El dolor va per dins

Si t'he fet mal

perdona'm

-si el dolor t'ho permet-.

Si he estat massa cruel

-jo ho sé, ho sento-

intentaré suavitzar-me.

Creus que ho aconseguiré?

Ja saps, oi, que jo no et vull mal?

T'estimo tant...

Raquel Riba, 30 de Setembre de 2009

Mort

Mor

un cargol

tot esperant una gota de pluja.

Sec.

La seva família

reunida

plora sobre una fulla

seca.

Dues plantes més enllà

un cuc de terra treu el cap

i es posa el barret:

no tots els dies

es veuen llàgrimes de cargol.

Raquel Riba, 3 de març de 2009

Rebel·lió d’àtoms

El primer any de carrera acostuma a ser complicat pel que fa a aprovar les assignatures. Jo el primer semestre ho vaig suspendre tot. Tenia una assignatura molt interessant d'enllaç químic i estructura que al repetir-la i preparar-me l'examen final, va surgir l'escrit que hi ha a continuació. Realment és una fricada -com molts dirien- però també és un clar exemple de com estimar i voler dedicar-te a la ciència no significa menysprear la llengua (i al revés).

Qui diu que ciència i llengua són dos móns totalment antagònics?

No oblideu que els científics amb prestigi són aquells que publiquen. Això significa que han de saber transmetre els seus estudis mitjançant la llengua. Un científic que no sap explicar què fa, no arribarà mai a ser un gran científic.

Així que avui m'agradaria trencar aquest gran tòpic que ens persegueix i que, personalment, em molesta tant.

Per entendre què vol dir cada paraula o concepte s'han de tenir uns coneixements mínims de química, però no us preocupeu si no enteneu res. És un escrit divertit i de poca importància. Tan sols és un joc de mots que vaig escriure un dia de massa hores d'estudi.

El sòlids em vacil·len.
El meu enantiòmer m’evita.
No tinc enllaços pi
i l’activitat òptica em martiritza.

Quan els electrons s’exciten
l’estereosomeria surt de festa:
els enllaços se’m trenquen,
els àtoms canvien de lloc,
i fins que no em poso seria
res no torna a estar perfecte.

Només vull estar tranquil·la
amb la mínima energia.
I quan em pregunteu en què consisteix la vida
us contestaré:
en gaudir de la conformació cadira!

Si em toqueu molt els nassos
canviaré d’aspecte
que d’isomeria també en sé.
Primer provaré de conjugar-me,
que pla s’hi està molt bé.
I si em tracteu bé
la llei de Huckel complauré.

Ara m’escalfeu.
Però què feu?
Doncs ara us foteu!
L’entropia per ta tia.
Jo no m’evaporo
ni que em donis 1000 KJ d’energia!

Raquel Riba, 2 de Juny de 2007

La incertesa del temps

Ara dic
que el temps que conec
és l’avui,
i que no m’interessa cap altre mot
que em porti lluny d’on sóc.

El temps no em preocupa,
sóc jove. Plena de vida,
buida de pressa. Ric,
de mi. I ploro pels demés.

No sé dir no ni prou.
Sempre canto i ballo
quan plou. Miro el cel
i només veig blau.

Espero sense desesperar.
Somric sense necessitat.
Conjugo els verbs en present,
i mai no sé si serà pluja o vent.

Ara jugo a somriure
a aquest jo diferent
que em ve a través del mirall,
i li dic:
“A reveure. Fins al proper any!”

Raquel Riba, 12 de març de 2007

Avui no hi ha aquell dolor

Avui no hi ha aquell dolor
que m’asfixiava i em lligava a terra.
Avui la primavera m’ha entrat al cos
i m’ha convertit el dolor en record.
Un record agradable
i intens
que m’ha ajudat a portar als dies
l’absoluta felicitat.

Recordar és reviure,
i no viure.
Recordar és haver viscut
i tenir motius per seguir vivint.

