el poema que hi ha a continuació. L'escena és molt maca perquè hi ha molts més personatges a l'escenari: alguns se la miren mentre passa d'última fila a primera i una altra deixa fluir el seu cos, d'esquena, al compàs de la música.
Evidentment dit així no té cap mena de màgia, però viure-ho va ser(x2) una imatge per somniar-la cada nit.

Em pregunto si mai podré tornar a sentir aquests versos d'aquesta veu tan corprenedora. Ara que els escolto per Raimon, em torno a emocionar.

Avui he vist que el poema el va musicar ja fa anys Raimon. Us penjo el video del youtube.





Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu

Aquí teniu fragments de l'obra:

Diguem PROU

Sovint les dones semblen més interessades
a enllustrar-se les cadenes
que a tractar d'arrencar-se-les.

Mary Wollstonecraft


La dona serà realment igual a l'home
el dia en què es designi una dona incompetent
per un lloc important.

Françoise Giround


En verdad en verdad les digo:
No hay nada más poderoso en el mundo
que una mujer.

Por eso nos persiguen.

Gioconda Belli


Ningú no aconseguirà que et sentis inferior
si no li ho consenteixes.

Eleanor Roosevelt


No sólo de pan vive la mujer.

Gioconda Belli


A l'atzar agraeixo tres dons:
Haver nascut dona
de classe baixa i nació oprimida.

Maria Mercè Marçal


Jo no desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes,
sinó sobre elles mateixes.

Mary Wollstonecraft

Paraules contra la violència de gènere

Ja tenim el cartell fet. Animeu-vos a venir per dir la vostra contra la violència de gènere!

(Si cliqueu sobre la imatge la podreu veure millor)

Waslala, camí cap al somni.

Aquesta tarda he acabat de llegir Waslala de la "meva" Gioconda Belli. Quan el vaig començar vaig notar que la màgia o el toc Gioconda no era tan palès com en els altres llibres que m'he llegit d'ella, però la història, la idea entorn de la qual gira tot, sí. A l'arribar al final m'ha sorprès retrobar-me amb l'essència, amb allò que desitjava trobar en alguna pàgina per no haver de dir que no m'havia agradat tant. Per sort, ha estat així. Segurament no és el seu millor llibre, però com sempre sorprèn i t'enlluerna i et fa pensar i reflexionar sobre temes que de vegades arraconem. I és això que tant m'agrada d'ella: que a cada paraula hi escriu un univers.

Us el recomano -com no :P - sobretot per arribar al final i poder respirar aires de superació personal i social.

Us deixo un fragment dels últims capítols:

-Es que nos hemos acostumbrado a considerar el desarrollo en términos de contradicciones, de verdades excluyentes. Si lo ideal no es alcanzable, se descarta. Se le atribuyen ilusiones perniciosas. Se le cubre de burla, o, en el mejor de los casos, escepticismo. ¿Qué pasa si se altera esa perspectiva? ¿Si lo ideal y lo real se consideran valores necesarios en una dinámica infinita de encuentros y desencuentros? ¿Si se piensa que es imprescindible que exista el uno para el movimiento ascendente del otro? ¿Por qué descartar lo ideal, Melisandra? ¿Por qué descalificar el valor que tienen los sueños? Es en la búsqueda de sueños que la humanidad se ha constuido. En la tensión perenne entre lo que puede ser y lo que es estriba el crecimiento. La razón por la que yo sigo aquí es porque pienso que Waslala, como mito, como aspiración, justifica su existencia. Es más, considero que es imperativo que exista, que vuelva a ser, que continúe generando leyendas. Lo más grande de Waslala es que fuimos capaces de imaginarla, que fue la fantasía lo que, a la postre, la hizo funcionar. Hay quienes, aunque nos quedemos solos, tenemos que seguir manteniendo las Waslalas de la imaginación. Imaginar la realidad sigue siendo tan importante como construirla.


Penso que és un bon resum del que us podeu trobar.