A l'arribar ho vaig trobar tot destrossat per una solitud exagerada. Amb prou feines reconeixia alguna traça d'algun vell record. Caminava lentament per l'impacte que em va provocar aquell desert tan ple de ruïnes. No m'ho podia creure. Havia lluitat durant anys per tornar al lloc de partida i ja no en quedava res. Tan sols una lleu pinzellada desvirtuada pel pas del temps. El que havia estat grans prats d'alegria, ara era un gran espai obert trist i ple de pols. Les cases, totes mig caigudes amb tots els mobles encara dins. Ni tan sols era un lloc atractiu pels lladres. Als marges dels carrers sorrencs hi descansaven bicicletes i gossos morts. A cada passa em sentia més impotent i enrabiada. Semblava que tot allò que havia deixat enrere i que ara volia retrobar, s’hagués esmicolat. Tenia la impressió que tenia al davant un poble rendit. Derrotat. Aquell erm era un poble fantasma buit d’ànimes.
Raquel Riba, 27 d'Agost de 2009
3 comentaris:
T'equivoques Raquel, les ànimes sempre queden, si més no en els records.
Jo també tinc pobles "fantasmes", perquè ja no existeixen tal com eren. I no obstant, són llocs on jo i els meus germans sempre serem nens petits salvatges.
Tens raó que ningú ens pot treure els records. En aquest cas no ho vaig escriure pensant en res personal, tot va venir a partir de les fotos.
El que volia transmetre amb "poble fantasma buit d'ànimes" era la buidor absoluta que podia trobar qualsevol persona en veure això.
Quan t'imagines un poble fantasma queda clar que no hi ha res, però si a més a més, no hi ha ni una ànima, imagina't!
Merci per l'opinió.
Les ànimes resten i amb elles les seves vides i les seves històries.
També tenim la possibilitat de tractar d'imaginar les vides que varen transcòrrer en aquell indret.
El text transmet molt bé la sensació de buidor absoluta i desolació.
P.S.: m'has fet pensar en el poema Pedres que vai' escriure una vegada; pensava que el tenia penjat a Semirea, però sembla ésser que no. JA te'l passaré.
Publica un comentari a l'entrada