El novembre passat en motiu de la setmana contra la violència de gènere, es va organitzar al Casal de Joves de Les Corts un acte que portava per nom "Conta contes contra la violència de gènere". Estava encarat a qualsevol persona que li vingués de gust pujar a l'escenari a llegir el seu poema o escrit, a dir la seva opinió, a reflexionar o, fins i tot, a cantar.
Va ser tot un èxit. Es va cantar, tocar, reflexionar, llegir i explicar contes, relats i poemes...
Es va crear un clima molt íntim i bonic. Realment va ser emocionant. Així que va quedar claríssim que aquest any tornaríem a repetir. Aquest vespre anirem al casal per tornar a organitzar-lo.
Aquí teniu alguns dels videos que es van fer:
Aquí el Natxo llegeix el meu petit relat. La primera vegada que es llegia un escrit meu en públic. És el que trobareu a continuació.
I aquesta sóc jo en la meva primera pujada a un escenari. I les que vindran! :P
L'escrit que vaig escriure per a l'ocasió és la visió crua d'una nena. No li vaig posar títol: no hi havia més paraules.
Estic trista. Cada matí la mama ens acompanya al meu germà petit i a mi a l’escola, però avui es veu que no es trobava bé perquè després d’haver-nos fet l’esmorzar, ha demanat a la veïna si ens hi podia acompanyar ella. M’ha semblat molt estrany: la mama sempre ha estat molt forta i recordo un dia que malgrat tenir una mica de febre, ens hi va acompanyar. Ja fa dies que no la veiem tan alegra com sempre, tot i que seguim jugant i fent les mateixes coses, però no és el mateix. Potser és que li està rondant la grip o alguna cosa així, a mi sempre em passa quan em poso malalta: uns dies abans no em trobo gens bé i no tinc ganes de fer res.
Al cole ens han ensenyat a dividir, però jo no estava atenta perquè pensava com es trobaria la mama. M’ha fet pena pensar que estaria sola a casa sense ningú que la cuidés. A mi m’agradava quan no anava a treballar si jo em posava malalta, em sentia segura. Però ara ja no treballa perquè el papa li va dir que no calia, que amb els diners que ell guanyava ja n’hi havia prou. Em sembla que els primers dies no s’hi sabia veure tantes hores a casa, però ara ja s’ha acostumat. He pensat que la propera vegada que es trobi malament em quedaré a casa a cuidar-la. Si ella ho ha fet per mi, per què no ho he de poder fer jo, si l’estimo tant?
Al migdia ens ha vingut a buscar la veïna del matí i jo li he preguntat que on era la meva mare. M’ha dit que estava malalta. Veus, jo ja ho pensava. M’han agafat moltes ganes d’arribar a casa. Quan hi hem arribat, no ha sortit a saludar-nos, però no m’ha molestat encara que el meu germà, com que és petit, no ho ha entès i s’ha enfadat una mica. De seguida he anat a veure-la a l’habitació. Li he fet un petó i una abraçada i li he explicat què hem fet a l’escola. Feia molt mala cara, però es notava que s’esforçava per estar bé. S’ha aixecat per fer-nos el dinar i com que encara anava amb la camisa de dormir li he vist blaus a les cames, però m’ha fet cosa preguntar-li com s’ho havia fet. Ha notat que li he vist i l’únic que m’ha dit és que davant del papa no digui res.
El papa sempre ens ha estimat molt a tots 3, tot i que últimament gairebé no el veiem perquè diu que es passa el dia treballant i quan arriba només mana. Quan entra per la porta canvia tot sense que ningú digui res: jo i el meu germà parem de jugar per no molestar-lo i la mama sempre fa el que ell diu. A les nits, de vegades sento com discuteixen a la seva habitació. El papa crida molt i a la mama gairebé no se la sent. També se senten cops i jo em tapo amb els llençols i tanco fort els ulls per adormir-me ràpid. A l’endemà penso que ha estat un malson.
Un dia el papa li va dir que no li agradava el menjar que havia fet, va dir que era una merda -tot i que aquestes paraules no es poden dir- i la mama va haver de tornar a la cuina a fer-li un altre plat. Quan ja va acabar-lo al papa tampoc li va agradar i després d’insultar la mama, va tirar el plat a terra. Estava molt enfadat. De vegades, es posa molt nerviós i fa coses que m’espanten. No sé mai si està de bon humor o no, per això sempre vaig amb compte.
He ajudat a la mama a fer el dinar i després l’he acompanyat al llit. M’ha dit que m’estima molt i que vol el millor pels seus fills. S’ha posat a plorar i anava dient que nosaltres no ens mereixem això i que si no fos per nosaltres…però no ha acabat la frase. M’ha agafat molta pena i jo també he plorat, però no sé ben bé per què. L’estimo molt a la mama i no m’agrada que estigui malament. Li he dit que no es preocupi que tot anirà bé. Encara no sé per què ho he dit, però ella ha somrigut i m’ha fet un petó, i jo m’he sentit millor. A partir d’ara em portaré molt bé perquè estigui més feliç i contenta. Però és que no em puc treure del cap els canvis que hi ha últimament. No entenc perquè passen les coses i la mama cada dia fa més mala cara. Per això avui estic tan trista.
