Això que diré ara no ho acostumo a fer -criticar-me-, però avui toca. Personalment, el segon paràgraf penso que està molt ben trobat. De vegades costa expressar els sentiments de ràbia, però d'aquests versos n'estic plenament orgullosa... Espero que els gaudiu en la seva totalitat.
Mira’t un moment i veu-te tal com ets.
Estàs massa acostumat a sentir com n’ets de bo
que tothom et tracti de sant
que tots et mirin com el més gran.
Vigila no t’ambafi el perfum de tantes floretes
que podries acabar perdent el nord.
Encara t’acabaran caient les dentetes
si poses a les paraules tanta dolçor.
Tu no tens cames d’atleta
tens cames de covard
que al primer petit problema
ja ha fotut el camp.
I ves amb compte no t’enlluernis
amb tanta claredat
que a mi no m’enganyes:
tu no pertanys a la divinitat.
Raquel Riba, 20 de Febrer de 2008
5 comentaris:
ja t'ho he dit diverses vegades, m'encanta com aconsegueixes relfectir la ràbia i sentiments similars.
té versos molt ben trobats.
per cert, la foto molt maca.
P.S.: hi ha tantes, masses! (aquesta vegada sí que hi ha massa) "persones" a qui se li podrien aplicar aquestes ben trobades paraules...
Doncs sí, massa persones d'aquest estil... Però aquestes paraules només anaven per una :P
del "micro" envers el "macro"; allò que és particular esdevé universal... les gràcies, o habilitats, de les arts (i les ciències).
si més no serví, entre d'altres possibles fets, per inspirar aquest bon text (catàrtic).
Jo conec alguns als qui podria recitar aquests versos ;P
Fes-ho!!! ;)
Publica un comentari a l'entrada