Avui el record és primavera
i, malgrat els mals moments,
el present i el futur
són les meves ales de llibertat.

La felicitat es desplega
i crea el mapa per on viatjo.

Raquel Riba, 26 de Març de 2009

Per un foradet

Clavo les ungles a la nit

per obrir carreranys a tots els somnis.

Miquel Martí i Pol

En algun lloc

dins meu

hi ha un foradet

per on m'escolo,

m'escolo

i caic

i escagarrapo el terra

amb ungles dures

per fer els camins

de la desesperació.

Raquel Riba, 30 d’abril de 2009

[Gràci-gu-es]

Una mirada teva
atura els huracans del meu interior.

Calma’m
l’aspror continguda
amb el xiuxiueig del teu cor.

Carícies als ulls
suau dolç llenguatge
que em fa oblidar l’estrall.

Raquel Riba, 24 de Setembre de 2009

Vegetal ignorat

Durant tant temps

he vessat tanta felicitat

que m'he quedat buida.

Per terra contemplo

tots els sentiments

que he sentit sortir-me

dels porus...

No em sento

ni bé ni malament:

no em sento.

Vegetal

que parla per no dir;

que calla per parlar.

Però ningú capta

els senyals del meu dolor.

He de cridar

perquè tots m'escolteu?

Jo ja passo.

Bon vent.

Raquel Riba, 23 de Setembre de 2009

T'estimo perquè sí

Si hi ha alguna poeta catalana que s'ha de recordar i no podem deixar que caigui en l'oblit és Maria Mercè Marçal. Només ella va saber jugar amb la màgia dels mots com si d'una deessa de les paraules es tractés. Si mai m'he de referir a la poesia del meu país en nom de dona, aquest serà, sense pensar-m'ho, Maria Mercè Marçal.

Si la coneixeu o no, i voleu tenir la seva obra podeu trobar Llengua abolida (1973-1988) que és una compilació dels seus llibres. Potser us costa de trobar perquè quan vaig trobar l'últim exemplar al fons de la prestatgeria de la llibreria Laie, estava exhaurit -després d'uns mesos de busca i captura, poder tenir aquest llibre a les mans va ser tota una delícia-. Després de la seva mort prematura es va publicar Raó del cos -també exhaurit-, així que caldria aquest volum per a gaudir completament de la seva obra poètica. Va escriure una sola novel·la titulada La passió segons Renée Vivien: força especial i poc comuna pel que fa a l'estructura, però tan bona com tot el que va fer.

També podeu trobar alguns dels seus poemes en forma de cançó ja que han estat musicats per més d'un autor, com ara Miguel Poveda, Maria del Mar Bonet, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell o Cinta Masip i Toti Soler (personalment vaig tenir la sort d'assistir a un dels recitals que van fer fa uns mesos i només puc dir que va ser preciós)

Us deixo un dels meus poemes preferits d'ella.

T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.

Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.

Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana

sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.

Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit.

Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit

que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall

a la marea viva que em nega a l'endeví.

Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí

que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva

i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

?

Què se suposa que has de fer quan tens un dia d'aquells que estàs emprenyat i no tens ganes de parlar de res amb ningú, ni ganes de fer res?

Com se suposa que t'has de treure l'aspror dels sentits?

Hi ha solució per tanta mala llet?

Tragar, i demà serà un altre dia.

Bon dia tingui!

[P A N S A]

Les llàgrimes cremen les galtes

i les corroeixen deixant arrugues.

Cada llàgrima una arruga.

Cada arruga un camí profund.

Quanta història viu a les galtes.

Raquel Riba, 2 de Gener de 2009

La fulla

Una nova ràfega d'esperança.


Enmig l’harmonia
comença el petit viatge
i s’alça, lentament,
acariciant l’aire que l’envolta.

Accelera, nerviosa,
fins arribar al punt més alt
i contempla, sorpresa,
una altra visió de la realitat.

