M’arrapo a la teva pell,
bell somni de la vida,
i trepo per tot tu
per arribar al cim del paradís
i menjar-me el fruit sagrat.
Dents a la carn, xuclo
els teus líquids.
L’elixir; el verí bo
amb el qual m’embruixares?
Dits, boca, llengua, ulls.
Dents, ungles, pell.
Tots els instruments preparats
per a la conquesta.
Què més necessito per tenir-te dins?
Et menjo
i sobrevius.
Raquel Riba, 17 de desembre de 2008
1 comentari:
ens alimentem l'un a l'altra; ens donem refugi i mirada de futur...
sí, sento que som la simbiosi perfecta...
m'encanta que em mengis, és ésser la perfecció alimetària... i com un fènix sobreviure sempre; per més...
Publica un comentari a l'entrada