En motiu de l'acte que estem preparant pel 26 de novembre al Casal de Joves de Les Corts i que es diu Paraules contra la violència de gènere, he escrit una petita història per llegir-la aquell dia.
.
.
.
.
Hi havia una vegada una dona ni massa maca ni massa lletja que vivia amb el seu marit en una ciutat qualsevulla. Ja feia anys que es coneixien i s’havien casat, com també feia massa que els dies, per ella, s’havien tornat un infern. El seu estimat marit, així que es ficaven al llit, havia agafat el costum de posar-la bocaterrosa i picar-li fort les natges nues acompanyat d’una amarga cançoneta per anar a dormir:
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
La cara d’ell es tornava roja, com un porc, i l’acostava a tocar a l’orella de la seva dona, que intentava no parpellejar. Sentia les canonades de saliva projectades contra la seva cara, però no es movia ni un centímetre. La primera vegada, ella es va espantar molt i va començar a tenir por del seu marit. Fos on fos de la casa sempre tenia una orella preparada per escoltar els sorolls d’ell. Tenia molta por quan se li acostava pel darrere, i si l’agafava en aquell moment i la matava?
La segona nit va arribar i es va repetir la cançoneta. Així com totes les nits següents.
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
Ella mai no deia res. S’esgarrifava al sentir aquestes paraules de la boca del seu marit, i les natges li cremaven, però ja no sabia què més fer. S’esforçava per no fer res que el molestés, però sempre sempre a l’anar a dormir li tornava a fer el mateix. Degut a la por que se li ficava al cos, no aconseguia mai dormir bé. A mitja nit es despertava atordida, freda d’espant i el cor li bategava frenètic. Als matins el seu home es llevava amb un somriure als llavis i ella intentava sentir-se com si hagués dormit al cel per no donar-li la satisfacció de veure-la amb mala cara.
Un dia, decidida, va aconseguir explicar el que li passava a la seva mare.
-Nena, no em vinguis amb històries! He hagut d’aguantar coses molt pitjors del teu pare i mira’m! ben feliç i casada.
Això sí que no s’ho esperava. Però què hi farem -va pensar-. Potser té raó i no m’ho he d’agafar d’aquesta manera.
Per estar-ne ben segura, va provar d’explicar-li-ho al seu pare. La visió masculina segur que li seria útil.
-Filla, fes-me cas. Aquesta nit quan et digui mala puta, li fots una bona plantofada i te li tires a sobre. Als homes ens encanten les dones dures amb caràcter.
Ara sí que estava desconcertada. La solució era pegar al seu marit? Al seu pare li agradava que la seva dona el pegués? Li va venir una imatge dels seus pares en escena que va intentar espolsar-se de cop. Quin horror!
Bé -es va dir-, potser hauria de trobar un entremig: ni passar ni pegar. El que està clar és que li he de plantar cara.
Ja estava decidit: aquella nit faria canviar les coses. Quan va arribar el moment d’anar a dormir, la cançoneta de sempre:
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
Ella va agafar aire
PROU!
però només va aconseguir fer un so escarransit, cosa que al seu home li va fer molta gràcia i no va poder evitar riure. Això sí que la va fer emprenyar. D’ella no es reia ningú i menys a la cara. Sentia una barreja entre ràbia i por i no sabia què havia de fer. El seu marit no parava de riure, aquell riure agut i nerviós que la posava tan nerviosa. Sense pensar-s’ho se li va tirar a sobre i li va clavar una patada a l’entrecuix. L’home va parar de riure en sec i després de retorçar-se una bona estona, la va mirar amb els ulls encesos per la ràbia i el dolor i la va agafar pels canells.
Mala puta! Et juro que et mato!
Va ser tal la por que se li va ficar al cos a la dona que es va quedar quieta, com si ja fos morta, esperant el pitjor. Ell li va estripar la roba i després dels cops habituals a les natges, va mossegar-la com si fos un animal. La dona no va poder evitar cridar, però ell ja no sentia res, només la seva sang furiosa corrent pel seu cos. Després els cops van anar a parar a la part de dins de les cuixes, als braços i als pits. Ella creia que era el final, però de cop l’home va aturar-se cansat i va xiuxiuejar-li a l’orella
Avui no, però demà et juro que et mato!
va girar-se i es va posar a dormir.
Aquella nit ell va dormir més plàcidament que mai. Ella no va poder tancar els ulls ni moure’s: li feia mal tot.
A l’endemà ella no podia viure, tenia un neguit infinit i no podia veure passar les hores i esperar la seva mort. Així que es va dir
S’ha acabat, me’n vaig d’aquesta casa!
i sense dir res, va obrir la porta i va marxar.
Al fer la primera passa ja es va adonar que les coses canviaven. Va sentir-se alleugerida, nova, més plena d’aire, però no podia treure’s aquella por que ja era tan seva. I es va preguntar per què havia aguantat durant tant temps. Per sort –es deia-, he aconseguit trencar el que em lligava a casa i ara cal començar de nou.
Des d’aquell dia, la dona va haver de lluitar molt per tornar a ser ella i treure’s aquella por del cos. Va aconseguir refer la seva vida lluny del seu marit, però sempre sempre a l’anar a dormir sentia un lleu xiuxiueig que li deia:
Mala puta, quan t’agafi et juro que et mato…
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
La cara d’ell es tornava roja, com un porc, i l’acostava a tocar a l’orella de la seva dona, que intentava no parpellejar. Sentia les canonades de saliva projectades contra la seva cara, però no es movia ni un centímetre. La primera vegada, ella es va espantar molt i va començar a tenir por del seu marit. Fos on fos de la casa sempre tenia una orella preparada per escoltar els sorolls d’ell. Tenia molta por quan se li acostava pel darrere, i si l’agafava en aquell moment i la matava?