Allà es queda, parada,
el temps que ha estat esperant
i de cop, sense adonar-se’n,
sent que cau per a tornar a començar.

Busca on agafar-se
lluitant en contra la gravetat,
però, resignada, es deixa caure.
No creu que hi hagi possibilitats.

Pacient, reposa a terra
fins que una nova ràfega la torna a aixecar,
i creu que la lluita no acaba,
i que avui vencerà.


Raquel Riba, 7 de Setembre de 2007

Tardor

Arriba la tardor
amb olor a botes noves
i el fred a l'esquena
a l'hora de la migdiada.

Aviat arribaran
les tardes fosques
arraulides al sofà
i les abraçades
més càlides
de l'any.

Em sento tardor.
El pes de les hores
sobre les fulles resseques
-del meu cos-.


Raquel Riba, 17 de Setembre de 2009

ELUFPA

Estimar-nos és

La meravella més gran,

Única entre totes; és com sentir

Fer-nos l’amor constantment i

Palpar la voluptuositat del nostre amor

Amoixant l’etern NOSALTRES.



Raquel Riba, 4 de Gener de 2009

Recorriéndote

Fa hores que em sento farcida del sentiment Gioconda. M'agradaria poder explicar-li amb paraules de la seva mida tot l'Univers que em fa viure perquè entengués la grandesa que és i que porten els seus poemes.


Quiero morder tu carne,
salada y fuerte,
empezar por tus brazos hermosos
como ramas de ceibo,
seguir por ese pecho con el que sueñan
mis sueños
ese pecho cueva donde se esconde mi cabeza
hurgando la ternura,
ese pecho que suena a tambores y vida continuada.
Quedarme allí un rato largo
enredando mis manos
en ese bosquecito de arbustos que te crece
suave y negro bajo mi piel desnuda,
seguir después hacia tu ombligo
hacia ese centro donde te empieza el cosquilleo,
irte besando, mordiendo,
hasta llegar allí
a ese lugarcito
- apretado y secreto -
que se alegra ante mi presencia
que se adelanta a recibirme
y viene a mí
en toda su dureza de macho enardecido.
Bajar luego a tus piernas
firmes como tus convicciones guerrilleras,
esas piernas donde tu estatura se asienta,
con las que vienes a mí,
con las que me sostienes,
las que enredas en la noche entre las mías
blandas y femeninas.
Besar tus pies, amor,
que tanto tiene aún que recorrer sin mí
y volver a escalarte
hasta apretar tu boca con la mía,
hasta llenarme toda de tu saliva
y tu aliento
hasta que entrés en mí
con la fuerza de la marea
y me invadás con tu ir y venir
de mar furioso
y quedemos los dos tendidos y sudados
en la arena de las sábanas.

Gioconda és amor

Avui he pogut començar el llibre El ojo de la mujer de la Gioconda Belli. Ha arribat un punt que es fa molt difícil subratllar els versos que més t'agraden, perquè tot ho trobes absolutament sublim. Us deixo un petit escrit.

Escribirte

Escribir, escribirte, dibujarte. Llenarte el pelo de todas las palabras detenidas, colgadas en el aire, en el tiempo, en aquella rama llena de flores amarillas del cortés cuya belleza me pone los pelos de punta cuando vengo bajando sola, por la carretera, pensando. Definir el misterio, el momento preciso del descubrimiento, el amor, esta sensación de aire comprimido dentro del cuerpo curvo, la explosiva felicidad que me saca las lágrimas y me colorea los ojos, la piel, los dientes, mientras voy volviéndome flor, enredadera, castillo, poema, entre tus manos que me acarician y me van deshojando, sacándome las palabras, volteándome de adentro para afuera, chorreando mi pasado, mi infancia de recuerdos felices, de sueños, de mar reventando contra los años, cada vez más hermoso y más grande, más grande y más hermoso.