Va ser tot un èxit. Es va cantar, tocar, reflexionar, llegir i explicar contes, relats i poemes...
Es va crear un clima molt íntim i bonic. Realment va ser emocionant. Així que va quedar claríssim que aquest any tornaríem a repetir. Aquest vespre anirem al casal per tornar a organitzar-lo.
Aquí teniu alguns dels videos que es van fer:
Aquí el Natxo llegeix el meu petit relat. La primera vegada que es llegia un escrit meu en públic. És el que trobareu a continuació.
I aquesta sóc jo en la meva primera pujada a un escenari. I les que vindran! :P
L'escrit que vaig escriure per a l'ocasió és la visió crua d'una nena. No li vaig posar títol: no hi havia més paraules.
Estic trista. Cada matí la mama ens acompanya al meu germà petit i a mi a l’escola, però avui es veu que no es trobava bé perquè després d’haver-nos fet l’esmorzar, ha demanat a la veïna si ens hi podia acompanyar ella. M’ha semblat molt estrany: la mama sempre ha estat molt forta i recordo un dia que malgrat tenir una mica de febre, ens hi va acompanyar. Ja fa dies que no la veiem tan alegra com sempre, tot i que seguim jugant i fent les mateixes coses, però no és el mateix. Potser és que li està rondant la grip o alguna cosa així, a mi sempre em passa quan em poso malalta: uns dies abans no em trobo gens bé i no tinc ganes de fer res.
Al cole ens han ensenyat a dividir, però jo no estava atenta perquè pensava com es trobaria la mama. M’ha fet pena pensar que estaria sola a casa sense ningú que la cuidés. A mi m’agradava quan no anava a treballar si jo em posava malalta, em sentia segura. Però ara ja no treballa perquè el papa li va dir que no calia, que amb els diners que ell guanyava ja n’hi havia prou. Em sembla que els primers dies no s’hi sabia veure tantes hores a casa, però ara ja s’ha acostumat. He pensat que la propera vegada que es trobi malament em quedaré a casa a cuidar-la. Si ella ho ha fet per mi, per què no ho he de poder fer jo, si l’estimo tant?
Al migdia ens ha vingut a buscar la veïna del matí i jo li he preguntat que on era la meva mare. M’ha dit que estava malalta. Veus, jo ja ho pensava. M’han agafat moltes ganes d’arribar a casa. Quan hi hem arribat, no ha sortit a saludar-nos, però no m’ha molestat encara que el meu germà, com que és petit, no ho ha entès i s’ha enfadat una mica. De seguida he anat a veure-la a l’habitació. Li he fet un petó i una abraçada i li he explicat què hem fet a l’escola. Feia molt mala cara, però es notava que s’esforçava per estar bé. S’ha aixecat per fer-nos el dinar i com que encara anava amb la camisa de dormir li he vist blaus a les cames, però m’ha fet cosa preguntar-li com s’ho havia fet. Ha notat que li he vist i l’únic que m’ha dit és que davant del papa no digui res.
El papa sempre ens ha estimat molt a tots 3, tot i que últimament gairebé no el veiem perquè diu que es passa el dia treballant i quan arriba només mana. Quan entra per la porta canvia tot sense que ningú digui res: jo i el meu germà parem de jugar per no molestar-lo i la mama sempre fa el que ell diu. A les nits, de vegades sento com discuteixen a la seva habitació. El papa crida molt i a la mama gairebé no se la sent. També se senten cops i jo em tapo amb els llençols i tanco fort els ulls per adormir-me ràpid. A l’endemà penso que ha estat un malson.
Un dia el papa li va dir que no li agradava el menjar que havia fet, va dir que era una merda -tot i que aquestes paraules no es poden dir- i la mama va haver de tornar a la cuina a fer-li un altre plat. Quan ja va acabar-lo al papa tampoc li va agradar i després d’insultar la mama, va tirar el plat a terra. Estava molt enfadat. De vegades, es posa molt nerviós i fa coses que m’espanten. No sé mai si està de bon humor o no, per això sempre vaig amb compte.
He ajudat a la mama a fer el dinar i després l’he acompanyat al llit. M’ha dit que m’estima molt i que vol el millor pels seus fills. S’ha posat a plorar i anava dient que nosaltres no ens mereixem això i que si no fos per nosaltres…però no ha acabat la frase. M’ha agafat molta pena i jo també he plorat, però no sé ben bé per què. L’estimo molt a la mama i no m’agrada que estigui malament. Li he dit que no es preocupi que tot anirà bé. Encara no sé per què ho he dit, però ella ha somrigut i m’ha fet un petó, i jo m’he sentit millor. A partir d’ara em portaré molt bé perquè estigui més feliç i contenta. Però és que no em puc treure del cap els canvis que hi ha últimament. No entenc perquè passen les coses i la mama cada dia fa més mala cara. Per això avui estic tan trista.
Raquel Riba, 13-14 de novembre de 2008
1 comentari:
fou tot un honor i privilegi ésser implicat en l'organització d'aquest esdeveniment; i més encara comprovant que tingué tanta vitalitat com per aconseguir repetir-se aquest anys.
la veritat és que fou una vetllada molt interessant, l'ambient que es creà fou maquíssim...
tant de bo, acabem amb aquestes lacres aviat.
Publica un comentari a l'entrada