La segona nit va arribar i es va repetir la cançoneta. Així com totes les nits següents.
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
Ella mai no deia res. S’esgarrifava al sentir aquestes paraules de la boca del seu marit, i les natges li cremaven, però ja no sabia què més fer. S’esforçava per no fer res que el molestés, però sempre sempre a l’anar a dormir li tornava a fer el mateix. Degut a la por que se li ficava al cos, no aconseguia mai dormir bé. A mitja nit es despertava atordida, freda d’espant i el cor li bategava frenètic. Als matins el seu home es llevava amb un somriure als llavis i ella intentava sentir-se com si hagués dormit al cel per no donar-li la satisfacció de veure-la amb mala cara.
Un dia, decidida, va aconseguir explicar el que li passava a la seva mare.
-Nena, no em vinguis amb històries! He hagut d’aguantar coses molt pitjors del teu pare i mira’m! ben feliç i casada.
Això sí que no s’ho esperava. Però què hi farem -va pensar-. Potser té raó i no m’ho he d’agafar d’aquesta manera.
Per estar-ne ben segura, va provar d’explicar-li-ho al seu pare. La visió masculina segur que li seria útil.
-Filla, fes-me cas. Aquesta nit quan et digui mala puta, li fots una bona plantofada i te li tires a sobre. Als homes ens encanten les dones dures amb caràcter.
Ara sí que estava desconcertada. La solució era pegar al seu marit? Al seu pare li agradava que la seva dona el pegués? Li va venir una imatge dels seus pares en escena que va intentar espolsar-se de cop. Quin horror!
Bé -es va dir-, potser hauria de trobar un entremig: ni passar ni pegar. El que està clar és que li he de plantar cara.
Ja estava decidit: aquella nit faria canviar les coses. Quan va arribar el moment d’anar a dormir, la cançoneta de sempre:
Mala puta! Quan t’agafi et mato! Et juro que et mato!
Ella va agafar aire
PROU!
però només va aconseguir fer un so escarransit, cosa que al seu home li va fer molta gràcia i no va poder evitar riure. Això sí que la va fer emprenyar. D’ella no es reia ningú i menys a la cara. Sentia una barreja entre ràbia i por i no sabia què havia de fer. El seu marit no parava de riure, aquell riure agut i nerviós que la posava tan nerviosa. Sense pensar-s’ho se li va tirar a sobre i li va clavar una patada a l’entrecuix. L’home va parar de riure en sec i després de retorçar-se una bona estona, la va mirar amb els ulls encesos per la ràbia i el dolor i la va agafar pels canells.
Mala puta! Et juro que et mato!
Va ser tal la por que se li va ficar al cos a la dona que es va quedar quieta, com si ja fos morta, esperant el pitjor. Ell li va estripar la roba i després dels cops habituals a les natges, va mossegar-la com si fos un animal. La dona no va poder evitar cridar, però ell ja no sentia res, només la seva sang furiosa corrent pel seu cos. Després els cops van anar a parar a la part de dins de les cuixes, als braços i als pits. Ella creia que era el final, però de cop l’home va aturar-se cansat i va xiuxiuejar-li a l’orella
Avui no, però demà et juro que et mato!
va girar-se i es va posar a dormir.
Aquella nit ell va dormir més plàcidament que mai. Ella no va poder tancar els ulls ni moure’s: li feia mal tot.
A l’endemà ella no podia viure, tenia un neguit infinit i no podia veure passar les hores i esperar la seva mort. Així que es va dir
S’ha acabat, me’n vaig d’aquesta casa!
i sense dir res, va obrir la porta i va marxar.
Al fer la primera passa ja es va adonar que les coses canviaven. Va sentir-se alleugerida, nova, més plena d’aire, però no podia treure’s aquella por que ja era tan seva. I es va preguntar per què havia aguantat durant tant temps. Per sort –es deia-, he aconseguit trencar el que em lligava a casa i ara cal començar de nou.
Des d’aquell dia, la dona va haver de lluitar molt per tornar a ser ella i treure’s aquella por del cos. Va aconseguir refer la seva vida lluny del seu marit, però sempre sempre a l’anar a dormir sentia un lleu xiuxiueig que li deia:
Mala puta, quan t’agafi et juro que et mato…
Raquel Riba i Raja, 22 d’octubre de 2009
4 comentaris:
Molt impactant. Fas un relat poderós d'un tema tan delicat. Felicitats.
Per cert, aquest bloc no sempre em permet fer comentaris. No sé perquè és. Algú més t'ho ha dit?
Salutacions!
Gràcies.
Doncs ningú m'ho havia dit fins ara. A mi m'ha passat a altres blogs i quan ho provo unes quantes vegades al final em deixa. Penso que és més un error del blog en general. De totes maneres miraré què hi puc fer.
:)
el de l'any passat era molt impactant i permeties ficar-se a la pell de la protagonista -t'ho dic de bona tinta i bona pell-.
en aquest tornes a esdinsar-te a la pell de la protagonista i ens permet entendre què passa pel seu interior.
com el de la nena, IMPRESSIONANT!
en tots dos casos, m'ha fet pensar si es tractava de fets reals...
la pell de gallina...
*=0)
Publica un comentari a l'entrada