Cómo puedo agarrar la ilusión, empuñarla en la mano y soltártela en la cara como una paloma feliz que saliera a descubrir la tierra después del diluvio; descubrirte hasta en los reflejos más ignorados, irte absorbiendo lentamente, como un secante, perdiéndome, perdiéndonos los dos, en la mañana en la que hicimos el amor con todo el sueño, el olor, el sudor de la noche salada en nuestros cuerpos, untándonos el amor, chorreándolo en el piso en grandes olas inmensas, buceando en el amor, duchándonos con el amor que nos sobra.

Pedretes

No hi ha cap obstacle que no es pugui superar. Amb la gran senzillesa de quatre paraules tontes, l'essència emergeix vehement; l'esperit de victòria flueix sense límits.

Pedretes.
Pedretes.
Em vas posant pedretes al camí
i jo vaig fent saltironets.
Un, dos, tres.

Pedretes.

Em vols fer caure
i jo volo.
Cada obstacle és una victòria.

Pedretes.
M’omplo les butxaques de pedretes
i quan arribo a casa les pinto de colors vius.

Pedretes.
Les agafo una a una
i formo un gran somrís.


Raquel Riba, 31 de Juliol de 2009

Dime

Ahir vaig trobar-me amb una gran sorpresa en una paradeta d'Arc de Triomf. Evidentment no m'ho vaig pensar dues vegades: el vaig agafar i ja el vaig sentir meu. El ojo de la mujer de la meva Gioconda Belli. Ja en tenim 6 d'ella i els que falten! I el poema que fa 19 diu així:

Dime que no me conformarás nunca,
ni me darás la felicidad de la resignación,
sino la felicidad que duele de los elegidos,
los que pueden abarcar el mar y el cielo con sus ojos
y llevar el Universo dentro de sus cuerpos:

Y yo te vestiré con lodo y te daré a comer tierra
para que conozcas el sabor de vientre del mundo.

Escribiré sobre tu cuerpo la letra de mis poemas
para que sientas en ti el dolor del alumbramiento.

Te vendrás conmigo: haremos un rito del amor
y una explosión de cada uno de nuestros actos.

No habrán paredes que nos acorralen,
ni techo sobre nuestras cabezas.

Olvidaremos la palabra
y tendremos nuestra propia manera de entendernos;
ni los días, ni las horas podrán atraparnos
porque estaremos escondidos del tiempo en la niebla.

Crecerán las ciudades,
se extenderá la humanidad invadiéndolo todo;
nosotros dos seremos eternos,
porque siempre habrá un lugar del mundo que nos cubra
y un pedazo de tierra que nos alimente.

A la meva terra

Pintes un marc de colors en la història.
Grisos, blavets o rojos
només són alguns dels que hi pots trobar.
Estan escampats arreu, però n’hi ha que els volen borrar.

Guardes un dels més grans secrets:
el saber sobreviure en la clandestinitat
fins al punt de fer-te més forta que mai.
Ets el clar exemple de la dignitat.

T’han humiliat, colpejat i censurat.
T’han rebutjat, aïllat i torturat.
Has estat perseguida durant tants anys,
que has arribat a creure que no venceràs.

Has hagut de sentir tantes coses
que res ja no et fa tremolar,
ans el contrari,
a cada garrotada més forta et fas.

Alguns et donen per morta i enterrada,
són aquells que encara no han après
que ets la lluita personificada
i que de malalta, res!

I, companya, estigues tranquil·la
si mai et sents cansada i necessites reposar,
que nosaltres no tenim aturador
quan es tracta de la nostra llibertat.

Raquel Riba, 7 i 14 de setembre de 2007

El meu fruit

Aquestes paraules són de les més especials que he escrit. Van ser una feina de molts dies d'una barreja de sentiments nous i macos que no acabava de comprendre o se'm feia estrany fer-ho. Al final ho vaig poder acabar plasmant en una estona de matinada.

