Una història d'amor especial

Després d'un sopar de retrobaments d'escola ara fa uns anys, l'Anna -una amiga- i jo vam tenir una conversa molt peculiar fruit dels nostres caràcters estranys -divertits, si més no-. Em va agradar tant la nostra imaginació que a l'endemà vaig escriure tota la conversa.

Avís: és una anada d'olla.

Si he decidit penjar-lo avui i no demà és perquè aquesta tarda he pogut parlar amb l'Anna -curta conversa- després de molts mesos sense veure'ns ni parlar. M'ha fet il·lusió i li he demanat permís per fer pública la nostra bogeria. Espero que rigueu tant com ho vam fer nosaltres.




Raquel: bua, jo m'estic clapant...m'estiro!

Anna: va, va, jo també.

(Una vegada estirades i acomodades)

Anna: Raquel, explica'm algu...

Raquel(en su mundo): ...

Anna: Raquel? explica'm algu...

Raquel(que sent un eco de lluny): què? ah! és que estava pendent que ens fessin la foto xDDDD

Anna: xDD

Raquel: va, explica una història.

Anna: hi havia una vegada un porc molt gros i gras. Però no era un porc qualsevol, era un porc VERD!

Raquel: jo conec un porc verd!! :D

Anna: ah sí? :S ...wenu doncs el porc verd fumava mariguana i volia buscar una porca per estar amb ella...però no podia ser una porca qualsevulla, havia de ser una porca verda! i d'aquestes no se'n trobaven a tot arreu. N'hi havia en un país molt llunyà. Així que...Va segueix tu, Raquel..

Raquel: Com que havia de creuar tot l'oceà, perquè les porques verdes i grosses només vivien allà, va haver de fumar mariguana durant una setmana i vinga a fumar i a fumar, perquè havia d'agafar molta energia potencial per poder arribar amb les seves ales fins l'altre país. Després del llarg viatge, quan ja estava aterrant va tenir una gran visió: va veure la seva mitja porca: una porca verda, grossa, guarra, marrana i ionki, que, com ell, no parava de fumar mariguana. Va ser un flechazo, i es va dir: aquesta és LA meva porca!

Hem de dir que la porca era verda perquè tenia una mutació de substitució en el cromosoma 13, que és qui porta tot el tema de la pigmentació, on en comptes d'haver-hi un codó A-A-G, hi havia un C-C-A.

El porc que no s'ho acabava de creure i encara no sabia si allò era real o era degut a la seva gran fumada, va anar volant de pressa cap a la porca, amb tanta mala sort, que portava tanta energia cinètica que li va fotre una hòstia i la pobra porca verda, marrana i ionki va sortir disparada amb sentit contrari degut al xoc elàstic que acabaven de tenir.
El porc hagués preferit tenir un xoc perfectament inelàstic i així poder-se haver quedat enganxat a la porca per sempre més, però no va ser així. Amb el xoc que van tenir es va conservar l'energia cinètica. Però no tota l'energia que portava, que es va transformar en calor i en deformar a la porca. Així que la puta porca ara encara estava més deformada i buturuda a causa del xoc. Així que tot nerviós i preocupat per la seva porca, es va dir: tiu, has d'aconseguir agafar-la abans que caigui en paràbola, perquè seria un xoc mortal i no m'ho perdonaria mai. He de saber el temps que trigarà en arribar a terra i arribar-hi abans. Així que va consultar-ho a un mecànic clàssic i després de descomposar el moviment en els dos components d'aquest(x i y), perquè era un tir parabòlic, van arribar a la conclusió que arribaria a terra al cap de 20 segons.
El porc verd, que encara li quedava energia potencial de la gran fumada que havia fet, va apretar el turbo de les ales i va sortir disparat com un coet cap a la porca verda i marrana.
Hem de dir que, mentre el porc es preocupava per arribar a temps a la porca, la guarra, no parava de fotre crits i gemecs de porca a punt d'entrar a l'escorxador(hryusdbueyt).
El porc verd, per fi va arribar a ella i aquesta vegada van tenir un xoc perfectament inelàstic que va fer que les seves masses es convertissin en una de sola i va tenir lloc una reacció nuclear de fusió, on es va desprendre tanta energia que van fer sortir estels i planetes i llamps i trons...

Anna: ...i es va crear l'univers.

Raquel: i van ser feliços i van menjar anissos!

Anna: Raquel...què t'has fumat? xDDD

Raquel: (seguia pensant en la porca verda guarra i marrana)

Anna(ja incorporada): tia, som unes putes frikis! xDDDD

Raquel: xDDD els frikis som els millors....

(...)

Raquel: Anna, saps què?

Anna: què?

Raquel: hi havia una vegada una formiga...xDDDDDDDDDD

Rebel·lió d’àtoms

El primer any de carrera acostuma a ser complicat pel que fa a aprovar les assignatures. Jo el primer semestre ho vaig suspendre tot. Tenia una assignatura molt interessant d'enllaç químic i estructura que al repetir-la i preparar-me l'examen final, va surgir l'escrit que hi ha a continuació. Realment és una fricada -com molts dirien- però també és un clar exemple de com estimar i voler dedicar-te a la ciència no significa menysprear la llengua (i al revés).

Qui diu que ciència i llengua són dos móns totalment antagònics?

No oblideu que els científics amb prestigi són aquells que publiquen. Això significa que han de saber transmetre els seus estudis mitjançant la llengua. Un científic que no sap explicar què fa, no arribarà mai a ser un gran científic.

Així que avui m'agradaria trencar aquest gran tòpic que ens persegueix i que, personalment, em molesta tant.

Per entendre què vol dir cada paraula o concepte s'han de tenir uns coneixements mínims de química, però no us preocupeu si no enteneu res. És un escrit divertit i de poca importància. Tan sols és un joc de mots que vaig escriure un dia de massa hores d'estudi.

El sòlids em vacil·len.
El meu enantiòmer m’evita.
No tinc enllaços pi
i l’activitat òptica em martiritza.

Quan els electrons s’exciten
l’estereosomeria surt de festa:
els enllaços se’m trenquen,
els àtoms canvien de lloc,
i fins que no em poso seria
res no torna a estar perfecte.

Només vull estar tranquil·la
amb la mínima energia.
I quan em pregunteu en què consisteix la vida
us contestaré:
en gaudir de la conformació cadira!

Si em toqueu molt els nassos
canviaré d’aspecte
que d’isomeria també en sé.
Primer provaré de conjugar-me,
que pla s’hi està molt bé.
I si em tracteu bé
la llei de Huckel complauré.

Ara m’escalfeu.
Però què feu?
Doncs ara us foteu!
L’entropia per ta tia.
Jo no m’evaporo
ni que em donis 1000 KJ d’energia!

Raquel Riba, 2 de Juny de 2007