Ets la tendresa
quan em saluden els teus ulls tímids.
A les imatges que tinc quan hi ets sense ser-hi.
Ets poesia.
Enllaces paraules per construir universos
i jo els visc i els somio
m’imagino dins amb tu
desbordats de somriures,
et menjo, suculent alegria
i m’entres i m’alimentes.
Fruit carnós i madur, els teus llavis
jo, fruit sec i jove, desitjo provar-los.
Deixa fluir la teva aigua –també ets riu-
sobre la meva pell esquerdada
i torna-li la textura fina de pètal.
Vull ser rosa, lli i lila;
la més fèrtil. També donar-te els fruits.
Em deixo caure sobre els teus llargs cabells
i em gronxo a cada rínxol negre.
Em provoques tendresa.
Deixa’m acaronar-te els sentits
per fer-te’ls més dolços.
Assaborint-me mossega’m, alimenta’t,
i sobretot besa’m.
Besa’m.

Raquel Riba, 27 de Juliol de 2008

em delia...

Semblava que m'anés a fondre. El seu cos s'estenia sobre el meu al llarg del llit. La seva pell fina m'acariciava la meva a cada moviment. Tot era pausat i tranquil com si el temps s'anés aturant fins a restar immòbil tan sols perquè les nostres ànimes s'enamoressin encara més. En el silenci d'aquella habitació, no se sentia cap so foraster; l'oïda era fixada en la veu del seu cos i així sentia la seva respiració trencada i el lleu frec del contacte pell a pell. Fins i tot, em va semblar sentir els sentiments com fluien en l'aire. Hi eren pertot i els sentia xiuxiuejar paraules dolces d'aquelles que no es poden pronunciar perquè no existeixen. Els seus cabells llargs em tapaven els pits i les seves mans m'omplien de besos. Enmig d'aquell estat d'equilibri, tot s'obreeixia. La carn ferma i voluptuosa s'obria camí cap al centre del Paradís. A poc a poc, esclatà la llum, i no cegava. Planejava harmoniosa per dins i per fora, fent de cada racó una espurna que mullava els sentits. Amor...


Raquel Riba, 24 d’Abril de 2009

Per què, si t’estimo?

De vegades et dic pesat.
Corcó.
De vegades, ho ets.

De vegades et dic carallot.
Barruer.
De vegades, ho ets.

Potser, aquestes vegades,
només escoltes el que sona
i no pots descobrir el que s’amaga,
però hi ha un rerefons de tot això:

En el fons, tan sols hi sóc jo
estimant-te infinitament.
[...]

Ara que hi penso, em sap greu.
Dins només tinc paraules
dolces i tendres, que al sortir,
de vegades, es tornen lletges.
Per què?

I ja té nassos que tot això
t’ho digui jo, de vegades, pesada.
Corcó. Carallot i barruera.


Raquel Riba, 20 de Desembre de 2008

Ets tendresa, poesia meva

Tants records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

Miquel Martí i Pol, Llibre d'absències (1985)

Cerca'm a cada instant d'enyorança compartida
i troba'm a cada trosset del teu cos.
Aniré agafada a la vida meva
somrient llum de felicitat absoluta.
Tindré els ditets suaus i càlids
preparats per acaronar-te dolçament
la teva panxeta coixí del meu cor.
Faré néixer flors de colors vius
i posaré nenúfars als llacs dels teus somnis
on m'hi capbussaré alegrament jugant.

Cerca'm a cada instant de felicitat compartida
i troba'm plena de tu, dins teu.

Raquel Riba, 21 de Maig de 2009

Cristales de tu ausencia

Fa uns quants anys fullejant un llibre de poesia a l'escola, vaig llegir un poema que em va captivar tant que no l'he pogut oblidar i sempre el vaig repetint per dins.

És un dels meus poemes preferits. Espero que gaudiu amb aquest petit regal.

Cristales de tu ausencia acribillan mi voz,

que se esparce en la noche

por el glacial desierto de mi alcoba.

-Yo quisiera ser ángel y soy loba-.

Yo quisiera ser luminosamente tuya

y soy oscuramente mía.

Gloria Fuertes

Peti qui peti

Avui, que és un dia que molts no oblidarem mai, tenia pensades moltes possibilitats pel bloc. Al final m'he decantat per un petit relat que vaig escriure fa temps. Perquè passi el que passi avui i en els propers mesos, seguirem lluitant pels nostres drets. Perquè diguin el que diguin aquests del govern, nosaltres seguirem repartint foc pels carrers del nostre país. En defensa de la cultura del foc, sempre endavant!

foto per Raquel Riba i Raja

Dins d’una bombolla

Viu dins d'una bombolla de sabó. Les fràgils parets la protegeixen de l’exterior. Jove i despreocupada salta fent cercles pel seu petit espai i canta cançons de flors i vida. S’alimenta de les petites gotes d’aigua que li cauen al damunt i mai no es cansa de riure. El seu món és diferent: no hi ha pors ni plors; no hi ha foscor, el Sol omple cada racó i sempre és de dia. Tot el que veu és el reflex del seu somriure en totes direccions. No sap què és la felicitat perquè mai no s’ha sentit trista, ni decebuda, ni tan sols viva. No la pot valorar. Ella només viu de l’única manera que ha conegut, mai no s’ha pogut comparar amb res ni ningú.
Però avui, sense saber el perquè, ha parat de jugar, ha posat les mans sobre les parets i s’ha mirat. Per primera vegada ha deixat de veure’s el somriure i ha mirat més enllà. Tot de gent petita passava per sota seu, alguns reien i d’altres no. Alguns s’abraçaven i d’altres s’acaronaven. Ha sentit dins una cosa que no sap explicar, una sensació immensa, un neguit, una pressa interior: ha estat el seu primer sentiment.

De les parets ha sortit una veu dolça que s’ha escoltat amb atenció:
Petita, t’has fet tan gran. T’hem cuidat cada instant perquè no prenguessis mal. T’hem protegit de tots els mals. Però has de saber que aquesta no és la realitat. Allà fora hi ha un món diferent del que has viscut i ara ja ets prou forta per encarar-lo. A partir d’ara t’hauràs de saber cuidar tu sola, com ho hem estat fent nosaltres. Ja t’has fet gran i aquest és el millor regal que et podem fer, surt a fora i viu. Viu amb tot el que això comporta. Mai no renunciïs als teus somnis, però toca de peus a terra. Estima com voldries que t’estimessin a tu, i mai no tinguis por de què vindrà, però vés amb compte de no fer-te un mal innecessari. Aprèn dels errors i sobretot, aprèn a valorar què tens a cada instant. No deixis mai de somriure i brilla.

La bombolla s’ha trencat i ha sentit el fred de la nit. Ha mirat al seu voltant, tot és tan estrany! S’anava repetint les paraules que acabava de sentir: …no deixis mai de somriure i brilla…i brilla. Ha aixecat el cap al cel i per primera vegada ha vist la lluna i les estrelles. S’ha quedat parada davant de tanta esplendor. Amb la cara il·luminada, s’ha dit que aquest món no pot ser tan dolent amb imatges com aquesta i, després de somriure a la lluna, ha començat a caminar. No sap on va ni amb què es trobarà, només sap que ha de seguir endavant. Endavant.



Raquel Riba, 16 de Març de 2008

Benvinguts!

Després de més d'un any sense bloc, estreno Afrodita Calipigia. Aquí hi trobareu escrits que per algun motiu vull compartir amb vosaltres -ja siguin propis o no-, reflexions i imatges.

Espero que gaudiu tant com jo d'aquest nou intent.

Sigueu benvinguts!! :)